Gustau Muñoz
Mala sort amb la cultura al País Valencià. Almenys fins ara. Ja sabíem que hi havia moltes prioritats diferents, emergències socials i trencaclosques pressupostaris que calia atendre. A més, no era fàcil organitzar equips, en tots els sectors, per a un nou govern de coalició després de vint anys de penitència i desgovern amb el PP.
Que s’havia dedicat, com tothom sap, a dissoldre organismes i institucions, a rebentar des de dins el que no podia desfer i, en darrer terme, al que millor sap, a malbaratar i convertir la cultura –com tants altres sectors d’actuació- en un àmbit de corrupció i enriquiment personal. També en agència de col·locació per a meritoris i desplaçats de l’organització i familiars diversos. El destí de l’IVAM, de la Fundació Jaume II el Just, la Biblioteca Valenciana, Teatres de la Generalitat, etc., ha estat terrible i donaria peu a molta reflexió.
Mentrestant, el precari teixit cultural valencià, com a tot arreu, s’ha esfondrat, en raó de la política d’austeritat, les reduccions pressupostàries i un canvi estructural de fons, associat amb la nova retorsió (digital i de baix cost) de la hipermodernitat. En tots els sectors només explicarien desgràcies. Les generacions ascendents han hagut d’instal·lar-se en una precarietat insostenible, renunciar a la vocació de creadors i agents culturals o plantejar-se emigrar.
El PP entrà a sac en el camp cultural. Vestia, donava notorietat, distreia d’altres coses, i a més pensaven que podrien construir una nova hegemonia basada en un plantejament antitètic a l’odiat (per contaminat d’elements d’esquerra antifranquista i –horror màxim- de fusterianisme) “model cultural socialista” anterior. Pensaven a més que una de les claus de la durada del govern socialista havia estat la política cultural de Ciprià Císcar. Ells ho farien millor, s’apropiarien del terreny cultural i dels creadors i agents culturals (que acudien, tot s’ha de dir, àmpliament als actes que convocaven i on passaven llista). Desvirtuaren i arruïnaren l’IVAM, el Museu de les Ciències, Teatres de la Generalitat, destrossaren la IVEI, i es carregaren la RTVV. Pràcticament no aportaren res. Si de cas algun museu que encara busca el seu sentit com el MUVIM, o ens mal dissenyats com Culturarts o Castelló Cultural… Per no parlar de les grans operacions finalment fallides, relacionades nominalment amb la cultura, com el Palau de les Arts a Valencia o la Ciutat de la Llum a Alacant. Si fem un balanç realista, sector a sector, la cultura al País Valencià està sota mínims. I es deu en bona part a la nefasta política corrupta, clientelar, irracional i de molt baixa volada, en termes culturals seriosos –de construcció-, del PP. No només per això, també pel context general de retracció econòmica i pressupostària, de canvis en la demanda i de canvis socials globals que cal considerar, certament. Però al País Valencià venim d’on venim. I en el terreny de la cultura, l’herència del PP és un erm, però també un camp de mines.
Amb aquest rerefons, ja es pot entendre que les expectatives lligades amb el canvi eren molt altes. No utòpiques ni exagerades. La gent s’ha tornat ara bastant més realista i comprensiva. Conscient d’un context difícil i disposada a donar temps per a esmenar tant de desficaci.
Però sobta bastant la manca de projecte clar i de prioritats explicades i de nomenaments efectius, de criteri en definitiva, en el camp cultural. El Pacte del Botànic no dóna visibilitat a la Cultura, subsumida en la Conselleria d’Educacio (que ja és bastant complicada). No pot ser que a hores d’ara, a tants mesos de les eleccions del canvi, s’encarregue un pla estratègic basat en entrevistes i enquestes a un grup d’estudi d’economia de la cultura. Que no coneguem línies clares i enèrgiques en el camp de la cultura. Que fins ara els nomenaments clau estiguen pendents o que, els que es van coneixent, hagueren estat ja nomenats abans pel PP en alguns casos, independentment de la seua vàlua. ¿Com és que no s’ha nomenat director del Museu de les Ciències, per a reformar-lo a fons i fer-ne un gran instrument de divulgació científica? És tan sols un exemple. Potser és el moment d’una inflexió.
La cultura pot esperar, sembla que pensen alguns.
Però en realitat, el canvi serà cultural o no serà.
