Ferran Garcia-Oliver
Josep Andreu Momparler, de malnom Carinyo, no estava destinat sinó a ser un llaurador, com gairebé tots els seus veïns de Rafelcofer, i un pilotari com pocs de l’Horta de Gandia dels anys trenta. Però la guerra i la revolució el precipiten a ser un dels protagonistes dels anys anteriors i posteriors en què Franco imposa la seua victòria inapel·lable. Tancat per roig, Carinyo sorteja la pena de mort i després protagonitza una evasió memorable. Per comptes de desaparèixer, se’n puja a la serra de la Safor a fer de maquis, junt amb un grapat d’il·lusos sense cap preparació militar i que sucumbiran a la seua pròpia inexperiència, a la soledat de la seua rebel·lió i a la superioritat de les forces del règim. Traït per un dels seus, quan per fi havia pres potser la decisió de més trellat de la seua vida, fugir cap a França, el detenen per a sense gaire més compliments afusellar-lo a Paterna, quan l’estiu donava pas a les primeres bocades de la tardor de 1950. Darrere seu aquest home ha deixat ja una aura d’home valent, capaç no sols d’escapolir-se de les urpes de la guàrdia civil com en les pel·lícules americanes, a empentes i redolons, i amb bombes de fum també, sinó d’infondre por als mateixos que l’encalçaven. Però si per a uns era un resistent antifranquista i per a altres un roder, encara n’hi havia que el consideraven responsable de morts i atropellaments quan Rafelcofer va caure en mans dels pistolers de la FAI. I encara que aquesta responsabilitat quedà per demostrar en els sumaris que l’instruïren, els qui el detestaven no li ho perdonaren i no li ho perdonaran mai.
Víctor Labrado ha recosit com ha pogut els retalls de la biografia de Carinyo. I dic «com ha pogut», perquè els silencis i els oblits conscients envolten les peripècies del pilotari de Rafelcofer. A més, la immensa majoria dels qui el van conèixer i tractar ja són morts. Malgrat els buits, Labrado ha fet un exercici literari formidable i per moments fascinant. La història oral, que tan prediquen els il·lustres professors universitaris i no practiquen, en Labrado esdevé un delicadíssim treball artesà, i quan s’acara amb els sumaríssims d’urgència, mostra la perícia de l’historiador competent. Ara bé, la informació destil·lada pels testimonis i els papers són al servei del relat que organitza i dóna sentit a tots aquests materials. Labrado es mou com peix en l’aigua en aquesta zona intermèdia entre l’assaig, la reconstrucció històrica i la novel·la. Ja ho havia fet en La guerra de quatre i Quan anàvem a l’estraperlo, però en aquesta tercera ocasió el resultat és excel·lent i bé que es mereixia el Premi Enric Valor de Novel·la.
Encara resulta incòmode reconèixer les barbaritats perpetrades en la rereguarda republicana. Víctor Labrado ho fa sense ambages, donant precisament la paraula als qui els assassinaren un pare o un germà, un fill o l’avi. Però intuïm, a través de l’afusellament de Carinyo i d’altres camarades, que la maldat franquista, fet i fet una venjança en temps de «pau», superava la crueltat faista en temps de guerra i revolució. No hi ha cap equidistància, que al meu entendre seria una perversitat inadmissible després de tot el que va passar. Però la història, i les història encabides en literatura, no poden reduir-se a la simplicitat maniquea de bons i dolents. Tot és més complicat, massa complicat, perquè les passions humanes són cavalls desbocats que solen escapar als axiomes de la lògica. Aquesta precaució dóna al llibre de Víctor Labrado un valor afegit.
Tot plegat ve servit en una llengua que va del registre més informal al més culte i normatiu. El català d’aquest escriptor de Sueca, sota una aparent senzillesa, posseeix un magnetisme i una gràcia poc habituals al nord i al sud del riu de la Sénia. Es una llengua sense impostacions, que flueix cavallera com l’aigua d’una sèquia. Víctor Labrado s’ha espolsat de damunt qualsevol prejudici lingüístic, i fa bé tot just per a donar-li major «veracitat» al que, comptat i debatut, no deixa de ser una faula moral. Una singladura humana commovedora, en la qual cada un ha de traure les seues pròpies conclusions. Víctor Labrado ha confegit un dels llibres més importants de la literatura practicada entre Salses i Guardamar, aquest any que ja s’acaba de 2015.
No recorde on Richard Ford va dir, més o menys, que si et passes la vida escrivint tens tots els motius per a ser humil. Els anys et donen la justa perspectiva dels errors i els fracassos, de manera que t’adones que no ho fas tan bé com els altres. S’ha d’elogiar els companys de feina quan cal. I jo hi he d’afegir: i més quan són amics. Doncs això.
