La història són ruïnes

Penyagolosa_des_de_Xodos._Carda(6)

Ferran Garcia-Oliver

A hores d’ara dir que Martí Domínguez és un dels nostres valors literaris més sòlids potser és una obvietat. Però com que en el camp sembrat de mines de la literatura catalana al País Valencià les obvietats sovint esdevenen miratges, o situacions tan passatgeres, tan volàtils i tan fràgils, la insistència a reconèixer els mèrits no resultarà mai sobrera. I sí, Martí Domínguez és un dels nostres escriptors de referència ineludibles, i s’ha guanyat el reconeixement en una ja llarga carrera de fons, amb títols que formen part de la nostra biografia de lectors i d’aprenents d’aquest ofici ausades difícil de l’escriptura. Com en la família d’Ausias, el senyor de Beniarjó, aquest ofici de la ploma ha sigut en Martí Domínguez Romero com una inèrcia familiar més. La saba fèrtil de l’avi, Martí Domínguez Barberà, director de Las Provincias i narrador estimable, s’ha trascolat en el nét, no sols per a recollir el testimoni literari, sinó també per a transferir-li l’estima a la natura i els nostres paisatges i un sentit de la responsabilitat cívica insubornable.

Recorde el dia que va caure a les meues mans un llibre amb un títol curiós: Peiximinuti, l’autoria del qual vaig imputar a primer colp d’ull a l’avi. El nét encara no n’havia complit els trenta i llavors s’obria el camí de l’assaig literari amb una entrada de cavall sicilià. Peiximinuti, amb aquelles ressonàncies planianes que sempre més l’acompanyaran, em va captivar i a l’instant vaig ser conscient que era al davant d’una veu poderosa, cultíssimament afrancesada i ben singular. L’atzar va fer que coincidírem en una representació del Misteri d’Elx, convidats pels nostres amics del sud. Em vaig trobar un xicot rialler, de cabells obscurs i espessos sobre un rostre marcat per uns ulls incisius, un nas important i un front ampli i proconsular. Passen els anys, però Martí manté intacta l’aura de forever young, sobretot per aquesta cabellera tan agraïda que, ves per on, ara té el seu èmul en la figura del molt honorable en Carles Puigdemont. Allà a Elx, en un terrat nocturn, després d’aquella palmera de llum corprenedora, i mentre passàvem comptes al meló d’Alger reglamentari, ens vam fer amics, no sense abans declarar-li que m’havia convertit en un devot lector seu. A mi, el Martí Domínguez que m’enamora és el miniaturista de la natura, allà on combina la saviesa del científic i la gràcia alada de l’adjectiu precís i la imatge captivadora, com no s’havia repetit des de Pla i Sagarra.

Però Martí Domínguez no es queda curt en la narrativa de llarg alè. Les seues novel·les han rebut els premis més prestigiosos de la narrativa dels Països Catalans, aquells que donen jurats i crítics solvents. Si fins ara havia resseguit les peripècies vitals d’homenots de la història natural i artística d’Occident —Buffon, Goethe, Voltaire, Cézanne, Lucreci— ara, amb La sega, fa un tomb de cent vuitanta graus i posa la ficció al servei d’uns personatges humils, dels que deambulen per la història en el més complet anonimat. Tots ells són, però, el transsumpte de personatges reals, de carn i ossos, i si trauen el cap per la història és gràcies a novel·les d’aquesta mena, mentre els historiadors de casa nostra no es posen a la feina.

Conta Martí Domínguez que un dia, mentre inspeccionava el mas que havia comprat pels volts del Penyagolosa, es va trobar un màuser. ¿Què hi feia aquest fusell? Un artefacte d’aquestes característiques en mans d’un escriptor és una invitació i un repte poderós a traure-li el significat. Aquest és l’origen de tot plegat. La millor i més fidedigna informació la posseïen els masovers d’aquells rodals esquerps, però als masovers encara a hores d’ara els incomoda la memòria viscuda o transmesa de la postguerra. L’horror els provocà un esvoranc en la consciència, i per ací s’escolaren assassinats, pallisses, odis i delacions: la fi d’un món que rodava entorn del cicle del blat, del pasturatge de les raberes i de les festes puntuals que el calendari agrari i cristià escandia perquè les persones no es moriren treballant i patint. Martí Domínguez, amb penes i treballs, aconseguí fer-los parlar, un exercici que, supose, per als mateixos masovers els serviria d’exorcisme. Per primera vegada es treien de l’ànima, d’aquest esvoranc profund, els dimonis familiars que no els deixaven mai en pau. Comptat i debatut, s’espolsaven la por. «La vertadera “Història” d’un poble seria, ben mirat, la història de les seves pors», ens adverteis Joan Fuster al seu Diari, per afegir que «no solament ens interessa saber “de què” han tingut por els nostres avantpassats, sinó també “com” era aquesta por». Això ho escriu el 1952, a penes cinc anys després del que ens narra Martí Domínguez. Fuster sabia, doncs, el pa que s’hi donava, i la por és l’engranatge fonamental que Martí Domínguez empra per fer avançar la novel·la. Tenen por els vencedors de la insurgència dels perdedors; tenen por sobretot els perdedors de la venjança dels vencedors; tenen por els masovers dels vencedors i dels perdedors perquè, sense voler-ho, s’han trobat enmig de dos focs creuats: «La por és com la pols dels pins: apareix de colp i tan fina que tot ho empesta. I una vegada l’has tastat, ja no es pot fer res», llegim en un passatge de La sega.

