Ferran Garcia-Oliver
Un dels espai on els valencianisme tradicionalment ha fet forat ha sigut el local. La proximitat li ha oferit excel·lents oportunitats per a explicar-se, sense el filtres que ara i adés posen i han posat els grans mitjans de comunicació al servei dels partits espanyols i espanyolistes. El treball callat però profitós d’anys i panys, sovint en condicions poc amables i el vent en contra, ha permès tanmateix el sorgiment d’una nova generació de polítics ambiciosos que han fet el salt cap l’àmbit nacional i estatal. Els pobles són la millor la pedrera per al reclutament i la preparació del valencianisme polític.
Massa sovint, però, el valencianisme ha pecat d’excés de localisme, poc compromès amb el que passava al terme del campanar més pròxim. Aquesta deficiència també ha sigut el preu d’un aprenentatge, com també el resultat de les escasses forces i mitjans disponibles. En qualsevol cas els espais locals, aquests «espais viscuts» per la gent de forma natural i espontània, no els hauríem mai de perdre de vista. Són, sens dubte, els que més ens afecten, els que més són presents en els afers de la vida quotidiana. Si hi ha cap «nacionalisme» que podria arribar a condicionar la meua conducta és el tot just el local; el nacionalisme de més abast sols m’interessa en la mesura que els altres m’obliguen a involucrar-m’hi, sense ganes ni convicció. En una ciutat probablement l’escenari local es dilueix en la magnitud i la multitud, però així i tot dóna solidesa als barris, que a voltes són antics pobles absorbits per la metròpoli.
Això és el que va passar amb Beniopa, el meu poble, raó per la qual sempre duc una mena de ferida interior, feta de sentiments molt primaris, però, què hi farem, sabent que mai no trobaré l’antídot adequat. El passat 26 de novembre de 2015 es compliren cinquanta anys de l’annexió del poble per Gandia. En aquella data, quan jo era un xiquet, es va suprimir de colp un municipi l’antiguitat del qual es remuntava, si més no, al segle XI, és a dir, dos-cents anys abans de la fundació de la vila de Gandia. I no ho dic per reclamar el pedigrí, en un exercici de xovinisme estúpid, sinó per emfasitzar el llarguíssim trajecte per les sendes de la història del que fou l’alqueria musulmana més poblada de la Safor, i que s’hagué de reinventar el 1609, quan d’un puntelló els Àustries i els seus esbirros reballaren aquests «valencians de tota la vida» —una vida llavors de més vuit segles, que es diu prompte—, al nord d’Àfrica. El 1965, amb el record dels assassinats de la revolució i la postguerra encara penjant de les jàssenes de les cases —set morts per cada costat, ni un més, ni un menys—, l’Ajuntament de Beniopa va fer tot el que tenia a les seues mans per a impedir l’operació, però va entropessar contra un mur infranquejable. Gandia tenia la força, els mitjans i les complicitats amb el règim que Beniopa no tenia. A la supressió de l’autonomia municipal s’afegiren tot un seguit de mesures que, d’una manera o altra, contribuïen a esborrar la memòria col·lectiva. Sobretot es quedà sense el seu cementeri, el vincle més sentit amb els avantpassats. Es mire com es mire, posar fi de la nit al matí, a un poble d’existència mil·lenària va ser una autèntica barbaritat.
No resulta gens estrany que Beniopa visquera els fets com una tragèdia. La por infligida per la dictadura desbaratava qualsevol vel·leïtat de protesta, i un abús més sense pal·liatius s’afegia a les injustícies del règim del general Franco. La derrota es carregà sobre els muscles de l’alcalde, al qual acusaven d’haver «venut» el poble a canvi de prebendes que només existien en la imaginació de la gent que el volia malament. I Casimir de Carbó, fins el final de la vida va dur en ell, el dol d’una pena intransferible i la vergonya d’una injúria, contra ell i Beniopa. Casimir era mon pare.
Per tal de recordar —que no per celebrar— els cinquanta anys de l’annexió, uns veïns del poble hem organitzar tot un seguit d’actes. De tots en vull destacar dos només. El primer una exposició modesta sobre documents que expliciten la travessia del poble per la història, i el segon un Plenari de l’Ajuntament de Gandia, que es va celebrar el passat dia 22 de gener tot just a la seu de l’antic Ajuntament de Beniopa. Cal remarcar que va ser un fet inèdit en els vaivens de la democràcia local de Gandia: per primera vegada tenia lloc un acte d’aquestes característiques fora de la seu habitual. Tots els grups polítics hi expressaren amb més o menys intensitat, amb més o menys sinceritat, bones paraules. El gest tingué un alt significat simbòlic que cal reconèixer i agrair. Ara bé, el futur no es construeix amb símbols i amb bones intencions. Les paraules se les endu el vent. No hi hagué cap resolució per escrit, cap acord que reconeguera expressament la injustícia de l’annexió, cap reconeixement sobre la falta d’inversions a Beniopa. Era el moment adequat i no es va fer.
Si el desassossec d’aquella arbitrarietat del 26 de novembre de 1965 persisteix encara, és perquè Beniopa ha encaixat malament dins la ciutat de Gandia. Recents estudis revelen que les transferències de riquesa de Beniopa cap a Gandia superen de lluny les que van en sentit invers. Hi ha, a més, una malagradosa sensació d’exclusió que ha anat arrossegant-se dia a dia, mes a mes, any rere any, fins a cinquanta, des del 26 de novembre de 1965. I sense un projecte en el qual Beniopa es puga sentir còmoda, des de la perspectiva del benestar col·lectiu, econòmic, cultural i lúdic dels seus veïns, aquest poble continuarà sent una realitat al marge de Gandia. Beniopa no és qualsevol «barri» de Gandia. És senzillament una altra cosa: un poble, amb la seua pròpia parròquia i, sobretot, amb el pes d’una història pròpia.
¿No us és familiar aquesta imatge? Poseu-hi, per comptes de Beniopa, el País Valencià, o Catalunya o, per què no, els Països Catalans, i comprendreu el significat íntim de la dolència. Beniopa és una metàfora del poble castigat per forces superiors i que resisteix a esdevenir un pura fórmula administrativa sense suc ni bruc, i, per si fóra poc, maltractat fiscalment. Beniopa és singular. Tots som diferents, però tots som iguals. Les persones i els pobles, i hem d’aprendre a viure amb la diferència i les diferències dels altres, sense cap retall de la igualtat.
