La Vall d’Aiora i de Cofrents (i un diàleg sobre el País)

Nèstor Novell

De bon matí, un dia de desembre de 2015, Costera amunt, travessem la Vall de Montesa i, pel port d’Almansa, ens dirigim cap a Aiora. A la vista del castell d’Almansa, ens desviem per situar-nos al bell mig de la planura on es va desenvolupar la batalla, el 25 d’abril de 1707. Baixem del cotxe per fer unes fotos i, espontàniament, entre Gabriel Garcia i jo surt la inevitable conversa sobre el País

Un diàleg sobre el País

La cosa va començar, més o menys, així d’innocent:

Un important intel·lectual valencià i la seua família, del qual ja et diré el nom, venia cada any, el 25 d’abril, a Almansa i pixaven les muralles del castell. Com veus el futur del País, ara que vénen eleccions?

La cosa, immediatament, es va embolicar. Ai, mare, el País! Quin càstig! Quants anys repetirem, encara, la mateixa història? Quant de temps arrossegarem aquesta discussió que ens volen fer avorrir i no podem deixar de retornar-hi? Refer el País, poder viure en la nostra llengua una vida normal, en una societat normal. Sobiranisme, Independència, Federalisme, les grans utopies i els pocs que se les creuen. Si, almenys, s’acceptara la plurinacionalitat i la pluriculturalitat de l’Estat i ens deixaren tranquils… Impossible! Si no ets un estat, no ets res, no hi comptes! Mentrestant, refer estratègies, cosir aliances, fer País, fer cultura, fer plans, fer papers, i roda la mola… I alguna cosa més profunda que la sensació que tot va cap enrere, que la idea d’Espanya “una, grande y libre” avança, que ells no en volen una altra que aniquilar-nos perquè no som castellans, desfer-nos perquè no som Madrid, empobrir-nos perquè no som bastant solidaris amb els bancs de l’Ibex-35, endur-se els nostres impostos perquè privatitzen l’estat del benestar: ni una banal televisió valenciana!  Quanta violència “sin que se note la causa” hem de suportar encara! I, damunt, allò que diu Gustau Muñoz:

“Un altre problema a superar és la matussera equiparació de valencià amb conflictiu, una via còmoda i insidiosa per passar-se al castellà.”

Si tot és culpa de Fuster i els Països Catalans! Si el que ens cal és una dreta nacionalista! Com si Fuster hagués intentat fer, alguna vegada, alguna mena de programa polític! La gent, ni els nostres, no han llegit Fuster. Però, ja que en parlem, tota la raó tenia, perquè les coses no han canviat massa des d’aleshores:

“Jo no enyore la nostra frustrada burgesia nacional. No fou nacional, ni ho és ara. És una merdeta com a burgesia, i ni tan sols és res com a temptativa de vehicular unes aspiracions elementals.”

I, tothora, escoltar-los dir: “sou l’antiespanya, sou aldeans, aneu en contra de la direcció de la història!”. Una cançoneta que es repeteix, una vegada i una altra, en una premsa que es presenta com si fóra immaculada. La 1, la 2, la 3… i fins i tot la 10, totes les cadenes televisives practiquen, per acció i per omissió, un anticatalanisme rampant, un castellanisme militant que menysprea i bandeja a qui no combrega amb una idea d’Espanya, la unitària, centralista, castellana i neoliberal. Som un País amagat, que no té un espai de comunicació propi. Tenim una premsa que no és ni és regional, segmentada en tres espais provincials, que destil·la un provincialisme miserable i empobrit. Un País al qual estan furtant l’escola pública i substituint-la per una de privada, acrítica, castellanitzadora, de professors pagats per tots, però elegits per consanguinitat. Universitat automarginada i replegada sobre si mateixa. Un País que han fet inculte, perquè la cultura ha estat perseguida per catalanista. Una burgesia subalterna, ignorant, que practica un cosmopolitisme provincià, subaltern. Una societat que ha dimitit i que viu sota la dictadura de la indolència, la impotència o la desesperança…

Però no sigues negatiu, mira que ara les enquestes donen una forta pujada a l’esquerra, especialment a Compromís-Podemos. La Mònica Oltra ha aconseguit unir l’esquerra amb un cert sentiment valencianista i, l’altre dia, en el dinar de Valencians pel Canvi, Enric Morera defensava una candidatura unitària de tota l’esquerra valenciana.

Però ni tan sols, més enllà dels gestos, ens han dit què van a fer? Ho saben? I també pugen els falangistes de Ciudadanos de Primo d’Albert Rivera… D’acord Però Ximo Puig i Vicent Soler són socialistes i es creuen el País. Si, però el seu partit no se’l creu i, a més, el PP, després de tot el que han furtat, després de la destrossa econòmica, cultural i mediambiental, encara tornarà a guanyar… És cert, Sí, en vint anys n’han desfet molt. I les noves generacions? Sembla que no estiguen o els falta nervi per fer País. Però, pobrets, ni econòmicament en podrien. Tant d’estudiar i es troben que ens han convertit en un País de cambrers a temps parcial, i el que s’hi espavila, doncs emigra a Europa…

Això de l’espai de comunicació és tan important. Mira com les forces dinàstiques han detectat que han d’anar contra la immersió lingüística, l’escola i les televisions autonòmiques. Per cert, has llegit l’article de Suso del Toro sobre la retransició? Què hi diu? Doncs, a partir de l’informe del New York Times, denuncia la total connivència entre les grans empreses de comunicació amb el govern espanyol i la banca: a totes tres les denomina els principals agents de la nova transició, és a dir, la ·transició mediàtica que ells han dissenyat perquè no canvie res: la retransició. A més a més, deia:

“Es tracta d’una intervenció del sistema parlamentari executada brutalment; (…) La Junta Electoral Central va canviar la seva doctrina amb una decisió inèdita: els mitjans de comunicació haurien de donar espai als nous partits emergents, encara que no tinguessin representació parlamentària (…) Espanya té amos.”

