Crevillent

Nèstor Novell

De camí cap a la població més al sud del Baix Vinalopó. Travesse les grans finques de joves oliveres de la vall de l’Arguenya entre Castalla i Saix. En arribar a l’autovia de Madrid, prenc direcció Alacant.

He entrat en la llarga serp que baixa des de l’altiplà, Almansa-Cabdet, per aquesta depressió fluvial de successives conques esglaonades, quasi endorreiques, que són les Valls del Vinalopó, fins a Elx. L’any 228 a.c., fent el camí invers al que faig jo, en la batalla contra Contestans, Oretans, Òlcades i Vètons, diu que va morir al riu Vinalopó Amílcar Barca. El tràfic és intens i tothom sembla que té amb molta presa. Una processó infatigable, contínua i constant de camions, furgons i furgonetes, és a dir, de mercaderia amunt i avall.

No em trac del pensament les “discontinuïtats”, les ruptures,  econòmiques, lingüístiques, socials, culturals i geogràfiques, d’aquesta vall que, des de l’autovia anant (i també des del tren), semblen les denes d’un rosari de ciutats ben relligades pels fluxos comercials i industrials.

El Vinalopó, que així dit sembla una ciutat lineal o una mena de llarg carrer major, és més aviat un seguit d’illes urbanes, separades per petits carrerons, on les botigues de cada una de les illes ignora el que fan les altres. Una incapacitat endèmica per associar-se i aprofitar l’esforç comú, encara que només fora per a vendre a l’exterior l’important carrer comercial i industrial que comparteixen.

En arribar a Novelda em desvie en direcció a Asp, vila de 20.000 habitants i escaig. Està situada vora el Tarafa, principal afluent del Vinalopó. Asp va tindre una forta agricultura de regadiu fins que la sobreexplotació dels pous salinitzà l’aigua. Ara té una diversitat industrial, una mica de cada cosa d’allò que els veïns tenen com especialitat: sabata, plàstic, moble, construcció i raïm. Em sorprén molt gratament la conservació del centre històric, tot fet per a vianants. N’han conservat les cases, les riques i les humils, i la trama urbana. Una cosa insòlita al Vinalopó. El nucli central del casc antic té les cases remodelades amb gust i estan ocupades: hi ha vida. La plaça major, amb una esplèndida casa modernista, la intimidadora església i campanar barrocs,  l’ajuntament porxat, també barroc, i el casino; tot és d’una gran qualitat urbana i això que, als anys 70, deixaren perdre el palau dels marquesos d’Elx i l’antic hospital. És ben recomanable fer-hi un passeig.

Pel contrari, la vall que des d’Asp s’obri cap el Fondó de les Neus (antiga pedania d’Asp) i la vall de l’Horta Alta, camí de la Romana, s’han omplert de casetes i més casetes, algunes en urbanitzacions, altres per lliure, sense cap control ni clavegueram. Una altra de les conseqüències de la crisi agrària barrejada amb el neoliberalisme imperant.

Travesse la serra de Crevillent pels seus contraforts orientals, la separació entre el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà. M’ature vora la carretera en veure la quantitat de fòssils que hi ha a la serra. En arribar vora el pantà de Crevillent ja es divisa la vila i, cap a la mar, resseguint el barranc del Boig, la lluentor de l’aigua del Fondo d’Elx-Crevillent que s’ha recarregat gràcies a les abundats pluges d’aquesta tardor.

El terme municipal de Crevillent és de 104,50 km² amb un gran desnivell de nord a sud. Al nord s’hi troba la Serra de Crevillent (la Vella, 835 msnm). Una serra àrida, terrenys escarpats, sediments calcaris i vegetació localitzada a l’ombria i als barrancs. A la Serra Alta, comença un glacis  que va suavitzant-se, entre les planures del Segura i del Vinalopó. En aquest desnivell, a 110 msnm, s’hi troba Crevillent. Cap a l’est, a 10 Km, s’hi troba Elx, i cap el sud, tot el Baix Segura. A la part meridional del terme estan les terres de conreu i d’horta.

La conca hidrogràfica, a cavall de la del Segura i la del Vinalopó, alimenta la llacuna del Fondo, 2.495 hectàrees que, el 1988, la Generalitat va declarar parc natural per la seua riquesa en espècies d’aus migratòries i de fauna aquàtica. El paratge està inclòs en el conveni europeu RAMSAR de zones humides i declarat ZEPA (Zona d’Especial Protecció de les Aus).

