Daniel Gamper
Daniel Sirera, membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), vol que es comprovi si Empar Moliner va vulnerar la llei en calar foc a unes pàgines de la Constitució espanyola. Erdogan, president de Turquia, hadenunciat els insults de què va ser objecte en un programa del canal alemany ZDF. De nou les llibertats artística i d’expressió topen amb els seus límits. És ben normal que sigui així, perquè aquestes llibertats serveixen precisament per afirmar el que és incòmode i explorar el que no es pot dir.
En tots dos casos, però, aquesta exploració té una bona justificació, ja que el que es perseguia no era pròpiament delictiu. En el cas català, val a dir en primer lloc que no hi ha delicte de cap de les maneres, atès que no està tipificat el menyspreu del text constitucional. De fet, la mateixa Constitució espanyola tutela la performance satírico-crítica consistent a cremar la Constitució espanyola. A més, la finalitat de l’acte no era el desdeny del text constitucional sinó denunciar que el Tribunal Constitucional rebutgés el decret de pobresa energètica. El somriure que de ben segur va provocar en molts espectadors la intervenció de Moliner a la televisió era càustic, pensarós i amargant, però tot plegat endolcit pel caràcter inconfusiblement humorístic de la performance. En això consisteix la sàtira política.
El cas alemany és molt més complex. El presentador Jan Böhmermann va recitar un poema injuriós dirigit al president de Turquia en què li atribuïa mil i una barbaritats i l’insultava sense contemplacions. Tanmateix, el marc en què va recitar el poema matisa l’abast de la injúria. Böhmermann es va referir en primer lloc a una cançó satírica del programa Extra 3 del canal ARD que havia suscitat reaccions de rebuig dels turcs. Així doncs, el sentit de la sàtira era discutir sobre el sentit i els límits de la sàtira mateixa. En to pedagògic i foteta va assenyalar les diferències entre la burla i la injúria, tot afirmant que el que havien fet els seus col·legues de l’ARD era una burla que quedava protegida per la llibertat d’expressió reconeguda en les normes alemanyes. A continuació va llegir el seu poema, tot subratllant que allò que estava llegint sí que podia ser considerat un delicte, ja que es tractava d’una injúria en tota regla. Des del punt de vista jurídic, la injúria que no persegueix injuriar sinó discutir sobre els límits de la llibertat d’expressió no seria un delicte, ja que el que compta és la finalitat de l’acte.
L’humorista alemany va tirar pel boc gros, sens dubte, però ho va fer de manera intel·ligent, és a dir, emmarcant els insults en una crítica a les reaccions exagerades a una cançó satírica prèvia. Tot plegat demostra que a la televisió es poden fer coses sofisticades que no tracten el públic com si fos imbècil.
Després de les protocol·làries trucades telefòniques entre Merkel i Davutoglu, primer ministre de Turquia, el govern turc va oficialitzar una denúncia que ha estat recollida per la Fiscalia de l’Estat, de manera que durant els propers mesos caldrà veure quina sort corre el bufó televisiu. Cal pensar que sigui quina sigui prevaldrà la protecció de la llibertat d’expressió davant la ingerència turca en els afers interns alemanys i la pretensió que s’apliquin estàndards restrictius en la regulació dels drets individuals.
Ni Moliner ni Böhnemann, però, s’han de sorprendre del sarau que han suscitat. Les provocacions humorístiques inclouen la reacció enutjada dels que se senten concernits. Les denúncies i el soroll posterior formen part de les expressions que forcen els límits; més encara, sense aquestes respostes les incitacions perden la seva raó de ser. Qui s’arrisca i burxa ha de comptar que l’hi reprotxaran. Afortunadament, les Constitucions (incinerades o no) dels països europeus protegeixen les expressions dissidents i redueixen el marge d’acció de les persones susceptibles.
Els respectius contextos polítics, socials i culturals condicionen la recepció. Així, els espectadors independentistes de TV3 van veure ratificades les seves sospites que la justícia espanyola no fa per a ells, objectiu que no sembla forassenyat atribuir a la intervenció de Moliner, tot i que la seva crítica era més social que nacional. El poema de Böhnemann, per altra banda, tenia molts més números de ser manipulat i malentès. Per exemple, de ben segur que els votants d’Aliança per Alemanya, el partit xenòfob emergent, van escoltar només els insults a Erdogan i per extensió a tots els turcs, i van reafirmar-se en la necessitat de tancar les fronteres als refugiats. Efectivament, aquesta mena de performances són incontrolables i els seus creadors poden ser instrumentalitzats de tal manera que el seu missatge acabi sent tergiversat i se’ls giri en contra.
Les paraules i els actes no tenen amo ni pàtria. De fet, tampoc el silenci obeeix a ningú. Com demostren aquests casos extrems, la democràcia és cacofonia i soroll impossibles d’harmonitzar i d’arbitrar. Que així sigui.
Publicat a l'”Ara”, dijous, 14 d’abril de 2016.