En el fons, la situació és la que descrivia recentment Joan Romero:

“Les elits polítiques espanyoles, en el PP, en Ciutadans i en el PSOE, continuen demostrant una incapacitat intel·lectual insuperable per a entendre el fet plurinacional a Espanya i per a distingir una cosa tan elemental com la diferència entre estat i nació.”

Ni entre estat, nació i país. Ells ho són tot al mateix temps, com la Santíssima Trinitat, totes en són una: Castella. Si alguna cosa no li posa remei, estem condemnats a la més absoluta irrellevància. I, per si no en tinguérem prou, correm el perill que la independència de Catalunya encara ens faça més mal. Sense Catalunya és més que improbable que el País se’n puga sortir. Però, clar, les distàncies s’han fet tan grans… Ja ho deia Antoni Furió:

“Els contrasts entre el Principat i el País Valencià, pel que fa al grau de desenvolupament de la consciència nacional i, sobretot, de l’expressió política d’aquesta consciència, han estat sempre evidents, però en els últims anys, el procés sobiranista engegat per la societat catalana els ha fet encara més cridaners.”

Però almenys, si Catalunya arriba a un grau suficient de sobiranisme, la llengua se salvaria i, en el que ens queda de vida, continuaríem vivint en la realitat paral·lela del Vilaweb, l’Ara, El Temps, la TV3, L’Espill i llegint els autors catalans i les traduccions al català –i els nostres intel·lectuals i artistes tindran un lloc on poder treballar–. Per cert, Àfrica Ramirez, que ha creat la nova editorial Balandra, en la presentació del darrer llibre d’Adolf Beltran, em va dir que només un 3% de la població del País llig en català.

Però cal perseverar. Mai no se sap com anirà la història, de vegades fa un tomb inesperat. Fins i tot podria produir-se un profund canvi constitucional. Cada vegada n’hi ha més gent a favor. Tu creus? La gent no té massa idees a aquest respecte i no tinc gens clar què votaria en termes de País. Creus que els valencians volen ser un País…? Està tan esvaïda la consciència… Per cert, Pérez Royo acaba de publicar un llibre que demana no reformar la constitució, sinó volar-la, perquè la reforma és inviable. I, a més, diu que les sentències del Tribunal Constitucional -una altra institució independent al servei del govern i de la nomenclatura de l’estat autoritari-, quan va tombar la reforma de l’Estatut de Catalunya, que s’havia fet des de la negociació política i l’aprovació en referèndum, va deixar sense sentit tots els articles de la Constitució que fan referència a la qüestió territorial:

“La Carta Magna de 1978 estableció la integración de las nacionalidades en el Estado como un acto complejo que negociaban los parlamentos del Estado y el de la nacionalidad correspondiente (…) Pero el TC desautorizó el pacto entre el Congreso y Catalunya, y eliminó el derecho del pueblo a decidir. Por eso digo que fue un golpe de Estado. La estructura del Estado tiene que volver a ser definida a través de un pacto constituyente.”

I què vols que et diga del problema demogràfic que pateix el País. Comarques despoblades a l’interior i, superpoblades de residents estrangers de tercera edat, d’immigrants econòmics i de funcionaris castellans. Aquests residents estrangers i castellans, però també els nostres connacionals, practiquen un provincianisme global. La gran estafa del turisme, en temes econòmics i mediambientals,  també té aquestes conseqüències socials. Com a turistes o com residents temporals, no aposten per aprofundir en la societat que els acull, ni a conèixer les arrels del lloc. Ells vénen a consumir el territori, el paisatge i el clima de manera compulsiva i, per fer això, com més uniforme siga el mercat, cultural, social i econòmic, com més s’eliminen les diferències, molt millor. Així que no els parles ni de societat, ni de cultura, ni de llengua. Els que ells entenen és el discurs provincià de Ciudadanos. Si foren, realment, cosmopolites, voldrien conéixer les diferències, viure-les. Com a manera de conéixer-se a si mateixos, farien el possible per enriquir-se amb el coneixement dels altres i estimarien les diferències culturals…

La conversa continua amb un cafè en un bar del nucli antic d’Almansa, a l’ombra de l’enlairat castell. Tot i la temptació, fem servir el lavabo del bar. De camí cap Aiora, continua la conversa.

Tantes esperances que havíem dipositat a Europa i també veiem que Europa ens ha fallat. La socialdemocràcia ha estat incapaç de bastir una alternativa als canvis que requereix l’estat del benestar i ha acabat plegant-se al neoliberalisme financer. Que lluny estem d’aquells ideals d’Europa i com s’han reforçat els estats per barrar una veritable ciutadania europea! D’acord, però el somni europeu és encara possible, continua sent una oportunitat per trobar una eixida no necessàriament –diríem– nacionalista. Fa un temps, Gustau Muñoz feia una relectura de Habermas interessant, perquè apostava per:

“la relativització de la identitat nacional en un marc de convivència en el qual la base de la ciutadania ve donada per valors universalistes. Una ciutadania política, per tant, compatible per una diversitat d’identitats culturals i nacionals. Si realment arriba a predominar aquesta noció de ciutadania, caldria afegir, hi ha una possibilitat real de supervivència per a les nacions sense estat i cultures minoritàries, sense haver de reproduir els traumes de la formació d’estats.”

Però la realitat socieconòmica dels darrers 30 anys és ben diferent. Estem en un món de neoliberalisme globalitzat, antiil·lustrat, antipolític i depredador, que ens ha dut al capitalisme d’estat. I, darrerament, a la por, al control ciutadà i a l’autoritarisme, amb l’excusa dels atemptats. Mira la vergonya dels refugiats de Síria! A més a més, crec que les noves tecnologies de la comunicació i les xarxes virtuals no són, precisament, estructures alliberadores, sinó tot el contrari.