El Fondo, amb les Salines de Santa Pola, formaven una desapareguda Albufera d’Elx, on moria el riu Vinalopó. Gran part d’aquestes terres pantanoses s’han reblert amb les aportacions naturals i, a partir del segle XVIII, per l’acció humana capficada a obtenir noves terres de conreu. D’aquests aiguamolls els crevillentins obtenien la matèria prima de la seua artesania.

Crevillent va ser fundada pels musulmans amb el nom de Qirbilyân, i construïren una gran obra hidràulica a la font Antiga per abastir-la d’aigua. Encara avui en el paratge de la Rambla, conegut com els Pontets, es pot veure la ingent obra hidràulica de captació i conducció de les aigües.

Amb la conquesta cristiana en 1244, es creà un raïs vassall de Castella. El 1298 el vassallatge passà a mans catalano-aragoneses i el 1318 s’inclouria en la Corona d’Aragó. En aquest moment històric hi va viure el Mauhammad al Shafra (segle XIII-1360).  Un metge famós en  tot el territori andalusí, que es va traslladar a Granada i després, per la pressió contra els musulmans, a Fes. Escrigué diversos estudis de medicina i cirurgia, com el “Kitab al Istiqsa“, un tractat sobre els tumors.

Vila de reialenc, Crevillent va perdre aquesta condició, no sense oposició violenta dels crevillentins, amb el transferència del senyoriu als Gutiérrez de Cárdenas per part de Ferran el Catòlic. En els primers anys del segle XVII, la seua població era de 400 famílies, la majoria moriscos. Amb l’expulsió la població es reduí en una tercera part. A la guerra de Successió va prendre partit pels Borbons, per la qual cosa se li concedí el títol de Vila.

L’economia i la població no es recuperaria fins a la segona part del segle XVIII. Entre 1740 i 1800 duplicà la població fins arribar al 8.000 habitants. Això obligà a eixamplar i millorar la xarxa de qânats de la font Antiga, (galeries horitzontals per a captar l’aigua subterrània). El creixement urbà és feu a l’altra part del pont Vell, el raval de santa Teresa, el qual, com tota la població, acabaria envoltat per les coves-habitatge Segons Cavanilles[1]:

“Estas huertas, en cantidad de 10.000 taullas, forman graderias, y se riegan con las aguas que nacen en los montes, cuyas entrañas creen los naturales ricas en depósitos ó rios considerables: y viendo la ventajas que produce el riego, quisieran extenderlas a todo el término. Con este fin taladran montes, excavando canales subterráneos, y siguen sus ideas hasta encontrar manantiales. Muchos que parecen copiosos al descubrirse, se empobrecen muy pronto, huyendo al parecer las aguas para fatigar la constancia de aquellos hombres, que redoblando sus esfuerzos las persiguen hasta asegurarlas. (…)

Baxe á esta (mina) por la escalera dispuesta en caracol, y ayudado de luz artificial registré aquel sitio tenebroso: admiraba la perfección y solidez de la obra, caminando por una canal que habia pie y medio de agua (…) A esta incomodidad se añade la de tantos murciélagos, que pocos acostumbrados á semejantes visitas tropiezan con el curioso, y caen por todas partes: ellos y su excremento producen un olor fétido y desagradable. (…)

Todos los vecinos se interesan: todos piensan en minas: hablar de ellas es la conversación mas grata: proyectar nuevas excavaciones es alistar creyentes y trabajadores; y el dia en que brota la nueva fuente ó se descubre el manantial, es el mas festivo y regocijado para todo el pueblo. (…)

A pesar de la simplicidad suma con que visten los vecinos, y de no haber rastros de luxô en sus habitaciones, 500 de las cuales son espaciosas cuevas excavadas en los ribazos de aquellos barrancos

Les crisis polítiques de la revolució burgesa i la violenta reacció de les forces conservadores al canvi, generaren unes condicions òptimes per al creixement del bandolerisme. Crevillent és coneguda per ser terra de bandolers i de lladres, i la fama li ve d’aquesta època: “A robar a Crevillent”. Són els anys d’Els Mojica, de Manuel Manchón el Català i de Jaume el Barbut o de la Serra.

Jaume el Barbut (Crevilllent 1783-Múrcia 1824) es formà com a bandoler en la despietada colla dels Mojicas. Morts els líders organitzà la seua pròpia partida. Controlà un extens territori entre el Vinalopó i Múrcia i obligava a pagar impostos a tot aquell que hi passara. Va lluitar contra el francesos i després contra els liberals. Amb l’arribada de Ferran VII gaudí de la protecció dels conservadors. Darrerament col·laborà amb l’ultracatòlic grup murcià de l’Exterminador, però va ser traït i executat a la plaça de sant Domènec de Múrcia el 1824. El seu cos va ser fregit i mutilat en diversos trossos que van anar a parar als llocs més importants on havia actuat. El cap s’exposà en l’Ajuntament de Crevillent.

