Ferran Garcia-Oliver
A la gent guapa de «l’Assemblea de Joves de la Serra de la Mariola»
L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de visitar Alfafara, el poble del Comtat ben a prop d’Agres. Un grup de joves em van convidar a fer una xarrada sobre Valencians sense ADN. Relats dels orígens al centre cultural «la Mateta». M’hi vaig trobar un públic amatent i educat, amb preocupacions per l’ordit històric del país, però sobretot amb preocupacions per un present fràgil i un futur massa incert.
Abans de començar vam fer un vol pels carrers, sota la llum amable de les vesprades de maig. L’església neogòtica posa un punt d’originalitat en l’urbanisme discret, i el Cabeçó de la Mariola, amb coves notables com la de Bolumini, l’atractiu del senderisme i les vistes des d’una balconada privilegiada. Alfafara, però, és una petita joia de l’interior valencià que, a poc a poc però de manera continuada, va perdent població. És probable que el curs vinent tanquen les escoles per manca de xiquets i xiquetes. Això inapel·lablement és un drama. Quan una escola tanca les portes per raó d’una demografia adversa és com els condemnats que esperen en el corredor de la mort. Tard o d’hora s’acomplirà la sentència terrible. La vida dels pobles no és altra sinó la de la xicalla sorollosa i alegre, la que inventaria el terme en els seus jocs i en les seues indagacions, la que perpetua la memòria i les continuïtats essencials, però també la que actualitza les tradicions al ritme dels temps en canvi permanent. I tot això es pot estroncar, de fet s’està ja estroncant, a Alfafara. No és el cas únic per desgràcia, sinó un mal que s’escampa per totes les comarques de muntanya, dels Ports a l’Alcoià.
Els nostres pobles es buiden perquè el treball és escàs i de beneficis mesquins. Això ho sabem de fa temps, però per la mateixa raó que no ens ve de nou ens fem creus com les diferents administracions no han sigut capaces de trobar l’antídot adequat. Sé que no és fàcil, perquè els moviments de l’economia local responen a contextos generals. Ni Alfafara pot escapar de les esgarrapades de la globalització. A més, el País Valencià pateix una frustrada vertebració secular, escindit en tres províncies que miren cadascuna cap a un costat diferent, i bipartit en una àrea costanera saturada i un àrea interior deprimida, i Alfarafa es troba en la segona.
Els joves voldrien que el seu poble fóra un lloc on poder viure. En els seus ulls i en les seues paraules podia constatar un deix amarg, conscients de la impossibilitat d’aquest desig. «Qualsevol dia acabarem la carrera. I després, ¿què?», em deien capcots i amb un punt de tristesa als ulls. En una reflexió recent, Gustau Muñoz ens recordava com el País Valencià s’ha convertit en una de les comunitats més pobres de l’Estat, després del festival de corrupció i assalt a les arques públiques. I a la pregunta de «l’ara què», exactament la mateixa que es planteja la joventut d’Alfafar en el seu propi àmbit local, Gustau Muñoz respon que encara hi som a temps per a desplegar una economia competitiva. Aquesta és una de les urgències del nou govern de la Generalitat, en el qual hem dipositat tantes esperances. Probablement les iniciatives hauran de ser privades, però els incentius, l’orientació, els estímuls i bona part del finançament han de venir de l’àmbit públic. La política que volem és aquella que té capacitat transformadora de les malaurances heretades. Hi ha una altra agricultura possible —com han demostrat els Alforins, tan a prop d’Alfafara—, i amb ella petites empreses agroalimentàries, que sempre haurien de posar l’accent en la qualitat i els trets ecològics, i el turisme verd pot donar resultats òptims. Amb la revolució tecnològica i de les xarxes, el treball in situ en moltes branques de la producció apareix com una alternativa plausible.
En qualsevol cas, cal no deixar-se endur pel pessimisme perquè el territori, si ens ho proposem tots plegats, té futur. Això equival, i cal tenir-ho clar d’entrada, a risc i ambició. Dels mateixos veïns, d’una banda, i de l’altra de les conselleries, els directors generals i demés agents polítics. La política es pasta en els despatxos del palau de Manises, i té el seu punt de confortabilitat. Ara bé, la política s’ha de traslladar també de València a Alfafara, i a Figueroles i a Xestalgar i a tots els racons del país. Els consellers han de xafar els pobles. Com els bons aliments, necessitem una política de proximitat, de quilòmetre zero. I aquesta no és tan confortable.
