Gustau Muñoz
Era previsible, i ja ho havíem avançat en un article anterior, que el desenllaç més probable de l’envitricollada negociació a diverses bandes d’una eventual investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol acabaria malament. Com el rosari de l’aurora, més ben dit, amb atribució recíproca de culpes i amb la convocatòria de noves eleccions. Així ha estat, si no es produeix in extremis una poc versemblant marxa enrere.
No hi ha cap més possibilitat. El PP no és a hores d’ara un partit coaligant, ni ho ha estat mai. La Gran Coalició és inviable perquè laminaria el PSOE (tot i que alguns bé voldrien induir-lo a suïcidar-se). La coalició PSOE-C’s era insuficient i incompatible amb Podem. I la coalició PSOE-Podem i altres esquerres és per se impossible. Metafísicament impossible. I per què?, ens hauríem de preguntar.
Massa obstacles per davant, en seria la resposta. No es pot oblidar la influència del context europeu. Una coalició amb elements d’inestabilitat ho tindria molt difícil per a fer front a les enormes pressions en favor de la disciplina pressupostària. L’ortodòxia actual la defineixen Angela Merkel i Wolfgang Schäuble a l’Ecofin i el Consell de Ministres, i no Iannis Varoufakis. És cert que són una catàstrofe, però hem d’admetre que anar unilateralment contra la política actual de la UE, en el terreny econòmic, comporta massa incerteses. Un govern de les esquerres en general, que són majoria a Espanya, socialment i parlamentàriament (tret d’un Senat que no és no representatiu), duria aparellat, en principi, més despesa pública i l’incompliment de l’objectiu de dèficit. Després igual no era tant així, perquè la UE disposa d’arguments molt convincents, però el que apunten alguns elements, si voleu no centrals, d’aquesta esquerra (n’hi ha que són contraris a la UE, altres voldrien eixir de l’euro, i altres qüestionen d’arrel tot l’entrellat europeu i les polítiques annexes…), sens dubte treu de polleguera algun que altre poder fàctic. (També compta el context extraeuropeu. Segurament amb un govern d’esquerres el desplegament militar d’Estats Units a la Península tindria més dificultats que no ara…).
L’esquerra pot ser votada, i majoritàriament, però està vetada. I al PSOE això s’ha interioritzat.
Però és que, a més, s’han de tenir molt presents les peculiaritats del context espanyol. Una coalició així necessitaria el concurs dels independentistes catalans i dels nacionalistes bascos, almenys amb la seua abstenció. Inclouria segurament algun gest de cara a Catalunya. Hi ha un govern de la Generalitat de Catalunya que parla de complir el mandat del referèndum o la independència en 18 mesos. Després hi ha també el tema basc. Aquesta hipotètica vessant democràtica radical de l’esquerra espanyola (més alguna de perifèrica adherida), d’altra banda dubtosa -o directament inexistent- en alguns dels seus components, sembla realment massa per a l’Espanya eterna i nacional-catòlica, la del macizo de la raza i aquestes coses, que pesa molt més que la del patriotisme constitucional, per molt que Álvarez Junco cante la Traviata.
I això deixant de banda una constant històrica. Quan l’esquerra s’uneix a Espanya, i els dipositaris del poder per dret natural o llei divina el perden, a la dreta li entra la temptació de declarar una guerra civil. Passà poc després de la proclamació de la República el 1931, passà després de les eleccions de febrer del 1936, i es pot llegir avui argumentalment a les columnes de Federico Jiménez Losantos a El Mundo, per posar un exemple.
El nivell d’enviliment de l’altre, de no reconeixement del dret de l’altre, d’estranyament de l’altre, és tal, que a Espanya molts milions de vots d’esquerres o nacionalistes són inhabilitats. Volen trencar Espanya. I s’ha acabat. Han de romandre extramurs. Són l’Antiespanya, i no tenen cap dret ni reconeixement. No hi ha cap fórmula pragmàtica o transaccional per a conviure i governar fent abstracció de les diferències. Perquè, a veure: quin tracte reben els diputats escocesos partidaris de la independència al Parlament de Westminster? Se’ls nega el dret a participar en el que hi ha ara malgrat que el vulguen transformar o anar-se’n? A Espanya sempre han funcionat els clixès d’exclusió: els jueus, els que tenien sang sospitosa (la limpieza de sangre), els afrancesats, els maçons, els rojos, els comunistes, els amics dels terroristes, els independentistes, els catalanistes, els amics dels que volen trencar Espanya…
I així es tanca el cercle. No m’agraden les teories conspiratives, però de fet tot sembla una obra de teatre dirigida des de qui sap on, un gran guinyol en el qual es tractava de demostrar que els electors varen votar malament el desembre de 2015, que s’havien equivocat, que els vots a Podem –per exemple- eren un error i no servien per a res.
La resta del guió ja sabem per on va: desmoralitzar i desmobilitzar els votants d’esquerres i permetre el triomf del PP o, si cal, una coalició PP-Ciudadanos, que seria la via lògica de governació davant les invariants europea i espanyola… quod erat demonstrandum.
Per a complir amb les dràstiques polítiques antisocials, amb els criteris que exacerben les desigualtats, amb l’imperatiu d’escanyar els treballadors i els joves, amb la política de buidar i aprimar les classes mitjanes. Per a continuar matxucant les comunitats autònomes amb l’objectiu de recentralitzar l’Estat. El gros de l’ajust recau en les autonomies, l’Estat segueix construint AVE’s a Zamora. Però la culpa és del “model territorial actual”. I les autonomies són les que sostenen l’Estat del Benestar. Dos pardals d’un sol tret. Reduir les autonomies, suspendre-les de facto o de iure si molt convé, i alhora reduir prestacions, beques i pensions.
I mentrestant els grans patriotes espanyols continuaran anant amb flors a Maria. Ai, no… a Maria no, a Suïssa i a Panamà, a les Illes Verges, a l’illa Margarita, on calga. Clar que altres anaven a Andorra. Però no és excusa. I així continuarem. Fins que la cosa rebente, que rebentarà, com diu també l’experiència històrica.
