Laura Peris
Entre tota l’activitat periodística, sobreixia estos dies una notícia de les que ens recorden que la història és un teixit de processos i que els canvis rarament són definitius o irreversibles. Amb uns titulars més o menys tendenciosos segons la publicació que se’n feia ressò, ens assabentàvem que un grup de membres del PDI de la Facultat d’Economia de la Universitat de València ha demanat al mateix Rectorat la retirada del requisit lingüístic en l’administració universitària, per a la contractació de nous professors així com per a promoure als qui ja en formen part. Consideren la mesura com una barrera per a la internacionalització de la institució, en no poder així contractar a ningú que no tinga com a mínim un C1 en valencià. En definitiva, mitjançant una petició de change.org i un nombre gens menyspreable de notes de premsa, demanen que trobar-se en posició del títol que acredita poder desenvolupar-se en valencià en la societat i en la docència, deixe de ser obligatori per als nouvinguts a la Universitat de València, així com per a millorar en la jerarquia acadèmica d’aquesta.
D’aquesta notícia, fruit d’una voluntat fèrria i no d’unes declaracions desafortunades com alguns han intentat argumentar, en podem traure algunes conclusions gens precipitades. Abans, però, per a evitar la “discriminació” sistemàtica farem l’esforç d’entendre per què professors i professores titulars d’una universitat que aspira a ser, i ho és, referent per a tot el territori valencià, busquen el recolzament a una petició que porta el parcial i contundent títol de “No a la discriminación lingüística en la contratación de profesores de la Universitat de València”.
Entendrem, per tant, que el PDI de la facultat d’Economia, una institució de recent tradició socialista, seguisca la tendència dels sindicats afins de no recolzar la política a favor del requisit lingüístic en l’administració.
També entendrem que la prioritat d’aquests PDI siga la dedicació acadèmica docent i investigadora a la seua matèria, i que desitgen no perdre temps aprenent la llengua pròpia de la Universitat.
Fins i tot entendrem que vulguen facilitar l’entrada d’investigadors i personal docent d’arreu del món, que com bé assenyalen, no tenen per què saber valencià (però potser sí altres llengües).
El que no podrem comprendre és que totes les qüestions acabades d’enumerar siguen presentades com a arguments contraris al requisit lingüístic de valencià.
Impedir l’avanç que representa per a la normalització de la llengua passar del mèrit al requisit, implica no solament atemptar contra els objectius normatius d’oferir i assolir els coneixements en igualtat de condicions en les dues llengües oficials per part d’alumnat i professorat, sinó també ignorar la realitat sociolingüística del nostre país; actuar fermament contra la transformació de la diglòssia actual en un possible i futur bilingüisme; rebaixar la llengua a la categoria d’argot domèstic; deixar en paper mullat els estatuts de la Universitat i el del poble valencià i; sobretot, alimentar l’autoodi que ens ha ofegat com a poble.
Resulta lamentable, però no sorprenent, aquest tipus de mobilitzacions en contra de la llengua. Ja en la legislatura anterior, CCOO, UGT i CSIF, amb diferències, però amb idèntics objectius, rebutjaren el requisit per a la totalitat del funcionariat. Per tant, no ens hauria d’estranyar que amb una política sindical i institucional tan feble al respecte, hi haja docents dels estudis superiors que es determinen a atacar el requisit lingüístic en el seu àmbit, amb tota una campanya al darrere, tot abanderant la justícia laboral i la llibertat lingüística.
Perquè el valencià no siga un idioma discriminat, i estiga en igualtat de condicions amb el castellà, s’ha d’aconseguir que els habitants del nostre territori sàpiguen usar-lo. I això ho haurà de garantir aquest nou govern de la Generalitat sense dubtar-ho ni un sol moment, perquè estem en el moment clau de la nostra història que marcarà els pròxims anys: un alt perventatge de la població resident al País Valencià és vingut d’altres províncies de l’Estat Espanyol i és necessari integrar-los completament en un sistema educatiu i administratiu on el valencià tinga un paper garantit, com s’ha vingut fent amb la docència primària i secundària en valencià.
A la fi, esperem (o més bé necessitem), una actuació sensata, però alhora ferma i contundent dels governs, tant de la Universitat com de la Generalitat, que deixant de banda complexos i polítiques continuistes aposten per la tant anhelada normalitat lingüística.
Fins a eixe moment, continuem empoderant-nos.