Cada vegada és més complicat distingir qui té, realment, el poder a l’estat, i dubte molt que ho siguen els ciutadans. El poder s’exerceix per damunt de la voluntat popular i jo diria que per damunt dels mateixos polítics. Hi ha una nomenclatura de financers, alts funcionaris, directius de grans empreses –com les energètiques i les comunicacions–, alts magistrats, militars i policia dels serveis d’intel·ligència, la gran banca, i poc més, que són el veritable poder. Fins ara, per al capital financer, l’estat és una plataforma perfecta des on globalitzar les relacions econòmiques sobre la base dels interessos de los mercados, és a dir, d’ells. En realitat, en el cas espanyol, l’estat és això, és el que diem la llotja del Bernabeu, és a dir, Madrid. Durant els 40 anys de democràcia, s’han fet molt forts. Per a ells, València no hi compta i cal sotmetre Catalunya com siga. Com es pot entendre el boicot a l’Arc Mediterrani i la insistència en les estructures radials, si no és per una altra raó que la d’avortar la constitució de l’eix Mediterrani?

Uf!, no t’embales! Massa coses al mateix temps i ja no sé si estem parlant del País (o potser sí). Però a mesura que viatges pel País, no te n’adones que, en cada poble, en cada ciutat, hi ha un nucli actiu de persones que aposten per la cultura, de gent que es creu el País i manté la flama, manté l’esperança? Estic convençut que, si algú els ajudara a interconnectar-se i a fer-los visibles, faria una gran tasca pel País. Ens falta poc per arribar a Aiora. Només un darrer apunt. Cada vegada -i aquesta conversa m’ho reafirma-, els temes de País i els temes de la globalització estan més entrecreuats. Ramoneda parlava en un article sobre aquesta relació entre globalització i identitats. Ell deia:

“El nou cosmopolitisme consisteix a reconéixer-nos els uns als altres en la mesura que tenim una referència universal. I la demanda de reconeixement és inherent a les afirmacions identitàries. (…) el reconeixement d’una singularitat implica també l’acceptació de la universalitat.”

Mira!, a mi si el nou govern valencià em permetera tres desitjos, demanaria la immersió lingüística, uns mitjans de comunicació públics tots en valencià i la supressió de les províncies. I, a partir d’ací, parlem del que vulgues. Posats a demanar, mai no hauries de deixar-te la reindustrialització del País. El País serà industrial o no serà!

Aiora

Hem tornat a entrar al País per la Vall d’Aiora, entre les muntanyes de la Solana d’Alabín (o d’Aiora) a l’Orient, i la serra del Mugró al Ponent. Als contraforts d’aquesta serra, de cara a Alpera, la serra pren el nom del Mugró de la Meca, on es troba l’important poblat ibèric, citat per Escolano, el Castellar de la Meca. La casa del Molló marca la línia divisòria entre les terres de l’antic Regne de Múrcia (avui Alpera, Almansa i Cabdet pertanyen a Castella) i el de València.

La Foia d’Aiora té continuïtat, entre els contraforts del Massís del Caroig (1.128 m), a l’est, i de la Serra Palomeres (1.100 m), a l’oest, cap a la Vall de Cofrents.

A la vista del castell i als seus peus, el barri de Los Corrales, l’entrada a la població en la marca d’una elegant Creu de San Antón del segle XV. Diu Cavanilles[1]:

Yace Ayora en una espaciosa hoya, que á lo léjos cercan elevados montes: junto á la villa no hay mas alturas que el cerro de yeso, coronado con las ruinas del castillo: sus calles son anchas, principalmente la nombrada de la Marquesa, superior á quantas hay en el reyno, sin exceptuar la de la capital: su caserio decente ya, se aumenta y hermosea cada dia con nuevos edificios: su vecindario consta hoy dia de 1300 famílias, muchas de ellas distinguidas por su antigua nobleza.

El nom de la ciutat diuen que ve de l’àrab ‘Ayura’. A partir de la Conquesta, la Vall d’Aiora (Anadar Lidaura) patirà més d’una dualitat jurisdiccional. Conquerida per Jaume I, el 1244, pel tractat d’al-Mizra va ser cedida a Castella i la primera repoblació va ser castellana. Alfons X de Castella li la cedí al rei Pere per la seua ajuda durant les sublevacions morisques. Jaume II, el 1305, la incorporà, definitivament, al Regne de València. Després, patiria les ràtzies de Pere el Cruel. Finalment, Pere IV, en crear la Governació d’Oriola, deixà la Vall d’Aiora a la Governació de València. Més tard, durant la dominació napoleònica, la Vall d’Aiora s’inclogué en la Prefectura del Cap de la Nao. La divisió provincial de 1822 la va incloure en la província de Xàtiva  i, el 1833, en la província de València.

D’altra banda, des dels visigots i durant el regne de Tudmir, Aiora pertanyia al bisbat de Cartagena. El pavorde aiorí Miquel Molsós, que negociava amb el Papa Luna (Benet XIII d’Avinyó) declarar-la catedral de l’església de la vila, una vegada resolt el cisma, escrigué al rei dient-li:

per quant son molts y intolerables les agravis que rebem dels bisbes de Cartagena, així en temps de guerra com de pas, placía a Vostra Magestat, si es pot, intercedir ab lo papa que dividixca esta partida del regne del bisbat de Cartagena, y instituheixca en ella un bisbat, y que lo que sera elet per gobernarlo se nomene bisbe de Oriola.

L’arquebisbe de València, Roderic de Borja (futur Calixt III), el nomenà vicari general dels territoris de la diòcesi de Cartagena que pertanyien al Regne de València. La diòcesi d’Oriola, on estava inclosa Aiora, no es va crear fins a 1564. El 1954, la Vall d’Aiora va ser incorporada a la diòcesi de València.

Veurem ara alguns períodes històrics que van ser claus per a la vila.

El primer és a les darreries del segle XIV, quan Alfons d’Aragó, dit el Vell, construí la Vila Nova fora del recinte emmurallat; rebaixà els impostos per atraure població, la qual cosa acabà desplaçant la població morisca a les àrees rurals; i autoritzà la realització de mercat i fira.

(done) als jurats de la vila nostra Dayora quatre mil huicens onze solidos, tres diners reals de València, per preu de vint tafulles de terra per a ahedificar e construir vila nova prop la font de la dita vila.

