Maria Lacueva i Lorenz
Epíleg a ENTRE DONES, llibre de 10 autores valencianes, recentment publicat per Balandra Edicions, que és ja, i ho serà més, un vertader esdeveniment editorial en el marc de la literatura catalana.
«Té bones mestres a casa»
«aparèixer entre les boires del teu passat que també va ser meu»
Entre dones és una obra única dins la història de la nostra literatura: mai, fins ara, no s’havia publicat un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu. De fet, des d’aquell Recull de contes valencians que organitzà Joan Fuster i que es publicà a Barcelona el 1958, poques han estat les iniciatives d’aquest tipus dedicades a la narrativa curta i, encara menys —per no dir-ne cap—, centrades en la narrativa curta d’autora. Les poetes valencianes han tingut una mica més de sort en aquest sentit, i compten amb l’antologia Les veus de la Medusa, ideada i publicada el 1991 pels membres de la tertúlia literària La Forest d’Arana. Fora d’això, i d’algunes antologies que recullen textos d’autores d’arreu del domini lingüístic, a penes no trobem traces d’escriptores valencianes en obres col·lectives específicament femenines.
Aquest buit, però, no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que, tant dins la tradició literària catalana, com també dins l’occidental on ens inserim, les escriptores han tingut nombroses dificultats a l’hora de participar en projectes d’aquest tipus. Les causes d’aquesta inèrcia negativa són múltiples i complexes, però per resumir, podríem destacar-ne tres, paral·leles i indestriables: per una banda, el tòpic, nodrit durant segles, que les dones no estan fetes per a participar d’una vida social més enllà dels seus cercles familiars, amistosos o, a molt estirar, aquells de caire associatiu —llegiu parroquial, veïnal, laboral, etc.— però sempre des de la discreció, mai com a caps visibles.
En segon lloc, i ben lligat amb això, la tendència històrica a considerar les autores que feien el pas cap a l’esfera pública com a «sospitoses», no tant pel fet d’escriure, sinó pel fet de mostrar-se obertament com a escriptores, ja que la creació literària diguem-ne professional, ha estat, fins fa molt poc, un afer gairebé exclusiu d’homes. Per això, la irrupció de plomes femenines en circuits literaris majoritàriament masculins ha fomentat, quasi inevitablement, la sensació que aquelles que escrivien no ho feien per amor a l’art, sinó perseguint altres tipus d’amors i d’arts més carnals i menys literaris.
I en tercer lloc, el fet que la condició de dona escriptora despertara recels, tant en general com també entre les pròpies autores, les ha abocades, en moltíssims casos, a artificials competències personals, tot fomentat suposades «enveges» entre elles que, si han servit per a alguna cosa, ha estat només per desviar l’atenció de les seues obres. Tot plegat ha inoculat, durant segles, enormes inseguretats en les escriptores, que han patit el conflicte entre la seua vida privada i la seua imatge social mentre intentaven avançar literàriament mantenint uns complicats equilibrismes que les ha dut, sovint, a estar més preocupades per no fer un mal pas en l’arena pública que per les problemàtiques compartides amb les seues contemporànies respectives en cada moment històric; això els ha impedit, és clar, generar espais comuns, compartits, no tant com a grups estilístics o generacionals, sinó de sonoritat i de suport mutu.
«Totes dues continuen el camí, amb les dents serrades»
De tot això, en tenim exemples concrets, i dolorosos, en la nostra història literària recent. I és que, en un moment culturalment tan delicat com van ser els anys de dictadura franquista, algunes escriptores van fer un pas decidit per dignificar les lletres valencianes i van generar una obra ingent, tant en poesia com en narrativa curta i novel·la. Tanmateix, dues de les protagonistes del moment, Maria Beneyto i Carmelina Sánchez-Cutillas, ens comentaven fa uns pocs anys, el que ens sembla la nefasta culminació d’unes inèrcies acumulades durant dècades. I és que, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, quan les dues publiquen simultàniament, comencen a trobar-se envoltades per una artificial polèmica sobre qui era la millor i, per tant, qui mereixia el dubtós honor de «L’Escriptora Valenciana» —així, en majúscula i en singular, que sembla que només podia haver-ne una. Per sort, tant l’una com l’altra van renunciar a seguir el joc, cosa que no va poder evitar, però, que la clivella que s’havia establert entre elles deixara de créixer: encara que les dues vivien a la ciutat de València, i ben a prop l’una de l’altra, que quasi tenien la mateixa edat, que compartien nombroses amistats i que es movien dins els mateixos cercles culturals, no es van conèixer en persona.