Amb els testimonis de primera mà, sumats a l’escenari rocós del Maestrat, Martí Domínguez confegeix una novel·la que convoca «tristesa», a setanta anys de tot el que passà allà dalt. Les esperances i les il·lusions de la vida d’aquells llauradors, vull dir, la continuïtat del mas, els amors de joventut, la creació de la família sense la qual no és possible la perdurabilitat del mas, tot es frustra en la guerra absurda mantinguda entre la guàrdia civil i els maquis que encara, a la darreria dels anys quaranta, creuen que poden derrotar Franco. En aquesta guerra no declarada, la guàrdia civil és l’encarnació del mal, sense pal·liatius ni matisos. En els guerrillers nia el somni de la llibertat, però la superioritat moral es dissol com un terròs de sucre en el bol dels seus assassinats igualment execrables. La violència només pot convocar la violència, servida en forma de venjança.

Enmig d’aquesta fúria circular i insensata, sobreïx la veu de Goriet, el nen que ens ho conta tot, primer des de la innocència i després des de la clarividència, a mesura que passen els dies i els fets espantosos. Però aquest és un drama coral, i cada personatge representa una força, un «camp magnètic» particular: Bela, la mare abnegada; Teresa, la filla i germana de Goriet, valenta i imprudent, amb el cap ple de pardals; el mestre Arcadi, bonhomiós, poruc i derrotat que ensenya a Goriet les beceroles del darwinisme; Ferroviari, el guerriller destarotat; Matemàtic, l’únic guerriller amb dos dits de trellat; Perdut, traïdor, fanàtic i fastigós, o el tio Miquelo, el masover íntegre, sobre el qual, però, Maximino Mata, el capità de la guàrdia civil escampa el dubte de la seua honestedat. Maximino Mata sintetitza millor que cap altre personatge aquesta tragèdia rural. Cruel, fred i fanàtic àngel de la mort, dirigeix la repressió sense tremolar-li el pols sense plantejar-se qualsevol problema moral. Domínguez ha sabut posar-li nom i cognom. Maximino Mata cancel·la qualsevol oportunitat per a l’optimisme o simplement l’amabilitat que, malgrat tot, brolla en els intersticis de la por. Maximino Mata no deixa rama verda. Els masos es buiden a frec dels ajusticiaments sumaríssims i, després de la desolació, venen el silenci i els enderrocs just allà on la vida cantava plenituds. La història són ruïnes, sentencià amargament Benjamin.

El múscul literari de La sega palesa el bon moment de la novel·la valenciana, cosa que dolorosament massa sovint ignoren els lectors del Principat i les Illes. No és el cas de Martí Domínguez, que compta amb una audiència agraïda pertot arreu. El valor de La sega resideix, com volia Fuster en efecte, en el fet que Domínguez ens conta de què tenien por els masovers i com la van experimentar. La postguerra, la repressió franquista i l’encegament del maquis tenen l’oportunitat d’infiltrar-se en el nostre imaginari col·lectiu, seguint els passos de Jaume Cabré i Emili Teixidor, l’un amb Les veus de Panamo i l’altre amb Pa negre, i més recentment de Víctor Labrado amb el seu No mataràs. Per a tal propòsit Martí se serveix de la fórmula canònica de la novel·la. Ací no li calen experiments, tan sols dur a terme l’ordenació del caos dels testimonis, ordit amb la ficció i, com no podia de ser d’una altra manera en Martí Domínguez, sobre el coixí del seu amor pel gran teatre de la naturalesa, on també sobreviuen els qui millor s’adapten a les maltempsades. La «selecció natural» i la «selecció social» es donen de la mà en La sega i ens diuen que la història progressa, de vegades, pel seu cantó més acerb i primari.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER