Gustau Muñoz
No, no m’estic referint als habituals exabruptes antifusterians que varen sovintejar en un temps no tan llunyà i que tant varen enterbolir l’atmosfera d’aquest País. Tot plegat era el producte d’un ambient soporífer de provincianisme assumit i panxacontent que no perdonava l’intel·lectual que ho replantejava tot i que no respectava les cartes marcades, les regles del joc imposat per una mediocritat ancestral. Algun dia caldrà escatir, en l’odi visceral a Fuster, fins on arribava la discrepància sobre l’origen i el futur del País i on començava la remor sorda contra un espill incòmode que els retornava la vertadera imatge de la seua inanitat. Fuster, un intel·lectual europeu, crític i irreverent, en la València nacional-catòlica plena de franquistes, arquebisbes, beats d’adoració nocturna, governadors civils i militars, jerarques del Movimiento, amb unes elits dimitides i agraïdes, i una multitud perplexa i desconcertada sense cap instrument de formació i de reflexió enmig de la censura i l’adoctrinament… El còctel era explosiu.
I la diguem-ne discrepància no tingué res de civilitzada. Va ser brutal: el poder va emprar tots els mitjans, literalment tots, contra qui havia gosat posar en qüestió els ídols de la tribu. Que és, per cert, la funció eminent de l’intel·lectual europeu, de Voltaire ençà. Una figura, aquesta de l’intel·lectual, en davallada avui, però a la qual Europa li deu bastant del que ha tingut, i té, de millor…
Tampoc faig ara referència a invectives més subtils o més controlades contra Fuster i especialment el seu llegat i la seua posteritat, difoses ací i allà en lectures discutibles del context històric del franquisme i de la transició. Sovinteja, posem per cas, una versió mítica de la “Batalla de València” en la qual hi hagué un enfrontament entre dos bàndols igualment legitimats… que s’estomacaven per bajanades de colors i denominacions. I en el poti-poti pseudo-interpretatiu sempre ix malparat Fuster, declarat culpable de tots els mals, dels conflictes que pertorbaren una pau i una concòrdia que un radicalisme excessiu havia malmès. Doncs no. No fou això, companys, no fou això. Però d’aquesta qüestió en parlarem un altre dia.
Ara vull comentar dues al·lusions recents a Fuster per part de dos intel·lectuals espanyols dignes de consideració, cadascú per motius diferents, però que coincideixen en una visió esbiaixada i agressiva, lamentable, de Joan Fuster, ni que siga esmentat de passada en obres que tenen temàtiques diverses, molt diferents entre sí.
El primer és Gregorio Morán en un llibre que ha estat a bastament llegit i comentat: El cura y los mandarines. Cultura y política en España, 1962-1996 (Akal, 2014), un volum de 826 pàgines a estones divertit, a estones delirant, en tot cas interessant però en molts aspectes foraviat per massa ambiciós. De vegades li falla la recerca, la informació. I Gregorio Morán, que és un asturià expeditiu, mordaç i agressiu, sembla que no té la paciència de l’historiador per confirmar la dada i no aventurar judicis massa sumaris en terrenys dubtosos. El cas és que esmenta Fuster per dir que Nosaltres els valencians fou subvencionat pel Congreso para la Libertad de la Cultura, un organisme que passats els anys es va saber que estava promogut i finançat per la CIA en el marc de la Guerra Freda. Fuster, segons Morán, hauria lliurat el seu llibre més emblemàtic el 23 de desembre de 1961 a Josep Maria Castellet, quan se sap del cert (vegeu la Correspondència, en curs d’edició) que l’acabà precipitadament poc abans del Sant Jordi de 1962 i que es publicà a Edicions 62, de la qual Castellet no en formava part en aquell temps primerenc (hi havia Enric Bastardes i Max Cahner). El tema donaria per a molt, si s’estudiava seriosament, i Jordi Amat a La primavera de Munich (Tusquets 2016), un llibre exhaustiu que s’estén molt sobre la naturalesa i activitats del Comité, conta una altra història. Però, res, la impressió que dóna Morán a la pàg. 132 del seu llibre és la d’un Fuster subvencionat per la CIA! I autor segons ell d’un llibre que fou la “base de un nuevo catalanismo supuestamente de izquierda”. Embolica, embolica que fa fort. No cal dir que Gregorio Morán té una visió catastròfica del catalanisme, que exhibeix els dissabtes a La Vanguardia, al qual considera bàsicament una màfia. Ja li va retrucar, amb molta raó, Enric Juliana, que és un expert en Itàlia i en sap bastant de la cosa nostra. Gregorio Morán és displicent en general, viu a Barcelona per raons familiars i no se’n sap avenir. Allò d’Astúries marca molt.
L’altre esment recent de Fuster en to despectiu és d’un historiador solvent com José Álvarez Junco, al seu assaig Dioses útiles. Naciones y nacionalismos (Galaxia Gutenberg, 2016). Només en parla una vegada a tot el llibre i ja és casualitat que siga per a mal: la p. 137 arranca d’aquesta manera: “En los años de la Transición, el ensayista valenciano Joan Fuster se atrevió a decir que España era ‘una invención de don Marcelino Menéndez Pelayo’. Era una boutade, solo comprensible desde aquella coyuntura histórica y en boca de un antiguo falangista convertido al catalanismo radical.” Falangista, Fuster? Home, no. Mai va amagar que son pare havia estat carlista, i que fou el primer i efímer alcalde de Sueca amb el franquisme, que a sa casa hi regnava un ambient pietós i legitimista, que de jove havia format part del Frente de Juventudes a Sueca. Però doctrinalment, intel·lectualment, Fuster no es pot dir que fos falangista, o que n’hagués estat mai. Sí que en va ser, falangista, Manuel Sacristán, per exemple. I després fou un gran filòsof marxista, potser l’únic pensador marxista original d’envergadura que hi ha hagut mai a Espanya. Però és de molt mal gust, i denota mala intenció, insistir en la prehistòria d’aquesta mena de personatges. Es busca denigrar-los, treure autoritat i perfil a les idees que han defensat o elaborat ja en la maduresa vital, les que els defineixen i les que importen. Tothom té dret a evolucionar, i si és per a bé encara millor. “Antiguo falangista convertido al catalanismo radical”… ¿això és tot el que té que dir el senyor Álvarez Junco de Joan Fuster, en un llibre que pretén rentar-li la cara al nacionalisme espanyol, donant-li un vernís cívic banyat en Habermas bastant esforçat? Un llibre que dedica moltes pàgines al “cas espanyol”, d’altra banda. Vertaderament, els intel·lectuals espanyols i espanyolistes no saben què fer-ne, amb Joan Fuster.
I es pot comprendre, perquè Fuster és l’alteritat, una altra cosa. Un intel·lectual europeu del seu temps (que s’interessava per Valéry, Mann i Sartre, i per Erasme, Voltaire, Diderot i Montaigne), que no abdicava de la radical fidelitat a la seua terra, a la seua llengua i al seu país, i que albirava un futur de llibertat en tots els sentits. Massa per a l’Espanya de llavors. Per a l’Espanya d’ahir i per a la de sempre…