Ni mai se les va veure juntes en actes públics, ni ningú va fer res per propiciar les presentacions pertinents. Prova d’això és l’intercanvi de les seues obres que van mantindre durant anys: sempre afablement dedicades, només publicar-les se les feien arribar puntualment… per correu postal. Malgrat aquesta distància física, ens van reconèixer en privat que es llegien atentament i que s’admiraven mútuament, però que per tal d’evitar donar peu a xafarderies i malentesos al seu voltant, van optar per aquesta aparent distància personal i literària per tal de passar el més desapercebudes possible i no aprofundir en la seua relació d’escriptora a escriptora.
«integrant-se amb el paisatge, de forma natural, sense cesures»
Però com que no hi ha mal que cent anys dure, ni bé que tant perdure, Raquel Ricart Leal va fer una ullada al passat, va llegir Maria Ibars i va (re)trobar-se amb part de les genealogies femenines que li corresponien com a escriptora valenciana. I va pensar que seria una llàstima que les autores actuals caigueren en les mateixes trampes, i passaren pels mateixos calvaris, que les seues predecessores. Per això va fer el pas, va pensar en nou narradores valencianes —de naixement o de vocació—, de diferents edats, de diferents estils, amb trajectòries ben diverses i que, excepte alguns binomis, no es coneixien entre elles, i els va proposar d’acomboiar-se i participar en un projecte col·lectiu.
La llibertat creativa era la base del joc, i només calia complir una condició per a formar-ne part: els contes havien d’estar protagonitzats per una o diverses dones. La resposta a la convocatòria, positiva en tots els casos, va ser immediata i, per a posar-li la cirereta al pastís, una altra valenciana, amb llarga experiència com a editora però capitanejant ara un nou vaixell, s’engresca i es compromet a publicar el resultat d’aquest impuls. Et voilà, xarxa començada — però no acabada, que encara queden molts nusos per nugar. Potser ara, amb ella sota els peus, la corda fluixa per la que encara han de passar tantes autores faça una mica menys de vertigen.
A més a més, aquesta xarxa té moltes qualitats per a esdevenir fluorescent dins la foscor que ha envoltat, i encara envolta, la literatura d’autora. I és que la història de la literatura se’ns presenta com un seguit lògic i ordenat de moviments estètics, autors i obres, esguitat, només de tant en tant, i en general de manera prou aigualida, per algunes signatures femenines, que poques vegades encaixen en els paràmetres de cada època i que, pel seu caràcter «anòmal» sembla que poden quedar en un segon terme, quan no ser completament ignorades, sense provocar grans remordiments de consciència.
Com tota regla, encara que siga no escrita, aquesta també necessita confirmar-se; per posar un exemple proper, trobaríem que la figura d’Isabel de Villena n’encarnaria l’excepció, ja que és l’únic referent literari femení nítidament percebut i assumit per tothom; a banda d’ella, però, a penes no hi hauria escriptores. Aquesta tendència generalitzada a considerar excepcional, única, aïllada, qualsevol experiència literària femenina sumeix les autores i les seues obres en una agra invisibilitat que augmenta generació rere generació.
Una invisibilitat, però, que queda desemmascarada quan es grata el passat, i el present, amb dits àgils i atents: allà on, a primera vista, no hi havia res, de cop apareixen plomes i més plomes femenines que, com cuques de llum, brillen en la foscor i ens indiquen els vells camins oblidats que ara, per fi, podrem resseguir. Per això, un projecte com Entre dones, que arreplega un bon grapat de llums ben potents, fa molt complicat tornar a dibuixar els nostres paisatges literaris sense tindre en compte aquests camins, alhora que actua com a revulsiu contra eixa amnèsia endèmica i selectiva que ens ha empobrit, com a societat, durant massa temps.
«en singular i en plural, en femení»
Les escriptores que participen en aquest recull són una mostra de la vitalitat de la narrativa actual, un gènere que, per fi, sembla trobar-se en procés d’enfortiment quantitatiu i qualitatiu —i també, tot i que precàriament, de circulació i impacte públic— a les comarques valencianes, gràcies a la pedra que han picat tant escriptors com escriptores, i als riscos que han assumit algunes editorials durant els darrers anys. La diferència d’edat, de vint-i-set anys entre la més veterana i les més joves, no ens ha de fer perdre de vista que cadascuna d’aquestes autores comença a publicar contes o novel·les en diferents etapes de les seues vides, i per això cal anar amb compte i no confondre les cronologies de les seues trajectòries vitals amb el temps que fa que van saltar a l’arena pública literària.
