Javier Cid
Què és ser valencià? Ens posem molt nacionalistes o patriòtics –segons la persona en qüestió– quan ens fan aquesta pregunta. No obstant, cadascú respon d’una manera diferent a l’altre. La paella; el comboi; les falles; la mistela; l’Horta; els moros i cristians; etc. La diversitat dels valencians és molt gran i d’això hem de fer una virtut, no una batalla, com va succeir als anys 80 del segle passat i que encara alguns mantenen molt viva; especialment, els mitjans de comunicació.
La Llei de senyes d’identitat que va posar en marxa el Partit Popular valencià, derogada per l’actual govern, va ser un dels darrers capítols de la imposició d’una determinada forma de ser valencià. No es pot pretendre definir mitjançant una llei què és ser valencià. S’escapa de tota lògica. Per a cada valencià, ser-ho és una cosa ben diferent i, de segur, que molts d’ells i moltes d’elles es senten espanyols i no valencians o espanyols abans que valencians o totes dues coses. Un assumpte què hem d’assumir però també hem de treballar.
El valencianisme polític s’ha adreçat a un tipus molt concret de la societat valenciana des de l’època de la Batalla de València. És cert que des de la irrupció de Compromís l’any 2011, les coses estan canviant poc a poc i hui tenim un batle al Cap i Casal d’un partit que defensa la llengua, la cultura i la identitat pròpia valenciana.
Hem de continuar amb eixe canvi progressiu i tractar d’involucrar cada vegada a un nombre més gran de valencians en la idea de sentir-se valencians i orgullosos de ser-ho. Cadascú haurà de plantejar-se el seu motiu, però hem de exposar eixes raons que ens fan sentir-nos valorats pel fet de ser valencians per a què arribe el missatge a més part de la població valenciana. És a dir, ser un poc xovinistes. Enaltir perquè som i ens agrada ser valencians, dins una catalanitat cultural inqüestionable.
La identitat dels valencians és d’origen molt divers, hi ha una sèrie d’historiadors que en els darrers anys han començat a cercar-la des d’Agustín Rubio Vela. Com explica el politòleg Amadeu Mezquida al seu llibre “El valencianisme enfront a Espanya: una anàlisi estratègica”, hem de saber explotar la identitat líquida, és a dir, ser conscients de què més d’un terç dels valencians que viuen a territori valencià no ho són de naixement i això implica què no han mamat la cultura ni la llengua valenciana des del bressol. Així, hem de dirigir-nos també, i especialment, a aquesta gent si volem guanyar la partida, canviar els conceptes rígids del què ha sigut ser valencià per al valencianisme polític en les darreres dècades.
Un valencià també és el fill de pare madrileny i mare castellà manxec nascut a València o a Gandia així com un marroquí o un equatorià què du més d’una dècada al País. Hem d’aconseguir què eixes persones es senten valencianes i orgulloses de ser-ho. És saber què ha arribat l’hora de posar el discurs d’en Carod Rovira i el seu nacionalisme cívic, que a Catalunya ha triomfat, sobre el tauler de joc polític valencià. Obrir-nos i ser conscients de què en un món hiperglobalitzat com el què vivim i en el què rebem tants estímuls de l’exterior o fins i tot eixim a conèixer-los de primera mà a què l’estranger, és normal els valencians rebem moltes influències foranies. Així, aquests canvis en la identitat no han de ser vistos com a un atac, sino més bé com una virtut i així valorar el fet de ser valencians.
La manifestació-concert del passat 23 d’abril amb motiu de la Diada del País Valencià va ser un dels fets històrics que ens indica què les coses estan canviant, què ara som capaços d’omplir la Plaça de Bous per a fer créixer el sentiment identitari propi. Hem de veure aquest fet com un primer pas per a arribar a més gent valenciana i per a estandarditzar els nostres propis referents. Valorant la diversitat. Lluís Llach, l’Ovidi, Obrint Pas o la Gossa Sorda han de ser insígnies del conjunt dels valencians igual que Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster; gent de la que sentir-se orgullosa. Tractem d’apropar eixos referents lingüístics i culturals a la normalització i a l’educació dels joves i dels majors valencians.
D’aquesta manera, cada persona que va anar a la manifestació i posteriorment al concert, es va sentir una identitat pròpia no espanyola a la seua pròpia manera. Totes elles són vàlides, totes elles sumen a un projecte de País sobirà. La part important és què cada vegada puguem sumar més gent a la idea del valencianisme polític, lingüístic, cultural i social sense perdre mai de vista ni trair els ideals que ens han dut fins al punt en què ens trobem ara mateix, un moment dolç del nacionalisme valencià.
