Gustau Muñoz
El País Valencià es troba, en termes socioeconòmics, en una situació sense precedents en la història contemporània. S’ha convertit en una comunitat pobra, en relació al conjunt de l’Estat, encara que aporta i paga com si fos rica. Però la renda per càpita dels valencians és un 12% o un 13% més baixa que la renda per càpita d’Espanya. No havia passat mai. Una agricultura rica i exportadora, fonamentada en la taronja, va ser la base econòmica del país durant molt de temps, l’emblema de la seua riquesa. Quan l’agricultura va passar a un segon pla, es va viure una situació delicada (i es va entaular un gran debat sobre la industrialització i el seu fracàs). Això era cap a mitjan dècada de 1950 i fins a ben entrats els anys de 1960. Posteriorment l’embranzida industrialitzadora, basada en la petita i mitjana empresa i els sectors tradicionals modernitzats, va fer que l’economia valenciana conegués un període d’expansió i plenitud, en combinar-se amb l’impuls institucional autonòmic i el progrés general de l’economia espanyola. Posteriorment, amb el PP, vindria el miratge de l’opulència basada en la construcció, l’especulació immobiliària i el turisme massiu. Però com s’ha vist, tot i la retòrica grandiloqüent, allò va ser un gran fracàs.
La situació actual és molt greu. Fins i tot s’ha perdut població en termes absoluts. I no és cap exageració demagògica dir que és el resultat de la nefasta gestió del PP, tant pel que va fer com pel que no va fer. Es va equivocar de ple en l’estratègia econòmica, va malbaratar els recursos disponibles, i va orientar-ho tot a un delirant exhibicionisme compensatori que, sobretot, podria reportar -més enllà dels rèdits d’imatge- mecanismes fàcils per a fer caixa, per a generar comissions il·legals. No debades el temps de govern del PP al País Valencià ha estat el regnat impune i espectacular d’una corrupció que tot ho amerava: vegeu el rosari inacabable de casos que han de dilucidar els tribunals de justícia, un seguit d’escàndols impressionant, que encara no ha acabat d’eixir del tot a la llum pública.
La corrupció afecta negativament l’economia d’un país. Augmenta els costos de transacció, genera inseguretat, danya la imatge exterior, provoca desconfiança, allunya un cert tipus d’inversions i detrau recursos. És un atracament a mà (des)armada a la ciutadania. Un crim contra la societat.
Però a més, el PP al llarg de vint anys de govern no va fer el que calia per situar l’economia i la societat valencianes en el nou entorn molt difícil i complicat de l’economia mundial, marcada per un procés imparable de globalització i revolució tecnològica basada en la digitalització. La reorientació cap a la construcció i el turisme i la desindustrialització, el predomini de serveis primaris, la baixa cohesió social, l’abandonament com a prioritat de l’ensenyament a tots els nivells, i de la investigació i el desenvolupament, de les universitats i dels centres de recerca, tot plegat era i és una recepta per al fracàs en els temps que corren.
I ara què? És la pregunta que cal fer-se. El problema ara és recuperar ràpidament el temps perdut i posar dempeus una economia competitiva i ajustada als imperatius econòmics actuals. Mal assumpte, perquè aquestes coses no es fan per decret i a més la Generalitat està fortament endeutada i infrafinançada, a banda que la nefasta gestió del PP comportà també la desaparició del sistema financer valencià.
Caldrà replantejar el marc polític espanyol, perquè així és difícil seguir. El Corredor Mediterrani està col·lapsat, infraestructures fonamentals estan aturades, els fluxos financers són adversos, i l’entorn internacional no és gens favorable. La façana mediterrània, Catalunya i el País Valencià, que són un pilar bàsic de l’economia espanyola, haurien de mancomunar esforços per capgirar la situació.
I a banda d’això, els agents econòmics i polítics valencians haurien d’acordar una estratègia complexa, a partir dels elements positius, de les fortaleses, del País Valencià, que també n’hi ha, i són importants. Una població amb capacitat de treball i de superació, que tradicionalment ha donat molt de valor a l’esforç personal i a “la paraula”. Una bona dotació universitària que tanmateix ha de renovar-se radicalment i rebre més finançament. Una gran tradició agrícola que s’hauria de reorientar cap a cultius rendibles i, sobretot, cap a l’agricultura ecològica. Una indústria agroalimentària potent que encara pot avançar molt més. Sectors emergents que podrien ser molt rellevants: la tecnologia de l’aigua a tots els nivells, del reg a la distribució, la desalació, la depuració i la reutilització. La indústria verda i l’economia del bé comú. Una indústria audiovisual que cal potenciar lligada a la nova RTVV. Una indústria editorial que s’ha de plantejar competir al mercat espanyol i català. La potenciació dels sectors tradicionals, incorporant-hi les tecnologies més actuals, i la promoció de nous sectors de futur. I no en darrer terme, posar èmfasi en els serveis avançats, i en un enfocament intel·ligent del turisme…
L’economia valenciana compta en el seu haver amb grans encerts històrics i actuals que podrien ser referents i base per a obrir una nova pàgina. Amb institucions fortes i renovades, amb cohesió social, i una nova relació amb l’Estat espanyol. Necessitem una Generalitat més dotada, més autònoma i més activa, amb més i millors recursos, que funcione com un veritable Estat valencià dins de la federació espanyola, de la mancomunitat catalano-valenciana i de la Unió Europea. Però la reforma moral dels usos i costums és fonamental, i el conseller de Transparència Manuel Alcaraz va marcant, en aquest sentit, pautes indefugibles que haurien de ser assumides per empresaris, polítics, agents socials, entitats, institucions i la societat en el seu conjunt.
Quins han estat els “èxits” de l’economia valenciana que ens podrien inspirar a hores d’ara? Em sembla que serien els següents: l’epopeia del cultiu intensiu de la taronja en una extensió de territori enorme amb una projecció exportadora importantíssima; la industrialització primerenca d’Alcoi i el seu entorn; la indústria de la ceràmica a la Plana de Castelló; el districte industrial de la sabata a Elx i al Vinalopó; la reconversió tecnològica d’Ibi i el rerepaís industrial de les comarques centrals; la gran distribució comercial (Mercadona, Consum); la Ford i el seu entorn industrial; l’embranzida del vi valencià; el Port de València. Als quals caldria afegir experiències més localitzades i també casos com el turisme a Benidorm, no generalitzable però sens dubte reeixit en termes purament econòmics.
Tot té pros i contres, aspectes negatius en els quals no s’hauria de reincidir. No hi ha cap seguretat, en un món tan canviant i ple de risc com l’actual, que es repetiran les històries d’èxit. Només l’empenta, la iniciativa, la capacitat emprenedora i de treball, històricament demostrades, de la població valenciana són garantia. Però ara s’haurien de conjugar amb el suport de les institucions i amb una renovació cultural profunda per tal de saber situar-se en els intangibles del món contemporani, per a detectar necessitats i nínxols d’activitat. El govern del canvi, superat ja el primer any, ha de multiplicar les seues iniciatives i ser molt més audaç i contundent.
