Almussafes com a símptoma

250 aLMUSSAFES

Ferran Garcia-Oliver

 

L’altre dia, des d’aquesta mateixa tribuna, Gustau Muñoz, sempre tan perspicaç, es planyia de la pètria immobilitat d’Espanya. Tot canvia, ens deia, «però a Espanya el duc d’Alba segueix sent tot un personatge, el cacic de torn controla la diputació, els intocables segueixen al seu lloc, un bisbe es despenja amb una prèdica antimoderna, tot un exèrcit de contractistes espera la reactivació del sector immobiliari, i el ciutadà sent que ho és només a mitges». ¿Per què aquestes resistències numantines, mai millor dit, a la mutació que al cap i a la fi és natural en tots els organismes del planeta Terra?

La resposta és complexa perquè inclou nombroses variables, que van de l’educació al sistema econòmic, de les estratègies de l’oligarquia al «inventen ellos», del pes del catolicisme al corcó del nacionalisme insidiós. Sovint posem l’accent en això, en els processos més vistents que ens brinden l’economia, la història o l’antropologia. Però Espanya és també una «forma de pensar» que es manifesta en les més petites coses, aparentment insignificants. La «democràcia» espanyola, passeu-me el mot amb totes les cauteles possibles, hi ha afegit més llenya al foc, perquè la democràcia també fabrica les seues pròpies inèrcies i les salmòdies repetitives, que s’accepten com s’accepta qualsevol banalitat del primer telepredicador de torn.

Tot plegat ve a col·lació per una notícia que vaig llegir en un diari regional, acompanyada d’una fotografia. Amb la lectura i la imatge vaig tenir suficient per a la meua particular, intransferible i insignificant indignació. Més de trenta anys després de ser un oficiant de la renovació de la història local, més de trenta anys després de prevenir contra les trampes dels «relats» de la història, perquè ara i adés provenen d’uns emissors de carn i ossos i no de criatures angelicals o divines, i encara caiguem en el miserable exercici del maniqueisme. Es tracta d’aquell relat en què la història és el resultat de la simple mecànica de la lluita dels bons contra els dolents, i on el triomf no pot ser més que dels bons. Durant el franquisme els bons eren els que liquidaven els rojos i els separatistes, i en la democràcia borbònica els bons són els que sempre han lluitat, presumptament, per la llibertat. I no, la història, és alguna cosa més que un combat de boxa.

El corresponsal local del diari en Almussafes informava dels actes que el poble de la Ribera Baixa celebra arran dels 250 anys de la separació del senyoriu de Valldigna. Mirar el passat amb ulls crítics és una gimnàstica adequada per a la comprensió del present. Però, si el corresponsal no treia les coses de mare i la imaginació redemptora no el traïa, el que s’està perpetrant a Almussafes és per a llogar cadires i se m’acut un qualificatiu que calle per no ofendre la dignitat dels ases. Segurament em falten més dades, però la fotografia mostra un panell servit amb les explicacions del susdit cronista, en què es pot llegir en lletres considerables, l’emfàtic i pompós «250 aniversari «de l’alliberament del Senyoriu de la Valldigna». Si en vols més para el cabàs. El contingut semàntic de la paraula «alliberament» ací fa riure, per no dir que fa plorar. L’esclau s’allibera del seu amo; la nació oprimida s’allibera de l’estat opressor; la dona s’allibera de la dominació masculina i del mala bèstia del marit, etc. ¿Però Almussafes s’«alliberà» dels cistercencs? Vinga, per favor! No és el lloc ara i ací de parlar de la narració, en efecte, maquinada pels burgesos vencedors i adversaris dels feudals. Almussafes, 25o anys després, conta el mateix conte: inèrcies educatives i historiogràfiques d’aquesta Espanya que no n’hi ha mans que canvie ni a fums de sabatots (perquè de moment, i la cosa va per a llarg, el País Valencià forma i formarà part d’aquesta Espanya borbònica). A part que això de «Senyoriu de la Valldigna» és un altre imbecil·litat, perquè seria «senyoriu de Valldigna» (és el monestir el que dóna nom al monestir i la vall i no al revés), el corresponsal ens diu que entre 1353 i 1766, els anys que Almussafes va romandre en mans del monestir de la Safor, va ser «un periodo de grandes penúrias». Amb permís de les riques elits camperoles del poble, que eren les que realment es quedaven la millor i més gran part del pastís de les rendes locals. I aquestes elits el que volien era justament tot el pastís. Però això em fa l’efecte que hi deuen haver-ho silenciat.

No pense perdre ni un segon de la meua vida a anar a veure aquest bunyol d’efemèrides per confirmar-ho. Ara bé, els valencians, ara mateix, som víctimes d’un pensament que no gosa transformar-se i s’acomoda en la mandra acomodatícia del populisme, falsament democràtic.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER