Jesús Moncho
S’acostuma a dir que el turisme és la “nostra primera indústria”, afirmació que hauria de dur implícita que està entre les nostres principals atencions. Tanmateix, venim observant darrerament notícies tals com “el TSJCV ha anul·lat una part del Pla General d’Ordenació Urbana de Callosa d’En Sarrià que declarava urbanitzable una zona d’especial protecció forestal de la serra de Bèrnia… i contemplava la construcció d’una macrourbanització amb més de 2.000 vivendes i dos camps de golf, en uns sòls forestals de la Serra de Bèrnia inclosos en la Red Natura 2000”. Els Tribunals anteriorment en zones properes ja havien posat punt final a la urbanització de 5.775 vivendes i camp de golf a vora el riu Algar, Altea, en una zona no urbanitzable, protegida, susceptible d’inundacions…; també a l’ampliació del Port Campomanes (Marina Greenwich) d’Altea, projecte qualificat de descabellat. D’altres projectes s’han dut a terme enmig de conflictes com Altea Hills, VillaGadea, o la urbanització de la desembocadura del Mascarat, lloc singular i emblemàtic (únic) que per sempre més queda entropitzat i privatitzat.
És el territori convertit en mercaderia, sobre el qual s’acostuma a operar extensivament com si no haguera d’acabar-se mai. Greu error. El sòl és un bé limitat. Que, a més a més, com a paisatge, està en la base de l’atracció turística, i presenta un valor públic i no privat, el qual es destrueix en la mesura que el sòl es transforma, s’edifica saturadament o, simplement, es degrada o destrueix. Dit en termes empresarials o econòmics (no romàntics): el balafiament del sòl i d’altres recursos naturals és una descapitalització de futur.
I, a més a més, el territori, de ser l’original i genuïna atracció del turisme, passa a convertir-se en la “localització” del fet turístic, per la qual cosa requereix una gestió, un desenvolupament, que ens porte al seu bon estat de salut (d’això, se’n diu “desenvolupament sostenible”, expressió darrerament quasi anatemitzada), que evite i aparte impactes i conseqüències desfavorables, danyosos per a l’optimització i persistència del fet turístic, és a dir, de la font de la nostra manera de viure.
Sabut és que hi ha una pugna entre l’interés privat i el públic (de tots). Abans de presentar el projecte sobre l’Algar, el sòl de la zona es pagava a 24 euros m2; estava classificat com a rústic i no hi estava permés urbanitzar. Després, el mateix terreny costava 210 euros m2. És clar que existeix un poderosa força per alterar o trencar la racionalitat (que treballa en el bé de tots), fins i tot, per intentar canviar o trencar les lleis i les voluntats. L’activitat especulativa de l’urbanisme valencià ha quedat al descobert amb la última crisi que encara estem patint (i pagant tots): al voltant d’un 25% del total edificat en els anys de bonança està en estoc.
I del traç gros passem al menut, per exemple, l’organització del tauler físic quotidià dels llocs, la reordenació dels centres històrics. El centre, normalment, sol acumular les funcions tradicionals de residència, administració, llocs monumentals, més les adquirides amb l’activitat turística, com són comerç, entreteniment, cultura, relació social…, que representen molta (excessiva) càrrega per al lloc. S’ha d’ordenar tot això. Per al desenvolupament de totes eixes funcions mencionades falta espai o sobra alguna cosa. Sobren els cotxes. És un consens universal. El comerciant pensa que un carrer motoritzat portarà més persones per davant del seu establiment, però no pensa que una ciutat posada en valor i racionalitzada portarà moltes més persones a la ciutat. Així, transformar un dels millors i més encisadors passejos del País Valencià, com és el carrer Campo de Dénia (projecte 2016, Ajuntament de Dénia), des de lloc de circulació i garatge de cotxes a lloc de passeig i gaudi i relació social, és augmentar el valor i l’atractiu de tota la ciutat.
I, per acabar, l’últim desficaci seria pensar que sempre hem de viure del que dóna graciosament la natura: sol, mar-platja, i territori amb vistes. Potser, hem de posar alguna cosa més: gestió i servici. Traduït a “especialització” i “equipaments”. Més, no cal dir-ho!, el nostre reconegut “saber fer”.
www.jesusmoncho.com
