Gustau Muñoz
És una ximpleria, però recurrent. De tant en tant algú s’exclama contra la incoherència de dir Londres i Nueva York, en castellà, i en canvi haver de dir Girona i Lleida. Caldria dir, per mor de la coherència lingüística, i com tota la vida, Gerona i Lérida. Fa poc l’escriptor Javier Cercas dedicava tot un article (“Lengua y política, y vuelta la burra al trigo”) a aquesta qüestió. “Del mismo modo que nadie duda de que en castellano New York y London se escriben Nueva York y Londres, nadie debería dudar de que Girona y Lleida se escriben Gerona y Lérida”. (El País semanal, 28.2.2016). La lògica interna de la llengua, segons ha estat usada pels seus parlants al llarg de la història hauria de predominar. No s’hauria de cedir en cap cas a “la lògica arbitraria y a menudo absurda impuesta por los intereses de la política (o de la politiqueria).”
Com es pot veure el cartesianisme de Javier Cercas és impecable i la defensa de la lògica interna de les llengües enfront de les intrusions externes, polítiques de la pitjor espècie (la politiqueria), s’haurien d’evitar. Vivint com vivim en un territori en què un brutal conflicte al voltant de la llengua, amb una massiva intrusió d’elements espuris, ha fet estralls, i que a poc a poc es va afortunadament reconduint, ens hauríem de mirar amb circumspecció aquest aspecte dels usos del castellà. Però em tem que la cosa té un rerefons més complex.
Javier Cercas sol aplicar un raonament aparentment seré, neutre i lògic, allunyat de les baixes passions. Té una gran tirada a invocar el sentit comú, la moderació i la justa mesura. És un entusiasta del terme mig. Descarta les exageracions d’uns i altres. I així, article rere article. Amb una obsessió recurrent: Catalunya. Javier Cercas no ha acabat de pair l’afirmació catalana en tota la seua dimensió, una voluntat col·lectiva que s’ha materialitzat en el procés sobiranista i que lògicament té diverses implicacions. No enyora, com altres, el període franquista, quan tot això estava al congelador. Més aviat enyora la transició, quan tothom cantava “Al vent” i “A cabalgar, a cabalgar”, sense distinció.
Posteriorment les coses es van tòrcer, i Javier Cercas, fidel a la moderació de l’esperit de la Transició (amb majúscula) i els seus herois, com Adolfo Suárez, vol desfacer entuertos.
Una comesa que té un punt quixotesc, com correspon, o això creu, i que branda com a arma la moderació, el sentit comú, l’aposta pel juste milieux, pel terme mig, a la manera aristotèlica dels mesotai que ell voldria representar. Els fanàtics, els descordats, són els altres. Una aposta argumental adreçada en bona part al terreny perdut que cal reconquerir, per a bé de tots, les capes mitjanes catalanistes, que hom suposa predisposades genèticament al seny, al bon sentit, i que darrerament han agafat un camí errat. Una falsa ruta.
En fi, què hi farem. No se li acut que aquesta llicència que va contra la lògica del castellà que és dir Girona i Lleida, o Castelló i Alacant, és un bon senyal, un signe de reconeixement i de penitència. De reconeixement als qui tenim una altra llengua i una altra història. De penitència no ja per la dictadura del general Franco (com apunta al final de l’article per burlar-se’n), sinó també per la Dictadura de Primo de Rivera, per la Ley Moyano, per la Nova Planta, per tot el designi armat i burocràtic que ha volgut anorrear, eliminar, la identitat catalana, valenciana, balear.
A ell, això, no li importa gens. Les arrels extremenyes no van estar mai a punt de perir, agredides amb una fúria implacable. I tanmateix, si hi ha un futur per a una Espanya que no consume la centrifugació els seus components, rau en això, en el reconeixement i en la penitència. No tots els castellans s’arrengleren amb el dictat uniformista i assimilista. Per sort, n’hi ha molts, amables i benintencionats, que han pres consciència del problema i diuen Lleida i Girona. I fins i tot Castelló i Alacant. Encaixem-los la mà. Agafem-los la paraula.
D’altra banda, el seu argument d’una separació estricta entre llengua i política no s’aguanta. És angelical, babau, o instrumental. No ha sentit parlar mai del llenguatge no sexista? No sap que en castellà ara ja no es diu “hacer judiadas”? No sap que el poble anomenat durant segles “Matajudíos” ha canviat de nom? La llengua canvia també en funció de la sensibilitat social i política.
Javier Cercas això no ho entén o ho entén massa bé. És un tipus d’escriptor –no n’és l’únic, per descomptat- que es postula com abanderat de la moderació dialogant. Així com Manuel Vicent, per exemple, cerca el moment explosiu dels adjectius i les imatges llampants, Cercas (com Enric Sòria entre nosaltres), és un entusiasta dels mesotais. El problema del terme mig és que depèn d’on se situen els extrems. Si un extrem és molt extremat i l’altre bastant moderat, el terme mig es queda en una zona més aviat poc recomanable, i la cosa esdevé força problemàtica, poc ajustada. Ho deixarem aquí.