Aquesta vila nova conformaria la calle Empedrá i la primera part de la plaça Major, on estava situat l’antic ajuntament (“de graciosa arquitectura y simétricas proporciones” -diria Pasqual Madoz),  avui desaparegut. El carrer Empedrat ha estat, fins fa pocs anys, el carrer principal del poble, en donar accés al centre de la vila als barris de los Altos, Santa Llúcia i de la Solana.

També a les darreries del segle XIV, va tindre lloc a la població el miracle de l’àvia Linyana. Segons la llegenda, durant la pesta, a aquesta fornera de Xarafull, se li aparegué un àngel que li manà que parlara amb el rector del poble perquè construïra, en aquell lloc dels afores de la vila, una església; a canvi, ell faria que s’acabara la pesta. Per tal que el capellà la creguera, li escrigué, a la mà de Maria Linyana, en lletres daurades:

L’Àngel de l’Altíssim, ple de compassió, s’ha dignat lliurar aquest poble d’Aiora de la pesta que tant l’afligeix.

El rector, amb llima, vinagre i altres licors forts, no va poder esborrar les lletres, per la qual cosa, el bisbe de Cartagena va donar per certa l’aparició.

El poble té molta devoció a l’Àngel Protector i a Maria Aldonça Linyana. A l’església major, hi ha un quadre de Vicent López, on es narra l’aparició i, al lloc de l’aparició, l’ermita promesa en honor de l’Àngel Custodi.

El segon moment és a les darreries del segle XV, quan entra en escena el marqués del Zenete, Rodrigo de Mendoza. El 1510, Aiora era la quarta ciutat del Regne entre les més de dues-centes del braç militar. Només els dos convents, de dominics i de franciscans, i el clero suposaven un centenar d’habitants. Mencia de Mendoza, dona del Renaixement, enriquí el palau del castell i va traçar l’actual plaça Major i la de la Marquesa de Zenete i els carrers adjacents, tots d’unes dimensions impròpies de l’època i que causaren l’admiració de tots els viatgers de l’època. Encara avui sobten els amples  carrers i les magnífiques cases que han perdurat. El senyoriu l’heretà la germana de Mencia, casada amb Diego Hurtado de Mendoza, que des d’aleshores va restar adscrit a la família del duc del Infantado.

L’ordre d’expulsió dels moriscos originà una sublevació dirigida pel cabdill local Turigi. El darrers moriscos es concentraren a la Mola de Cortes, on foren derrotats i obligats a embarcar: la Vall restà molt empobrida i tardaria molts anys a recuperar-se.

Les diverses guerres tingueren efectes devastadors sobre la vila, tot i no ser un enclavament estratègic, sinó més aviat una vall apartada. Segons Cavanilles:

A principio de nuestro siglo experimentó este pueblo los tristes efectos de la guerra de sucesión. Entró el exército vencedor por las llanuras contiguas á Almansa (…) de resultas quedáron apocadas y arruinadas muchas famílias, quemáronse los archivos, se destruyó el castillo y el magnífico palacio que alló había (…) aquel dilatado término quedó por la mayor parte erial y abandonado, cultivándose solamente las viñas y las huertas. Los olivos no parece haberse introducido allí hasta unos 30 años hace. (…)

Però també les destrosses de la guerra del Francés -les tropes franceses saquejaren dues vegades la vila- i de les Carlines, amb diverses accions de bandidatge i reclutament de tropes, per part de les partides carlines.

Als inicis del segle XIX, amb la desamortització i la supressió del senyoriu, hi aparegué una protoindústria centrada en l’espardenya i en els molins fariners. El moment de més població aiorina és l’any 1950: 6.870 habitants. La població havia generat nous barris orientats cap al NO, la ciutat Jardí, i la carretera. Aleshores, la ciutat ja estava connectada per carretera amb Almansa.

Amb l’obertura econòmica dels anys 60, la indústria de la ciutat va anar desapareixent. Molts aiorins emigraren a València i a Catalunya. La construcció de la nuclear de Cofrents contribuí a l’abandonament d’indústries, artesanies i conreus, incapaços de competir amb els sous de la central. La gran quantitat de mà d’obra forana, durant els onze anys de construcció de la central nuclear, activà les empreses locals de construcció de cases per als nous treballadors, i també la de casetes al camp de segona residència. Avui, en alguns punts del terme, és fàcil observar la gran permissivitat en la construcció de casetes de camp.

Aparquem el cotxe a l’antic portal de sant Vicent i, des d’ací, per la plaça Major, ens dirigim al carrer de la Marquesa de Zenete, per cert, que la seua prolongació es diu Clementina Ròdenas, aiorina, economista i que fou alcaldessa de València pel PSPV als anys 80. Com hem arribat enjorn, decidim esmorzar en un bar d’aquest ample i bonic carrer. L’entrepà és gegantí i mengívol. Contents ens dirigim a l’Ajuntament, on ens espera l’agent de desenvolupament local (ADL), M. Dolores Tomás López, i la regidora de Turisme, Sandra Patiño Aguiar. La primera és nascuda a Almansa; la segona, a Galícia.

Ens reben al despatx de la regidora, amb una proximitat i cordialitat molt d’agrair. Van responent i complementant-se la informació una a l’altra: un bon equip. La primera qüestió és esbrinar de què viu la gent de la vila. La resposta és diàfana:

Vivim de la gent que treballa a la Central. Tots en tenen, de bons sous. Als anys 70, es va produir un boom per la quantitat de persones que van vindre a muntar la central nuclear; aleshores, aparegueren molts locals d’oci i comerços, però això va passar prompte.

Quan hi ha parada de la Central (2 mesos cada 2 anys), vénen alts tècnics de fora, però de la Vall contracten unes 14 persones i vénen d’altres indrets. Aleshores, a la Central poden estar treballant prop de mil persones.

Molta gent que treballa a la Central ve de fora. Hi ha una ruta diària d’autobusos de Requena a Cofrents i, una altra, d’Almansa i Aiora a Cofrents. Aquesta última és de 6 autobusos diaris. Molt còmodes i mai van del tot plens.