Per ordre alfabètic, sistema que també s’ha utilitzat per organitzar els contes que heu llegit, les constructores d’aquesta cambra pròpia i oberta a tothom són: Núria Cadenes (Barcelona, 1970), Isabel Canet Ferrer (Simat de la Valldigna, 1970), Mercè Climent (Alcoi, 1981), Maria Josep Escrivà (El Grau de Gandia, 1968), Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), Pepa Guardiola (Xàbia, 1953), Carme Manuel (València, 1960), Anna Moner (Vila-real, 1967), Lliris Picó (Ibi, 1972) i Raquel Ricart (Bètera, 1962).
Com se sol dir en aquests casos, no hi ha totes les que són, però són totes les que hi ha. I és que, per sort, comptem amb tantes narradores en actiu que, a hores d’ara, no seria factible incloure un conte de cadascuna d’elles en un sol volum. Les autores que formen part d’aquesta iniciativa, però, garanteixen una primera aproximació a la varietat de registres i estils que es couen a les respectives cassoles individuals, i, alhora, certifiquen que hi ha hagut una continuïtat prou estable pel que fa a la narrativa d’autora des de, si més no, l’impuls que van donar-hi les escriptores dites de postguerra (Maria Ibars, Beatriu Civera, Maria Beneyto i Carmelina Sánchez-Cutillas) fins ara. Una continuïtat que saludem amb alegria i que no s’havia donat mai, durant un període tan extens, dins la nostra història literària.
D’altra banda, si hi ha un tret que caracteritza aquesta nòmina d’escriptores, és la seua heterogeneïtat i, amb ella, la riquesa dels seus interessos literaris. Així, tant Pepa Guardiola com Raquel Ricart, Lliris Picó i Mercè Climent han dedicat part del seu talent a la literatura per a infants i joves, mentre que la traducció, la recerca i la docència universitària de la literatura anglesa i nord-americana són el substrat de l’obra de Carme Manuel. Per la seua banda, Isabel Canet i Anna Moner provenen de la Història de l’Art i compaginen la creació literària amb qüestions de patrimoni històric i amb les arts plàstiques respectivament. La poesia, en canvi, conforma el gruix de la producció de Maria Josep Escrivà i d’Isabel Garcia Canet i l’assaig i el periodisme és un dels gèneres que ha desenvolupat Núria Cadenes.
«no oblides cap detall. Escriu. Escriu-ho tot»
Els contes inclosos en Entre dones ofereixen una variadíssima gamma temàtica, i provar de condensar en unes poques paraules aquesta diversitat seria, a més d’absurd, una manca de respecte als textos i a les autores. Això no vol dir, però, que no convidem el públic lector, especialista o no, a dir la seua, que en aquest volum hi ha molta tela per tallar. Ara bé, contra tot pronòstic hi trobem un motiu recurrent que travessa tots els relats: la relació mare-filla, o filla-mare, des de diferents vessants i perspectives i, això sí, amb diferents intensitats. Així, mentre algunes narracions basen la història en aquest binomi, unes altres la mantenen com a rerefons, i fins i tot n’hi ha algunes que simplement l’esmentem de passada. Però en totes elles, sense excepció, hi és present. Ara bé, contra el tòpic literari que recrea unes quasi inevitables males relacions entre mares i filles, aquestes narracions van més enllà i desenvolupen una gran quantitat de variants.
Podem llegir, doncs, sobre la pèrdua de la filla —nascuda o no— i de les conseqüències que això té per a la mare i, a l’inrevés, de la mort —imaginada o real— de la mare, amb els sentiments que això generarà en la filla. També trobem filles que admiren les seues mares al costat de mares que senten orgull de les seues filles, i mares i filles que es busquen de manera quasi desesperada. A més, podem identificar relacions conflictives entre elles, bé per motius puntuals, bé arrossegades durant anys i encara no superades, juntament amb d’altres farcides de tendresa i respecte mutus. I fins i tot hi ha una relació pseudofilial, on la pseudofilla estableix amb la pseudomare uns lligams que podrien superar, amb escreix, qualsevol vincle biològic.
«Jo només vull saber qui és ma mare»
Sense voler caure en sobreinterpretacions sobreres, aquesta insistència ens deixa entreveure que ens trobem davant d’una preocupació compartida per les escriptores actuals i que, potser, es troba lligada a una sensació, més o menys conscient, de manca de referents femenins propis, de manca de les pròpies mares culturals i literàries. També és cert, però, que en algunes narracions, trobem explicitades algunes referències a altres escriptores, de llengua catalana o no, tant en forma de paratext, com a dins dels textos, i fins i tot un dels contes està completament dedicat a una de les escriptores més universals i considerada cabdal a hores d’ara.