El segle XIX i la primera part del segle XX foren d’un cert estancament. Entre els anys 1920 i 1950, la població oscil·là entre els 10.000–12.000 habitants. Però entre 1950 i el 2001 tingué un fort creixement, la població es duplicà i va arribar als 25.100 habitants. Actualment, amb dades del 2014, en té 28.328.

L’índex d’analfabets o sense estudis hi és molt elevat, el 19,45%, i amb estudis superiors només n’hi ha el 8,36%. Els estrangers suposen l’11% de la població (n’arribaren a significar el 12,67%). La taxa d’atur és elevada, del 23,34% el 2015. L’atur entre les dones és del 57,53%.

L’entrada a Crevillent pel Passeig d’Elx-Passeig sant Vicent, i el transversal del carrer de la verge del Pilar, donen la sensació de ser una ciutat ben urbanitzada. Els voltants del passeig són un seguit de finques i carrers impersonals. Per l’ampla avinguda de la verge del Pilar accedesc al nucli antic, la Moreria. Aquest ha mantingut en part -perquè també s’ha practicat l’eixamplament i rectificació de carrers- la trama urbana de carrers estrets i corbats, però ha desaparegut la pràctica totalitat dels edificis antics. Avui és un combinat de finques, pisos i cases de construcció relativament moderna i sense cap gust ni criteri estètic. A la seua despersonalització se li suma un cert abandó.

La part urbanísticament més agradable de Crevillent és la plaça Blasco Ibañez, on està la oficina de turisme; la plaça de la Constitució, amb la irrellevant, i no per la seua grandària, església de la mare de Déu de Belén (abans sant Pere), el lloc més agradós de la vila: el cafè Tertúlia, i la pujada pel carrer Major a l’Ajuntament, un edifici amb certa personalitat de les darreries del XIX. Davant l’ajuntament hi ha una plaça petita amb l’escultura del Xiquet Menador (Menaó), amb la roda de menar, de l’escultor Miguel Ruíz. L’entorn està farcit de solars buits i cases noves fetes sobre la trama antiga.

El primer eixample o barri del Pont de final del XVIII, a l’altra part de la Rambla, té un traçat més racional, de carrers rectilinis però també sense cap valor arquitectònic. Al si del casc històric trobem les restes d’algunes de les importants fàbriques de catifes i al seu voltant les cases d’obrers.

A partir de les  darreries del XVIII, i durant els següents creixements poblacionals, es desenvolupà el barri de sant Rafael i els altres barris de coves-habitatge. Les coves també varen tindre un ús manufacturer, eren les coves-filadores: una cova i un bancal frontal on es realitzava el treball de filatura. El barri de les coves té un caràcter fortament suburbial. Moltes coves han desaparegut, han caigut, les han enderrocades o estan en un estat llastimós. Molt poques s’hi mantenen amb dignitat.

Dues intervencions urbanístiques recents s’han de posar de relleu. La primera és la transformació de la Rambla, o barranc que travessa Crevillent, en el Passeig de la Rambla. Ara és una àrea amb diferents equipaments socials (aparcaments, zona verda, auditori, jocs infantils, instal·lacions esportives, equipaments educatius…). Un gran monòlit blau marca l’inici d’aquest recorregut sota ponts on antigament donaven les portelles i les aigües brutes de les fàbriques i de les cases. Conforma un dels espais més dignes de la vila, tot i que s’ha abusat del ciment en detriment dels espais verds.

L’altra intervenció és el Parc Nou. Des del centre, pel carrer cor de Jesús, i passant pel Museu de la setmana Santa, la Cooperativa Energètica, i la gran fàbrica antiga de la Universal, s’arriba al Parc. Un espai magnífic, 29.000 m², situat a l’entrada de la població arribant des d’Elx. El parc i la casa de 1927 de la família Mas Magro, va ser donada a la vila el 1976. Cal saber que Francesc Mas Magro (1879-1958) va seu un metge reconegut pels seus estudis sobre anatomia patològica, bacteriologia i hematologia de la leucèmia, per això va ser proposat a premi Nobel l’any 1953.

En aquesta residència i al modern annex que se li ha afegit, avui s’hi troba el despatx laboratori Mas Magro, el Museu Arqueològic (amb les monedes fenícies) i la Pinacoteca Municipal. El jardí, boscós, ben cuidat i d’una gran extensió, és un lloc bell i tranquil.

