Gustau Muñoz
A partir de quants casos es pot dir que la corrupció és sistèmica? Com s’ha de presentar, quin abast ha de tenir, fins on ha d’arribar, perquè siga qualificada d’alguna cosa més que d’anecdòtica, de cas aïllat, de pomes podrides que no afecten el conjunt?
Mariano Rajoy, el president del Govern espanyol, es va passar tota l’entrevista recent amb Jordi Évole apel·lant a la visió de conjunt, assegurant que la majoria dels espanyols, dels ciutadans, dels empresaris i dels membres del seu partit són persones honrades.
La fal·làcia era tan evident que causava vergonya aliena. Perquè no es tracta de la generalitats dels ciutadans, sinó de pràctiques molt concretes que els afecten a ells, al seu partit, del qual és president i responsable. L’entrevistador es va mostrar més mesurat i menys punxant que altre vegades, però tot i així va posar algunes cartes irrefutables damunt la taula.
Si el seu partit a València finançava les campanyes electorals amb diners negres i per quadrar una comptabilitat presentable i falsa després havia de blanquejar capitals, això no és sistèmic? I no és només València o el País Valencià. El mapa de la corrupció que afecta el Partit Popular és dens, complex, articulat i… sistèmic. Una manera de funcionar, a Galícia, al carrer Génova, amb Bárcenas i la caixa B, al País Valencià amb el cas Taula, amb Fabra i Blasco a la presó, amb Rus i Ripoll emmerdats fins a les celles, amb les confessions de Marcos Benavent i d’Enrique Ortiz, etc. Què més voldries? Que el partit organitzara oficialment i pública escamots de robatori? El saqueig a benefici del partit (finançament de campanyes i reforma o compra de locals) i a benefici de dirigents i els seus cercles d’influència, que s’enriquien, ha estat i és palès, evident, regular i… sistèmic.
La tàctica de defensa de Rajoy –casos aïllats, majoria honrada, pomes podrides- és la mateixa que fa servir l’Església catòlica davant els casos de pederàstia i que és igualment fal·laç. Una magnífica pel·lícula recent, Spotlight, ho posa ben a les clares arran d’una investigació periodística sobre els abusos sexuals a infants per capellans catòlics de la diòcesi de Boston, als Estats Units. L’actitud i les justificacions de la jerarquia i del bisbe (o cardenal) eren les mateixes que les de Rajoy. Idèntiques. Casos aïllats, desgràcies personals, que es solucionaven traslladant els afectats de parròquia i pressionant les famílies per tapar els malaurats episodis. El cas de la pederàstia a l’Església era i és tan sistèmic que el sistema s’encarrega (o s’encarregava, ja veurem si el papa Francesc ho esmena) d’amagar, disculpar, ajornar i protegir els implicats. Sobretot d’evitar l’escàndol i l’aclariment públic de la qüestió, amb tots els recursos a l’abast d’una organització poderosa, de manera que l’abús es perpetua i no s’esmena.
La corrupció és sistèmica igual que la pederàstia quan és una manera normal de funcionar que després s’amaga o es disculpa, tirant balons fora. I és també com la tortura. Sempre es diu que són casos aïllats, episodis concrets, excessos, excepcions. Però el que importa és precisament l’excepció. Perquè si la tortura fos la norma, com malauradament passava en el franquisme, on estaríem, on viuríem? O defensem la civilització, els drets humans, la decència, la protecció dels febles, les llibertats públiques, els drets de les persones, la democràcia, la correspondència entre textos legals i realitat, entre declaracions públiques i pràctica efectiva, o fem tot això o es demostrarà que tot plegat és una gran fal·làcia, una falòrnia i una mentida.
L’excepció i la norma: un bon tema per a la reflexió. Si els valors cívics i humanístics, i en el fons la Democràcia mateixa, encara importen, faríem be de pensar-hi una estona i d’actuar en conseqüència.