Aquesta dualitat ens fa pensar que, potser, les maquinàries que han mantingut silenciada la literatura d’autora i que, d’alguna manera, ens han fet creure que érem orfes de mares —que no de pares— literàries, ja no funcionen a ple rendiment; per això, tot i amagar, encara, massa informació sobre elles, també presenten unes escletxes que deixen intuir una legió de mares, d’àvies i de besàvies que, no per semblar invisibles, són menys necessàries.
«les mans que li tremolen lleument mentre gira la pàgina»
La portada d’aquest volum és obra d’una de les participants, Anna Moner, juntament amb Sebastià Carratalà. Una imatge inquietant, contundent, suau i duríssima alhora. A primera vista, podrien semblar les mans d’una mateixa dona, que entrecreua els dits i crea un espai tancat però ventilat, obert però protegit, com són molts dels contes que formen el llibre; de fet, com és el llibre en la seua totalitat. Ara bé, si ens posem les ulleres de la Història de l’Art, reconeixerem a la portada les mans de dues de les musses de la Primavera de Botticelli, que s’acosten i busquen entrellaçar-se, tal com s’han trobat les autores dels contes. Botticelli, però, no va permetre que s’acabaren d’unir completament: mai no ha estat fàcil, açò de relacionar-se amb un(s) altres(s) egos; les nostres escriptores, en canvi, i malgrat les complicacions, sí que s’han donat les mans i, juntes, han començat a dansar al voltant de les paraules, amb les paraules.
Però no tot són flors i violes: les agulles de cap, objecte que tantes voltes hem vist dansar en les mans precises de les dones treballadores, ara no serveixen per a embastar, sinó que travessen la tendra carn d’alumini i fan mal només de mirar-les. Les relacions amb una mateixa i amb els i les altres, en la realitat i en la ficció, són sovint conflictives i fins i tot doloroses, cosa que es recrea a bastament als contes que acabeu de llegir. «Els cossos agredits», títol general del conjunt artístic on s’inclou l’obra que il·lustra la portada, furga en aquest aspecte, i mostra l’agressió de les parts del cos agredides i també del suport pictòric on es representen. Duríssima metàfora, doncs, de les ferides que cadascú, entre dones i entre homes i dones, ens provoquem.
«Ai, filla meua, no t’ho encertem mai»
Johanna Russ sintetitzava, en unes poques línies, els arguments que justifiquen la discriminació de les aportacions literàries femenines a partir d’arguments extraliteraris i les actituds androcèntriques que han contribuït a la negació sistemàtica de la literatura d’autora de parla anglesa; uns entrebancs, farcits de prejudicis difícilment justificables empíricament, que, desgraciadament, són ben aplicables a les integrants de la nostra tradició literària, a les quals també se’ls ha repetit fins a la nàusea que:
«She didn’t write it.
She wrote it, but she shouldn’t have.
She wrote it, but look what she wrote about.
She wrote it, but “she” isn’t really an artist and “it” isn’t really serious, of the right
genre – i.e., really art.
She wrote it, but she wrote only one of it.
She wrote it, but it’s only interesting/included in the canon for one, limited reason.
She wrote it, but there are very few of her»*.
En fi, les típiques «floretes» que tantes vegades s’han regalat a autores d’arreu. Però la realitat és cabuda de mena, i s’entesta en mostrar, una i una altra vegada, que sí, que elles ho van escriure; que potser no ho haurien d’haver fet, i tanmateix van fer-ho; que potser no els va agradar, o no les van comprendre, o vés a saber què; que la potestat de penjar la medalla d’«artista» i d’«art» ja no la tenen només un pocs, com sempre els de sempre i, per tant, elles també poden ser considerades artistes i creadores d’art; que, en general, no van escriure només una obra —i encara que fos així, quin seria el problema?—, sinó diverses; que poden ser apreciades i interessants per múltiples raons, perquè les seues obres són riques i complexes: només cal voler llegir-les amb atenció. I que no, que no són poques: que en són moltes, més d’una, més de deu, moltes més de les que puguem encabir en aquest epíleg, en aquest llibre. I, en canvi, són la quantitat exacta per a entrar, pel seu propi peu, en la nostra història literària, i actuar així com a referents col·lectius per a les generacions presents i futures.
«ara caminaven plegades, segures i satisfetes»
Arribades a aquest punt, no podem més que compartir l’alegria que ens provoca haver recorregut, plegades, un primer tram del camí, i recomanem llegir i rellegir els contes amb els ulls ben oberts. Volem pensar que aquest projecte crearà precedent, i ja frisem per gaudir d’un segon volum d’Entre dones.
(Saarbrücken-València, 2016)