El creixement de la ciutat, a partir del segle XX, va ser cap el sud, on la pendent del terreny és més suau. El nou eixample va permetre acollir la forta immigració, mà d’obra industrial, de la segona part del segle. En un primer moment la ciutat va créixer al sud del barri del Pont Antic, la segona fase, més poderosa i moderna, se’n va fer a l’extrem sud de la població. Fins ara el límit urbà estava marcat per la N-340, però les darreres urbanitzacions ja han botat aquesta fita. Crevillent té 6 entitats de població:

*Sant Felipe Neri és una de les Pies Fundacions del Cardenal Belluga i és l’únic barri on es parla només castellà

De tornada del Parc Nou entre a visitar el museu Benlliure. L’edifici és ample i ben il·luminat. La relació de Marià Benlliure amb Crevillent ve de la mà de la important família Magro, els quals, el 1944, li encomanaren nou obres per al passos de la setmana santa. Al museu hi ha més de 100 obres de l’escultor, la majoria esbossos en algeps, però també obres finalitzades i un petit arxiu documental i de dibuixos de l’autor.

Però el patrimoni més important de Crevillent és l’industrial, el de les fàbriques de  l’estora i de la catifa, tot i que està molt descuidat i el seu futur és més aviat incert. Hi podem trobar: la Fàbrica Gran d’Agusto Mas (carrer Carme), fundada en 1823, la primera de l’estat, i amb ampliacions  successives durant el XIX i el XX que permeten una bona lectura de  l’evolució industrial de la vila. La fàbrica Imperial (Calvari), que des de 1940 ha estat la fàbrica de catifes més important de l’estat; l’antic edifici és  d’una extensió que agafa tot una illa de cases, tres naus industrials i un barri obrer annex. La tercera empresa és la fàbrica Universal (carrer cor de Jesús), un altre gran edifici dels anys 40 amb una gran quantitat d’edificis annexos que ocupen quasi una illa. Per últim, la fàbrica de la Viuda (carrer Salnitre) que data de final del XIX i avui està sentenciada a desaparèixer. El mateix destí que tingué la fàbrica de Persianes, de la qual només en resta una part de la seua façana neomudèjar.

Després d’aquesta passejada pel poble, visite l’oficina d’informació municipal per conèixer llocs d’interés de fora vila, i també on i què dinar. He de dir que el personal de les oficines de turisme són, en tots el llocs que he visitat, d’una amabilitat exquisida. Em recomanen dos paratges, un de més proper, els Pilarets, i una altre a una mitja hora llarga que són els Anouers. Aquest últim és un paratge natural, on s’hi troba l’antiga ermita de sant Gaietà,  al bell mig de la serra de Crevillent fitant amb el terme de Fondó dels Frares. La idea d’anar-hi m’atrau però tinc por que es faça massa tard i opte pels Pilarets, l’excursió que narrà Cavanilles.

M’endinse cap a la serra. El paisatge té una gran originalitat. La terra argilosa ha estat esculpida per l’erosió i adquireix formes estranyes i irreals. El paisatge muntanyenc de vegades és espectacular. Una combinació d’aridesa,  vegetació i elevats monòlits de terra groga cisellada i escarpada. Un petit canó del Colorado. Casetes de camp a dojo que li fan perdre molt de l’encant paisatgístic.

Torne al poble i visite les noves zones industrial situades a l’entrada i l’eixida de la població. El Polígon Faima, no és més que un gran contenidor de comerciants xinesos a l’engròs de tot tipus de productes. A la part de dalt, separat per l’autovia a Elx, la urbanització el Pinar. Una gran enganyifa residencial, en plena zona industrial, només comprensible des de la promiscuïtat de l’Ajuntament del PP i el promotor. De l’extens PAI només se n’han desenvolupat dues illes d’apartaments.

La gastronomia de Crevillent és comuna a tot el Vinalopó, l’arròs amb caragols i conill i la gatxamiga estan ben presents. Els plats més autòctons són les coques amb un cert aire mariner (bacallà, seitó, aladroc, sardina)  i l’arròs amb mondongo. D’aquest darrer hi ha una associació que el reivindica. Llorenç Millo[2] al seu llibre Gastronomia Valenciana diu:

“L’arròs i mondongo propi de Crevillent és potent i fort, apropiat per a gent saludable. Es fa amb les entranyes dels bòvids i la tradició el reserva per als dies de Setmana Santa, malgrat el dejú i l’abstinència que ordena l’església per aquestes dates. No es tracta d’una irreverència, només és una permissió per als que han de carregar-se al muscle durant les processons, els pesats tabernacles on llueixen les policromes i pietoses imatges.»