-Però no en queda res d’aquells telers que descrivia Cavanilles, ni de la Lois dels anys 70 i 80?

La fàbrica de Lois ja fa molt de temps que tancà. Hi treballaven unes 500 dones. Ara resta una tradició de fabricació tèxtil de roba de nadó, amb marques pròpies. És un treball de punt i de qualitat. A banda dels particulars, hi ha 5 o 6 empreses, amb una mitjana de 20 treballadors. Molta economia irregular. Molt de fix discontinu.

El nombre d’estrangers a la vall és baix. Amb una agricultura mínima, una baixa activitat de construcció i un turisme més aviat de muntanya, no és una vila atractiva per als immigrants econòmics. Els estrangers que hi ha són, en canvi, residents centreeuropeus, pràcticament tots anglesos.

El 2004 hi arribaren molts anglesos a comprar cases de camp. Aleshores, s’incrementà molt la construcció, la compra de mobiliari i el nombre de cases il·legals. Ara la construcció ha caigut molt. A la Vall hi ha, oficialment, 476 anglesos, però en realitat n’hi ha més. Ells viuen a les casetes. Només parlen anglés. Van al bar anglés. Tenen un tracte simpàtic quan van a comprar a les botigues dels pobles.

La regidora em facilita un full amb unes dades municipals acabades d’eixir del forn:

Però a més, entre 2009-2015, la construcció ha passat de significar el 24,5% de les empreses a ser-ne el 19,23%, mentre que les activitats comercials signifiquen l’11,26%. En el camp del transport, tenen una empresa important, Transportes Garcia, amb uns 25 camions.

Una altra activitat important és la producció de mel. Les empreses estan associades a la cooperativa ANAE (Asociación Nacional de Apicultores). La majoria d’empreses estan constituïdes per autònoms i tenen un clar caràcter familiar; per això no contracten molta feina. La majoria comercialitza mitjançant ANAE, però moltes vegades ho fan pel seu compte. Em sobta que no tinguen una marca de mel comuna o una denominació d’origen:

L’atomització del sector és un handicap, però també cal tindre en compte que els ruscs practiquen una mena de transhumància, viatgen molt i, fins i tot, arriben a Galícia.

A Aiora, fan una fira de mel amb una clara vocació gastronòmica i turística. Ja n’han fet 15 edicions i cada vegada hi assisteixen més visitants durant els 3 dies de fira, darrerament més de 15.000 persones. Per facilitar l’assistència de turistes, han canviat  “el primer tall de la mel” al 12 d’octubre.

Però és el turisme de muntanya -senderisme o arqueològic-, de caràcter familiar o excursionista, el que està creixent a Aiora. El terme de la vila ocupa la meitat oriental de tota la vall que travessa, cap al Xúquer, el riu Reconque-Cautaban. Les muntanyes presenten molts atractius, una vegada refetes del greu incendi de 1978. Cavanilles en parlava de manera entusiasta:

El monte Palomera como los demás de este recinto tiene escarpamientos al este y sudeste, y cuestas suaves en la parte opuesta (…) No hay sitio en todo el reyno que reuna mayor número de plantas curiosas.

També hi contà un costum antic que ens parla del caràcter comunitari de la propietat de les carrasques del terme:

Hay poco cuidado de cuidar los pinos que crecen en el término (…) En quanto a las carrascas, aunque pueden disponer de ellas los alcaldes, y venderlas á beneficio del pueblo, hay ménos desorden, ya sea porque se exîgen diez pesos por cadauna de ellas, ó porque el fruto pertenece al primero del pueblo que le coge en el dia señalado, que suele ser á mediados de Octubre. En Ayora el dueño de un campo no lo es de las carrascas que en él crecen; necesita licencia para aprovecharse de la leña, ni puede cortar pie alguno, ni hacer fruto que producen. A estas restricciones del derecho de propiedad, autorizadas por costumbre envejecida, que allí tiene fuerza de ley, se añaden con freqüencia daños gravísimos, que las correrias de Octubre causan en los sembrados, por los quales entran en tropel los del pueblo en busca de las encinas sin otro cuidado de apoderarse de ellas, coger y llevar su fruto.

Aiora també té pintures rupestres a les balmes de Tortosilla i el Sord.

En el sector de serveis, a més dels serveis municipals, l’escola i l’institut, també tenen una residència pública municipal de majors de 60 places.

La regidora, en el seu castellà amb accent gallec, em diu:

Mentre minva la indústria i minva la construcció, van augmentant les necessitats socials. Hi caldrien dues residències més. El 24% de la població té més de 65 anys, encara que també naixen molt xiquets. A hores d’ara, l’Ajuntament d’Aiora és la principal empresa del poble.

El comerç d’Aiora és suficient per a la població i tenen botigues de certa qualitat. Hi ha dos supermercats i dues sabateries amb marques de prestigi de fabricants d’Elda. Per a productes de roba, de moda o de més sofisticats, els aiorins, especialment els més joves, es desplacen als centres comercials de Xàtiva, Albacete, València i Petrer.

Altres desplaçaments, a banda del laboral a la central nuclear, són per fer estudis de formació professional a l’institut d’Almansa i per a estudis superiors a la Universitat de València:

Molts joves estudien magisteri, se n’aprofiten que molt pocs mestres volen vindre a Aiora i, en els concursos, copen les places de la vall.

No treballen en mancomunitat amb els pobles de la Vall d’Aiora-Cofrents ni tampoc amb els de la Canal de Navarrés:

Els alcaldes no estan per la labor.

Cofrents té els diners que li aporta la central, però no volen entrar en mancomunitat. Només volen vendre el vaixell del riu, el volcà i el balneari.

Nosaltres, per uns pocs quilòmetres, no ens podem beneficiar de les aportacions que, per llei, han de fer les centrals nuclears als pobles dels encontorns. Cofrents, durant 30 anys, ha rebut 8,5 milions de la central però no ha fet res d’indústria.

Per finalitzar l’entrevista, parlem del caràcter dels aiorins:

La gent d’Aiora és alegre, obri de seguida les portes de casa.

