Francesc Viadel
En el meu poble, la gent normal, mai no convidaria la ciutadana Carolina Punset a una paella ni encara a un modestíssim vermut de patates i olives. Parlo de la gent que es guanya el jornal en el camp, de l’empleat de la Caixa Rural, del mecànic de bicicletes, de la caixera del supermercat, de l’operària del magatzem… Saben del cert que els amargaria la festa amb aquells aires de malcarada marquise del Potet que té. Sospiten que la Carol és una d’aquelles noietes malcriades que vol manar de tot, d’aquelles xicotes de casa bona que seria capaç de negar sota tortura que caga i pixa com tots els mortals, creuen que és una forastera fetillera de les que es mira a la gent d’a peu per damunt del muscle. Al capdavall, pensarien que a la Punsi res no li estaria bé: ni la quantitat d’oli del sofregit, ni la cocció de la carn del conill, ni el sabor àcid del vi amb “llimonà” i, sobretot, que la llengua de conversa durant l’àpat fos únicament –i sense desmeréixer cap altra de les del món- el català dels valencians. Un català que li deu resultar tan llunyà i molest com el que parlen els barcelonins, els vilanovins o els eivissencs. Fet i fotut, Carol no està per a aguantar collonades tribals de ‘poco pelo’. La seva tribu és una tribu de les de veritat, gran, extensa, reconeguda, fins i tot amb un Estat propi des del qual poder eliminar les tribus que fan nosa. I així les coses, el seu tapall és d’alta costura, dels que no s’enganxen als pèls ni transpiren. Per dalt i per tot es sap cosmopolita, arlequí en la lluna, la única de la seva espècie que ha vist món, un món, val a dir, tan simple com els seus raonaments: amb tres o quatre llengües per a funcionar, mitja dotzena de països que paguin la pena i uns quants restaurants de cuina de fusió on poder engrapar un plat d’arrós ecològic. En el fons, deu d’estar convençuda que tenir per llengua materna una qualsevol de les que no pertanyen a les que ella té per “universals”, és com haver de viure amb un virus. Algú li deuria de dir, però, que totes les llengües són universals, que les llengües les fan les persones que les parlen i les escriuen, que les empren per tal d’expressar el prodigi de l’existència humana.
Per tot això, a causa de la seva ignorància i autoodi, que el primer que va fer Punset aquest estiu passat en obrir la boca com a portanveu del seu partit en les Corts valencianes, va ser insultar-me a mi i als meus pares, als meus amics, als meus germans, als meus veins, als alemanys i els francesos o els xinesos que parlen valencià… Punset, va escupir també sobre una cultura tan universal com qualsevol altra i, a més, va mentir sobre una realitat lingüística que desconeix profundament, sobre la realitat d’un país que en el fons li la deu bufar bastant. És mentida que el valencià li resulti entranyable justament a ella que s’ennuegaria en usar-lo per a donar el bon dia. És mentida que no serveixi per a trobar feina. És un absurd que el fet de fomentar-lo suposés un impediment per al desenvolupament “personal y colectivo de la Comunidad Valenciana”. És mentida que els nens valencians que no vagin a l’escola pública hauran d’aprendre el castellà per osmosi. És mentida que a les escoles del País Valencià, Catalunya, Euskadi o Galicia, es practiqui la pedagogia de l’odi i l’adoctrinament, l’odi contra Espanya. És mentida que aplicar el trilingüisme en un sistema educatiu format per professors que a dures penes parlen anglès, en un país amb un Estat i una societat de clara vocació monolingüista vagi a obrir-nos les portes del cel. De fet, el seu trilingüisme, el que proclama el seu partit i el mateix PP, és un parany, l’instrument perfecte per deixar al castellà i l’anglés l’aprenentatge de les coses importants i a les llengües del les tribus considerades rivals les mamonades fins aconseguir que les llengües “aldeanas” es converteixin als ulls d’una bona part de la societat en atifells inútils i perfectament prescindibles.
El seu cap de files, com no podia ser de cap altra manera, està d’acord en tot el què diu Punset i fins i tot ha promès que, sí pot, eliminarà la immersió lingüística, l’origen del mal de totes les coses. Albert Rivera ho ha dit – com diu sempre tot allò que considera important- amb aquell posat d’acabacases descarat que fa una mica de por. A Rivera li sobren totes les tribus menys la d’ell, off course. Tot plegat, ha nascut políticament per a proclamar la supremacia de l’Espanya, l’eterna, la de sempre encara que l’hagin disfressat d’una Europa tan uniforme i irreal que ni ell se la creu.
Ell i els seus Ciudadanos, han vingut per a imposar la seva pròpia supremacia en un país amb centenars de milers de pocaropa fastiguejats de les baves ideològiques de Rajoy, del discurs pesant i sense cap crèdit de Sánchez, en un país profundament uniforme i nacionalista, ple de desgraciats que tothora somnien en ser rics i bells, refinats i cosmopolites per art de màgia… Els encanta Rivera, un tipus que no és d’usar tapall com Punset perquè entre altres coses no en trobaria un de prou gran que li fes el pes de la cosa. Els encanta aquest xicot fibrat de dentadura perfecta, ben vestit, que alguns a casa meva imaginen amb el cap cofat amb una boina de luxe, com ara amb un d’aquells beret gascons amb un piú ben llarg i ert i ufanós.
I com vulgui que sigui, del cert que a Rivera tampoc mai no el convidarien els meus amics del poble a una paella. Segur que li agafarien la mida al primer acudit de valencians i, de seguida, sense que ell s’ho pensés, l’enviarien a fer la mà… Cap expressió hi ha més universal que aquesta per a manifestar el disgust, el cansament, la discrepància més resolta…
Publicat a Directe! (11 de desembre de 2015)
