Borja de Riquer
Fa uns dies aquest diari informava fil per randa de la impressionant caiguda de les inversions públiques a Espanya. El problema, però, no és només que ara s’inverteixi molt menys –el 2015 una tercera part del 2007– sinó que es fa malament i encara avui persisteix el malbaratament dels escassos recursos disponibles. La qüestió de fons no és conjuntural sinó estructural: és de tot el model econòmic espanyol construït els darrers 50 anys que ja és clarament insostenible. Aquesta rotunda afirmació no és meva, sinó de Jordi Maluquer de Motes, destacat historiador de l’economia que va publicar fa un parell d’anys un monumental estudi intitulat La economía española en perspectiva histórica. Siglos XVIII-XXI. Es tracta d’una visió molt innovadora, i malauradament poc coneguda pels nostres polítics, que explica amb deteniment i rigor les repercussions socials i polítiques derivades de l’existència d’un model econòmic tan peculiar com l’espanyol. Un model construït al llarg de dos segles amb unes característiques ben diferents de les dels nostres veïns europeus, en el qual al notable retard industrialitzador s’hi afegí una baixa competitivitat i la tendència excessiva a la concentració de les decisions econòmiques. Sense una mirada històrica a llarg termini no es poden entendre els greus problemes econòmics actuals.
M’interessa destacar del llibre les més de 150 pàgines dedicades a repassar amb precisió els disbarats comesos a l’economia espanyola en els darrers vint anys i el seu contundent diagnòstic final: la gran depressió iniciada l’any 2007 és la més greu de la història contemporània espanyola en temps de pau. Els seus efectes econòmics i socials són superiors a la crisi dels anys 1973-1986.
Ara fa nou anys, quan l’economia espanyola es va veure sorpresa per la crisi internacional, el seu model ja era força vulnerable, atès que estava massa centrat en la construcció, en el foment exagerat de l’especulació immobiliària i en un endeutament massiu: l’any 2007 a Espanya es construïen més habitatges que a França, la Gran Bretanya i Alemanya juntes i el deute del sector de la construcció arribava a 450.000 milions d’euros. A més, amb una tolerància generalitzada, des de feia dues dècades, les administracions públiques gastaven en excés i malament –desaprofitant bona part dels considerables recursos rebuts de la UE–. I per acabar-ho d’adobar, es continuava donant prioritat al model radial-centralista instal·lat a Madrid que sempre ha significat un gran obstacle per al desenvolupament de les àrees més dinàmiques de les perifèries mediterrània i cantàbrica. I com a contrapartida, el creixement industrial era quasi nul i el suport a la innovació tecnològica i als sectors que tenien més potencial de cara al futur era molt reduït. Això es traduïa en un notable endarreriment tecnològic i en el fet que Espanya registrés un nombre de patents molt inferior al que li pertocaria pel volum de la seva economia.
Per tot plegat la clatellada provocada per la crisi va ser espectacular: l’índex d’atur més alt d’Europa –amb Grècia–; el rècord europeu de desnonaments; una dràstica retallada pressupostària en tots els serveis públics; una insolvència internacional similar a la portuguesa i a la irlandesa, etcètera. La dècada prodigiosa d’Aznar i Rodríguez Zapatero deixava un país notablement empobrit, una economia poc competitiva i una societat més desigual.
A les pàgines d’aquest diari he insistit més d’un cop en un fet que Maluquer també destaca: un dels grans problemes de l’actual política econòmica espanyola és el predomini dels interessos del sector funcionarial-empresarial madrileny que no està gens interessat a afavorir ni el dinamisme econòmic, ni la productivitat, ni la competitivitat, ni la innovació. I que, a més, es manifesta insensible davant el fet que Espanya sigui país de la UE amb més pèrdua de personal altament qualificat. Avui la generació més preparada de la nostra història se’n va perquè aquí no troba un lloc de treball.
La pitjor herència que pot deixar aquesta llarga i aprofundida depressió seria no treure les lliçons adients de les errades comeses i seguir potenciant un model econòmic sense futur i mantingut en benefici gairebé exclusiu d’aquesta peculiar oligarquia madrilenya. La gravetat de la situació exigeix un canvi radical en l’orientació de la política econòmica que impliqui anar a la construcció d’un model ben diferent. L’actual catàstrofe hauria de tenir repercussions polítiques, constitucionals i, fins i tot, en les actituds i mentalitats col·lectives, ens diu Maluquer. I sembla evident, afegeixo jo, que les forces polítiques governamentals –PSOE i PP–, que han provocat la crisi i que s’han beneficiat d’un sistema que propicia la corrupció, no estan disposades a impulsar cap canvi seriós perquè no admeten els errors comesos. No serà gens fàcil, en un món globalitzat, avançar cap a un model diferent i que suposi un creixement econòmic sòlid i una clara competitivitat internacional sense sacrificar l’Estat de benestar. Si volem salvar alguns mobles i canviar de casa abans que ens caigui a sobre, necessitem uns arquitectes i uns constructors ben diferents dels que hem tingut fins ara. És per això què, de cara a les properes eleccions, cal que ens demanem: com es pot donar un vot de confiança als partits institucionals que ens han portat a la pitjor crisi econòmica dels darrers dos segles?
Publicat a La Vanguardia