I podem donar fe que així ha estat. Una conversa oberta, senzilla i agradosa. Abans d’anar-nos-en, ens regalen un exemplar del llibre de Constantino Àvila[2]. Un llibre ben útil, que conta la història del poble, utilitzant com a fil conductor els noms dels carrers. El llibre s’ha fet servir per dissenyar una ruta turística que il·lustra la visita al sorprenent  patrimoni immoble de la vila:

La Ruta del Hilo Rojo comienza en la calle de San Francisco, donde se encuentra la oficina de turismo. Consta de treinta y un puntos de interés, situados a lo largo de un recorrido próximo a los tres kilómetros. El turista sale de la oficina con toda la información necesaria, y pertrechado de un novedoso sistema de audio y videoguia, en castellano, valenciano e inglés.

Encara una darrera sorpresa: acomiadant-nos, la regidora ens informa que,  a la porta de l’Ajuntament, hi ha una tècnica de l’oficina de turisme que ens facilitarà tota mena de prospectes turístics i ens acompanyarà a fer una visita als llocs més importants de la vila. El castell està en obres i no es podrà visitar, però ens ha promés que ens obrirà l’església per veure alguns quadres de veritable interés. No s’hi pot demanar més!  Ja ho deia Fuster[3]:

Aiora, amb un altre castell, 7.000 habitants i unes pintures de Yáñez de la Almedina.

Efectivament, Lourdes Landete ens esperava, amb dues bosses, amb la informació i uns caramels de mel. Admirem, una vegada més, el magnífic carrer de la Marquesa, 10 metres d’amplària i 376 de llargària, on es troben moltes cases nobiliàries, algunes d’estètica neoclàssica i d’altres modernistes. Mentre caminem pel carrer Santiago, anant cap a l’església, li pregunte per l’oferta turística:

En l’àmbit de restauració i allotjament, hi ha 8 cases rurals, 19 bars, 6 restaurants i 10 cafeteries. Respecte dels llocs a visitar, hi ha 5 elements patrimonials declarats BIC, però tenim el problema que no estan normalment oberts i cal fer obres d’adaptació i millora de les visites, especialment al castell i les esglésies.

L’església de la mare de Déu de l’Assumpció té una gran i austera façana renaixentista, inaugurada el 1577. Annexa a la portada, s’hi troba la imponent torre campanar i, al costat d’aquesta, hi ha la Capella de la Comunió. Penetrem en el temple per aquesta capella i admirem el delicat cambril barroc de la verge. A la sagristia, una bonica nau en forma de canó,  s’exposa la pinacoteca  de l’església. El quadre central són les taules del pintor venecià, deixeble de Leonardo, Yáñez d’Almedina. També s’hi troba el quadre de l’Ángel Tutelar de Ayora, de Vicent López. La nau de l’església, impressionant: 42 metres de llargària i 23,6 d’alçada, que donen espai a 5 cossos (més el presbiteri), separats per columnes corínties, des d’on surt el teixit de nervis del sostre. Durant la guerra d’Espanya, desaparegué el seu retaule barroc. Entre 1992-2004, es va fer un treball de restauració, que va deixar de nou al descobert l’estructura gòtica amb influència renaixentista que es pot veure ara. A la primera capella lateral, s’hi troba un bonic retaule gòtic del segle XVI de l’escola valenciana. La nostra guia va explicant-nos, amb estima, detalladament, cada detall de l’edifici, la rajoleria, els efectes del terratrèmol de Lisboa, i les diverses intervencions arquitectòniques.

Acabada la visita, Lourdes s’ofereix a acompanyar-nos a visitar la resta de la vila. Li ho agraïm de tot cor, però hem abusat ja de la reconeguda hospitalitat dels aiorins i, amb tota la informació que ens ha proporcionat, decidim fer pel nostre compte un passeig pel centre. De la petita plaça de l’església, de seguida es passa a la plaça Major. Un llarg espai rectangular, que conserva edificis interessants i d’un modernisme original. Per la plaça de la Font, on abans estava l’ajuntament i, ara, la modesta llotja modernista de 1892, baixem per la famosa i comercial calle Empedrà, i passem del barri renaixentista al barri medieval. Des de la plaça Olmos, prenem el costerut carrer de sant Josep, que acaba en una de les nombroses ermites de la vila, i voltem a la dreta per arribar al convent de Sant Domènec, avui Auditori de Mencia de Mendoza, amb capacitat per a 500 persones. Per desig exprés de Gabriel, baixem pel carrer Trinquet. Ara sí, des de la plaça Olmos una altra vegada, pels carrerons, portalades i escales del bonic i bastant ben conservat barri de Los Altos, pugem al castell i  Palau-fortalesa del duc de l’Infantado. La gran reixa d’entrada ens barra el pas per obres: només podem veure per fora l’església de santa Maria la Major, l’antiga església del XV construïda sobre l’antiga mesquita.

Deixem per a una altra visita el convent de sant Francesc –on passà una part important de la seua vida sant Pasqual Bailon- i on es troba l’Oficina de Turisme i la Casa de la Cultura.

A Gabriel i a mi, ens ha sorprés la dignitat i la qualitat d’aquesta petita vila. Mentre comprem mel en una botiga, parlem de visitar el Castellar del Mugró de la Meca o de fer un recorregut per tota la vall. Apostem per la segona alternativa, encara que no estem molts segurs de la decisió.

El Castellar del Mugró de la Meca és un poblat ibèric, declarat monument historicoartístic el 1931. Està situat al cim de la muntanya, a 1.058 m. d’altitud.

És una de les ciutats emmurallades de l’edat de bronze més importants de la península. De gran extensió, un emplaçament únic, una roca quasi plana, de 800 m de llargària per 300 d’amplada, amb un llarg camí de carro que conserva els profunds solcs produïts pel pas de les rodes, amb muralles, torres, xarxa d’arreplegada d’aigües i aljubs, graners, abeuradors, escales, etc., tot excavat en la roca.

