El dia sense Nadal
Francesc Canosa
Aquest no és un conte de Nadal. Perquè un cop no hi va haver Nadal. Es va obrir una rasa a la terra. I la gent va caure fins al mai més. Es va cosir el sòl. I va néixer un Any Nou. Gener de 1939. Damunt Francisco Franco Bahamonde, cap d’estat. Per sota: Ramón Serrano Suñer, ministre de l’Interior. I si baixem un esglaó: Eliseo Álvarez-Arenas, general en cap dels Serveis d’Ocupació – Capità General de Catalunya. A la terra es van alçar Columnes d’Ordre i Policia: tropes que entraven a la ciutat ocupada per fer-se càrrec del control i l’establiment de noves autoritats i serveis (reconstrueixo amb informació facilitada per la historiadora Neus Moran).
UNA D’AQUELLES COLUMNES tenia una missió infernal: apoderar-se de tot un món. Segrestar el cos i l’ànima de les persones. Dinamitar el temps per sempre. Mai uns drapaires van cremar el futur de tanta gent. Això feia la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD). A Barcelona hi treballaven entre 81 i 100 persones. Departaments d’arxiu i classificació; personal; serveis especials i equips d’escorcoll. Al marge, desenes de col·laboradors del Servei d’Informació: feien fitxes de persones i llistats d’objectius.
NO PICAVEN a cap porta. Entraven com dimonis enforquillats. Esperitats. Afuats. Hi havia molta feina a destruir la terra. 1.600 objectius inicials: Generalitat, ajuntaments, partits, sindicats, associacions, editorials, diaris, biblioteques, llibreries, escoles, domicilis… Del 28 de gener al 3 de juny de 1939, 1.690 escorcolls només a Barcelona. 4.000 expedients urgents d’antecedents individuals. Va requisar locals i magatzems per desar-ho. I un dia tot va volar.
TRES DESTINS. PRIMER: Salamanca. La central nuclear de la substitució de la vida. Cap aquí van sortir entre el 21 de juny de 1939 i el 13 de febrer de 1940: camions des dels dipòsits de Barcelona, Tarragona, Igualada, Lleida, Linyola… Trens de mercaderies (volum aproximat per vagó, 30 tones): 12 des de Barcelona, 1 des de Tarragona, d’altres amb volum desconegut. En total unes 160 tones requisades a Catalunya (documents, publicacions, llibres, objectes, mobles…) Segon destí: tot el que no va a Salamanca va a la capa d’ozó: crema de llibres i documents. 90% convertits en pasta de paper. Des del maig al setembre de 1939 la DERD a Barcelona en destrueix 72.637 quilos. Tercer destí: les butxaques. Robatoris, apropiacions, extorsions… dels membres de la DERD. Incalculable. Impossible de saber. Avui papers, objectes, pisos, locals tenen propietaris que no són, legítimament, els seus.
LA VIDA ÉS BIOLÒGICA: neixes, creixes i mors. A l’estat espanyol la biologia s’altera fins a mutar a eternitat. La DERD (1938-1944) passa a ser la Delegación Nacional de Servicios Documentales (1944-1977). I aquesta a Sección de Servicios Documentales (1977-1979). I anem per a bingo amb l’Archivo Histórico Nacional – Sección Guerra Civil (1979-1999). I per a la grossa amb l’Archivo General de la Guerra Civil Española (1999-2007). Fins al Centro Documental de Memoria Histórica (2007). Per la insistència de 40 anys de la formiga catalana van retornar part dels papers. Però allà “ la vida sigue igual ”, que diu el filòsof de l’eternitat de la pell de frau.
AQUESTA SETMANA nova crida a un dia sense Nadal. Les Corts de Castella i Lleó han aprovat una declaració institucional: exigeixen a la Generalitat la devolució a l’Arxiu de Salamanca de “tota la documentació indegudament rebuda des de 2006”. El document el signen tots els partits: PP, PSOE, Ciutadans, el grup mixt (IU-Equo i UPL) i Podem, que, després, és l’únic partit que ha rectificat.
SOM DAVANT de l’esperit de comunió de 1939. És un suport al franquisme. Un suport al robatori. Un suport a la mort. Papers plens de sang: que van servir per assassinar, condemnar, reprimir i enterrar en vida éssers humans. Mentre alguns celebrem el Nadal del 2015 d’altres prefereixen celebrar l’Any Nou infernal de 1939. Com pot ser això? Ni Jesús té resposta. Perquè on hi ha l’home, hi ha el perill, però també el renaixement. Bon dia amb Nadal.
Publicat a l’Ara, 24 de desembre de 2015
