¿Aprendrà a pactar, Espanya?
Suso de Toro
Una cosa és segura, Rajoy se’n va, i amb aquest personatge passaran a segon pla molts altres protagonistes de la política d’aquests anys. Però després de donar moltes voltes a resultats, xifres i combinacions, segueix sense resoldre’s el motiu de la crisi d’estat que es pretenia solucionar en aquestes eleccions generals: acabar amb la demanda de la societat catalana.
La campanya ha sigut un bombardeig mediàtic per terra, mar i aire en l’espai comunicacional espanyol. Els televidents de TVE, Cuatro, Antena 3 i La Sexta han gaudit d’un empatx de quadripartidisme. Els mitjans de comunicació que emeten des de Madrid, amb la complicitat de la Junta Electoral Central, van escombrar de l’escenari no només formacions canàries, navarreses, basques, gallegues i catalanes que tenien representació parlamentària, sinó també dos partits que molestaven en l’Operació Emergent, IU i UPyD. Aquesta racionalització dràstica del sistema de partits pretenia garantir dos objectius: un govern que acceptés seguir les polítiques indicades des de la Comissió Europea i anul·lar la demanda catalana de sobirania o independència.
La demostració de força dels poders que estan al darrere d’aquests mitjans va ser aclaparadora. No obstant això, cap procés és completament predictible. Afortunadament, la vida segueix colant-se a la màquina a través de l’atzar, i la votació els va resultar desastrosa.
Davant d’aquest espectacle, no només la Comissió Europea està preocupada, també la Casa del Rei. En considerar l’escenari polític imminent, els comentaristes espanyols semblen oblidar o desconèixer que el cap de l’Estat és el rei. Però es tracta d’una peculiaritat de la democràcia espanyola, el fingiment de la llibertat simulant oblits i cegueses.
El cas és que el nou rei es veurà obligat immediatament a jugar un paper actiu en el procés de formar govern. I serà una tasca ben complicada, perquè el govern de “gran coalició” —una possibilitat que ja van sondejar des de l’aparell de l’Estat fa un any i que ara tornaran a considerar— serà impossible. D’una banda, no és creïble perquè representa just el contrari del que expressa la votació, una crítica a aquests dos partits i un desig de canvi. Seria percebut com una traïció al sentit del vot i conduiria a una desautorització del mateix cap d’Estat. De l’altra, comportaria la desaparició del PSOE, ja que ara hi ha un altre partit, Podem, que ja li ha menjat les cames i recolliria immediatament el vot descontent.
Un govern alternatiu format pel PSOE pactant majoria amb altres grups també és impossible. La condició de celebrar un referèndum que posa Podem és rebutjada per alguns dels barons o baronesses socialistes. El PSOE presumia fins fa uns anys de representar prou bé la diversitat territorial espanyola, però avui és un partit que representa fonamentalment la meitat sud del territori espanyol: Andalusia, Extremadura, la Castella manxega… Bona part del seu electorat ha sigut educat aquests anys, també per dirigents socialistes, en un espanyolisme anticatalà que l’incapacita per tenir cap iniciativa per a Catalunya, i molt menys per oferir un referèndum veritable. D’altra banda, Podem treu profit d’aquesta incapacitat, i ja s’ofereix com l’únic partit espanyol capaç d’oferir una sortida.
Esclar que perquè tots els poders de l’Estat, i per tant també el rei, acceptin això falten setmanes, mesos, fracassos en la formació de govern… i unes noves eleccions que tornin a confirmar que Catalunya no era un suflé de crema catalana que Madrid es cruspiria tan fàcilment. Però perquè l’Estat faci una proposta de referèndum cal confirmar que, quan Espanya desperti del seu somni, els catalans segueixin aquí.
De moment, el resultat electoral confirma que la major part de l’electorat català manté la seva demanda de sobirania, l’anomenat dret a decidir, en la mesura que En Comú Podem —que va resultar la força més votada— i altres forces també la mantenen. El creixement d’aquesta candidatura no és sorprenent, el que és sorprenent és que hi hagi hagut tant de vot fidel a les candidatures que tiren endavant el procés de crear institucions d’estat pròpies. Resulta difícil d’explicar que els hagin mantingut el suport, amb el llarg i penós espectacle que estan donant per aconseguir investir un president de la Generalitat.
Hi ha quatre forces polítiques que poden coincidir en un acord nacional català bàsic, ja que Esquerra, Convergència i la CUP, tot i que prossegueixin el seu camí d’institucionalitzar un estat català, no podrien rebutjar l’oferta d’un referèndum que defensa En Comú Podem. Si cap d’elles trenca aquest acord, Catalunya trobaria una sortida, la que fos, a la seva conjuntura històrica amb el suport democràtic clar de la societat.
Però el que ens espera en les setmanes i mesos vinents és imprevisible, perquè la cultura nacional espanyola és enemiga del diàleg i el pacte. Fins i tot suposant que els partits espanyols aprenguin a negociar i pactar, el que no poden digerir és el pacte de sobiranies, el pacte d’Espanya amb Catalunya. És un escenari que crea una gran ansietat a una part de la població, però que, sobretot, no interessa gens als poders de l’Estat. Només el fracàs de qualsevol altra fórmula i les pressions exteriors obligarien els poders de la cort a cedir.
Publicat a l’Ara, dimecres, 23 de desembre de 2015