De camí cap a Teresa de Cofrents, llegim en els prospectes de turisme:

Els patrons d’Aiora són la mare de Déu d’Agost, en la celebració de la seua festa es convoca la gaspatxà, i sant Andreu. També són celebracions senyalades, els carnestoltes, amb els mascarotes o disfresses, i la festa del Sant Àngel Tutelar, que salvà de la pesta a la vila el 1392.

Teresa de Cofrents se’ns presenta ben aviat, com una mar de teulades que baixen d’un turó. Presidint les teulades, l’església, amb una cúpula de teula morisca i amb una sòlida torre. A l’entrada del poble, un gran entaulellat de manisos, d’un cert aire naïf, representa  i explica els fets que van ocórrer a la vila, durant la sublevació dels moriscos contra la seua expulsió. Cada un dels pobles de la Vall té un o dos d’aquests murals, que deixen ben present en la memòria aquells succeïts de 1609.

Teresa tenia una tradició industrial avui desapareguda. A banda dels treballs a la central nuclear, com tots els pobles de la vall, la seua economia es basa en l’agricultura i la ramaderia. Actualment, només conrea el 15% del terme: cereals, alfals, oliveres, raïm, pomes i bresquilles. Alguns ramats d’ovelles i cabres, i l’apicultura d’autònoms. Deia Cavanilles:

No pasa de media legua la verdadera distacia que hat entre Ayora y Zarra, que es el pueblo más meridional, y la residencia del Gobernador del valle. (…) Hay en Teresa 20 telares de paños ordinarios cordellates (…) Baxan además otras aguas por los regajos de Velilla y de los batanes, los cuales se aprovechan en riego despues de haber servido estas últimas para el movimiento de cinco máquinas, donde se abatanan los paños y cordellates de Teresa, y otros muchos fabricados en Alpera y pueblos vecinos del reyno de Murcia. Los habitantes de Teresa son tan aplicados é industriosos como los de Zarra y Xarafuél: guarnecen sus campos com almeces y olmos, y de las varas hacen horcas y garrotes; cultivan bien sus dilatados viñedos y aprovechan las huertas quanto ,o permite la posición y el clima. (…) Hállase el término de Teresa entre los de Xarafuél, Ayora, Zarra y Bicorp. Por esta parte, que es la oriental, todo son altos cerros y montañas, que podemos mirar como escalones para subir al empinado Caroche, monte que merece atención por su altura, producciones y vistas.

Visitat el poble, a Gabriel li fa il·lusió que ens desviem cap a Zarra per veure la seua torre fadrina. Al bell mig de la plaça del País Valencià –amb Sant Vicent, un dels pocs referents valencians en les llistes de carrers dels pobles–, es troba la torre. Quatre pisos esglaonats, amb un remat final i penell. La torre centra tota l’atenció de la plaça. Zarra va ser lloc de moriscos fins que, el 1535, es va separar de Xarafull. De sempre, va pertànyer als ducs de Gandia. Sabem de la importància de la llenya d’aquestes serres per als trapijos del duc. La seua economia és comuna a tota la Vall: cereals, ametles, pomes, bresquilles… ruscs, ramats i granges de porc i d’aus. També té una petita indústria de fabricació de bastons i forques de lledoner.

La població de Xarafull (Jarafuel) té dos grans murals sobre l’expulsió dels moriscos. Un a l’avinguda d’entrada vora una font, l’altra a la plaça de l’església, al nucli antic, que està presidit per les runes del castell. En aquest darrer mural, es representen les represàlies que patiren els moriscos després de l’enfrontament amb les tropes del virrei a Teresa, per la qual decidiren pactar un acord. Com a missatgers, anomenaren uns quants seises de Xarafull (petita proporció de moriscos exempts de l’expulsió).

El poble té una gran quantitat de fonts que els permet fer una quantitat més gran d’hortalisses i de lledoners per a la fabricació de bastons i forques. Cerquem un bar on poder menjar el calducho o un gaspatxo, però no estan en el plat del dia. Gabriel em diu que paga la pena anar a dinar al balneari de Cofrents.

En aproximar-nos a les costeres de Xalans (Jalance), ja es fa present -i no ens abandonarà la resta de la visita- l’inquietant i constant fumet de la central. El paratge més bonic del poble és l’església, sota un restaurat castell i rodejada d’una gran replana, des on es veu tota la població, els grans fumerals de la central i la confluència del Cantaban amb el Xúquer. La seua economia és comuna a la resta de la vall: el treball a la central i una petita agricultura de bresquilles, cereals i olives. En un altre temps, s’hi criaven molts cucs de seda.

Al terme municipal, es troba la cova de don Juan, famosa per la seua sala d’estalactites i estalagmites. També hi ha una ruta turística pel canons del Xúquer. I ja se sap:

Jarafuel està en un alto

Y Jalance en una cuesta

Cofrentes entre dos rios

Y Cortes a la traspuesta

Així que, de seguida que baixem la costera, ens troben els dos grans fumerals, l’esquerp castell, i el poble i la confluència dels rius. Segons Cavanilles:

Desde Xalance comienza una larga cuesta para bajar al Xucar (…) Yace Cofrentes sobre un cerro al pie de una antigua fortaleza (…) todas las calles estan en cuesta, y las casa se reducen á solo lo preciso para vivir, y ponerse al abrigo de la inclemencia. En ellas moran 300 vecinos, que cultivan 2200 tahullas de huerta, y unas 300 hanegadas de secano (…) Riéngase las huertas con las aguas del Xucar y del Cabriel: las del Xucar vienen algo impuras (…) las del Cabriel cristalinas. Los frutos de Cofrentes son 1500 libras de seda, 400 cahices de mahiz, 400 de trigo, 300 de cebada y avena, 3000 cántaros de vino, 100 arrobas de cáñamo, 2000 de frutas y hortalizas, y 12000 de pasa.

Cofrents és el lloc, com el seu nom indica, on conflueixen el Xúquer i el Cabriol, aquest darrer, després de seguir un camí orc i fantàstic, conegut com les Gorges del Cabriol. Pertanyé al duc de Gandia. L’expulsió dels moriscos el deixà amb només 17 habitants. Realment, mai no s’acabà de recuperar. La descripció de Fuster als anys 60 també ens dóna una imatge de lloc auster:

Només l’esdeveniment del seu fragor i de la seua visió salvatge és el que el Xúquer dóna a la geografia d’aquests pobles, i no la benignitat del reg. Bé: aquell esdeveniment i unes possibilitats hidroelèctriques que, certament han estat ben explotades. Cofrents, de més a més d’un castell decadent, compta en els seus encontorns amb un balneari –els Hervideros- útil per a estomacs delicats.

De Cofrents a Jalance correm a la vora del Xúquer, que queda a la nostra esquerra, i a l’altra part del riu s’estén la Mola de Cortes de Pallás, un brusc embull de muntanya, on s’emboscaren els moriscos rebels el 1609 i on encara es cria i impera la gairebé extingida raça de la capra pyrenaica hispanica.

Durant la construcció de la central nuclear (1973-1982), es varen prometre milers de llocs de treball i un desenvolupament que mai no s’ha produït. De fet, si en 1974 hi havia 947 habitants, ara en té 1.097. La taxa d’atur és del 8% i la taxa d’afiliació a la seguretat social del 135%.

La central nuclear és la principal generadora d’ocupació, el principal origen dels fons municipals i el principal subministrador de rendes per als comerços, serveis i restauració de la localitat. També ha desenvolupat una interessant, però reduïda, indústria turística basada en el castell, l’embarcador, el volcà i, especialment, el balneari.

Passen de les 3 de la vesprada i no hem dinat. Sense aturar-nos, ens dirigim cap al balneari, uns 4 quilòmetres. Gabriel té un magnífic record d’una excursió que hi va fer fa anys.

El paratge de les aigües l’Hervidero de Cofrents, és un bosc cuidat i frondós en un relleu trencat. El Balneari es troba tancat –crec que avui no dinarem! La part més antiga és un edifici de 1902, de decoració modernista als baixos, del qual naix un important brollador d’aigües sulfuroses (1.020 litres per hora), les quals,  en banys o per ingestió, milloren la salut d’aquells que pateixen de reuma o de malalties estomacals. Dóna feina a 52 treballadors i les seues vendes, el 2013, foren de 4,5 milions d’euros.

Decebuts per no poder dinar i meravellats per la bellesa de l’indret, tornem a Cofrents. Al bell mig del poble, en un restaurant amb grans finestrals de cara al volcà i al castell, ens donen menjar de calent, cosa que, a aquestes hores de la vesprada, és de molt d’agrair.

En acabar de dinar, preguntem al propietari com arribar a Cortes de Pallars sense haver de fer una gran volta, atés que no tardarà a fer-se fosc. Ens recomana el camí del riu. Travessem el pont, punt de confluència del Xúquer i el Cabriol, per girar, de seguida, a la dreta. Resseguim les aigües de la pressa fins arribar als embarcadors. Ací, en temporada estiuenca, uns vaixells turístics permeten una navegació d’aigües tranquil·les, rodejats d’una abundant vegetació de riu i d’unes abruptes muntanyes que es reflecteixen sobre les aigües que arrepleguen les darreres llums del dia.

Hem de tornar cap enrere per pujar amunt, cap al castell de Xirles. L’estreta carretera s’acomoda als accidents d’un paratge de muntanya feréstec i boscós, malgrat les incessants revoltes. Gabriel m’insta a perseverar i que  arribem a Cortes. Tota la raó tenia: si el paratge de muntanya ha estat magnífic, la vista de Cortes des de l’atrevit pont sobre l’embassament de la Mola, és única. L’aigua embassada –la capacitat n’és de 24 milions de m3-, que es bombeja amb l’energia nocturna sobrant de la central nuclear, serà utilitzada per a produir energia hidroelèctrica. La llacuna reflecteix amb nitidesa els alts penya-segats que l’envolten en un joc de llums i ombres molt relaxant. El lloc, tot i la forta intervenció humana (pont, pressa, carretera i túnel) és d’una gran bellesa. No podem seguir perquè la carretera continua tallada, ja per molt poc de temps, per l’esllavissada de fa mesos. Al fons de la vall, cap a ponent, endevinem el poble. En el prospecte turístic, llegim:

Aquest paratge, voltat pel massís del Caroig, la Mola de Cortes, la serra Martés i la de Dos Aigües, presenta molts paratges per a gaudir del senderisme, el barranquisme, la bicicleta o el muntanyisme. La Mola de Cortes també compta amb la més gran reserva de caça major de l’estat.

Tots aquests pobles propers al central nuclear han destinat els importants recursos que reben a desenvolupar un incipient turisme d’interior, però sobretot, a dotar-se d’escoles bressol, residència de vells, consultori mèdic, espais esportius i de lleure, i altres equipaments socials. Les inversions en noves activitats productives han estat inexistents.

L’escut de Cortes de Pallars té, en un quarter, l’àliga bicèfala de l’imperi Bizantí. Cal recordar que Arnau Rogers, comte de Pallars (Catalunya) era nét de l’emperador Teodor II Ducàs Lucaris. Segons alguns historiadors, aquests comtes estan emparentats amb Hernan Cortés; de fet, l’escut del conqueridor de l’imperi asteca també portava l’àliga bicèfala i les quatre barres. Per a aquests estudiosos, Cortés fou, en realitat, Alfons Felip d’Aragó i Gurrea, fill de Joan II de Ribagorça i besnét, com l’emperador Carles, del rei Joan II.

Se’ns ha fet de nit. Prenem la carretera per la pedania de l’Oro, anant cap a Bunyol i, després, per la Ribera, cap a casa. Un dia bonic, una agradable companyia i una extensa i muntanyenca comarca valenciana, de parla castellanoaragonesa, a l’eix Almansa-Requena.

[1] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Imprenta Real. 1797. Albatros ediciones. 1981

[2] Constantino Ávila Pardo. Los latidos del pasado, callejero historiado de la Villa de Ayora. Brief ediciones. 2012

[3] Joan Fuster. Obres completes/3. Viatge pel País valencià. Edicions 62. 1984