Com les especialitats gastronòmiques estan molt lligades a la setmana santa, m’he de conformar amb una de les especialitats del dia a la terrassa d’un petit restaurant a la Moreria: gaspatxo de carn i vi de la cooperativa del Fondó dels Frares.

Per ajudar-me a fer una lectura de Crevillent he quedat després de dinar amb José Manuel Penalva Casanova, cap de llista de Compromís per Crevillent i un home que ve d’organitzacions d’esquerra. Compromís, amb  5 regidors a l’Ajuntament, ha quedat com a segona força política, després del PP que porta 20 anys governant la vila. Hem quedat en trobar-nos  a l’Ajuntament però em porta a la plaça, a la terrassa del bar Tertúlia. Demanem el cafè i li conte la meu impressió sobre Crevillent. Comença per la situació política:

“Amb la nova corporació estan donant-se a l’Ajuntament votacions inusuals. El resultat de les eleccions ha estat 9 del PP, 5 de Compromís, 3 del PSPV , 2 de ciutadans, 1 d’Esquerra Republicana i 1 d’Esquerra Unida. Encara que al plenari d’investidura la proposta Compromís + PSPV va traure 10 vots, en abstindre’s  C’s i no aconseguir la majoria absoluta va ser proclamat alcalde la llista del PP amb 9 vots. Depén del tema ara ens trobem que C’s igual vota a una banda que a l’altra, cosa que fa perdre moltes votacions al PP.”

M’accepta la crítica a l’urbanisme del poble i de l’absoluta despersonalització del centre històric:

“Una companya i jo varem contar més d’un centenar de solars buits només al nucli urbà. Com a molt hi queda la trama urbana i no sempre. El govern popular no s’ha preocupat de desenvolupar cap programa de rehabilitació i el seu necessari complement que són les ajudes a la protecció d’edificis i l’aplicació d’una normativa específica al centre històric.

Comprenc que t’haja sobtat la urbanització del Pinar. Un macroprojecte inicialment d’adossats vora el polígon industrial a la carretera d’Elx. El projecte està totalment empantanat. S’acceptà fer-ne una recepció parcial per a Bricodeport i 2 illes d’apartament. És una autèntica enganyifa.

El PP local és l’expressió més genuïna del neoliberalisme. Els polígons industrials tenen dotacions mínimes. Tots s’han fet per iniciativa privada i a gust del promotor. A més, el 10% que li correspon a l’ajuntament s’ha cobrat en diners. Ara no hi ha possibilitat de desenvolupar cap política industrial Hi ha moltes parcel·les buides, moltes naus buides i estan molt mal cuidats els espais comuns. El Polígon del Boig (Boch) no està ni recepcionat”.

L’economia de Crevillent

Fins temps recents l’agricultura: hortalisses i cítrics, de regadiu; i garrofes, magranes, ametles, raïm i figues, de secà, ha tingut importància a Crevillent. Des de els anys 60 del segle passat la indústria i, amb menys intensitat, els serveis, constitueixen la base econòmica de la vila.

L’origen de la indústria va ser l’artesania de l’espart i la bova (jonc), una manufactura que es desenvolupà de manera considerable a les darreries del segle XIX. Cavanilles[3] ens dóna notícia dels antecedents industrials:

(En Crevillente) no podrian subsistir sin los recursos poderosos  de las fábricas y arriería. Esta sola les produce al año más de 40.000 pesos, siendo ellos mismos los que exportan sus artefactos y los esparcen por toda la península, y aun por los reynos extraños. Los vi en París con admiración, á donde fueron sin seguridad de ganancias, sin entender la lengua. Allí vendian la estera fina con el nombre de tapis d’Espagne, y habiéndoles salido bien el primer ensayo, volviéron despues todos los años hasta la declaración de guerra.

Las fábricas son de esparto y junco: este se cria en terrenos inundados (…) Este junco crece con abundancia a la laguna de Elche, á donde los de Crevillént baxan, lo arrancan y secan para transportarle en carros y caballerias a sus casas: separan luego los mas finos de los gruesos para hacer telas de diferente precio. Avivan el color amarillento exponiéndolos al vapor del azufre, tiñen otros de negro y roxo para matizar las telas, y executar los dibujos que se proponen. Urden después hilos de cáñamo en número proporcionado al ancho de la tela, y los ponen en el telar (…) Hácenla ordináriamente las niñas y mugeres.

El creixement urbà i els treballs de la nova artesania de l’espart i del jonc portà també conseqüències en el medi ambient i en la salut:

“Al recorrer los montes los vi por lo comun desarbolados, y supe que 20 años antes estaban cubiertos de pinos. Especialmente en las cercania de la ermita de San Cayetano: se han ido cortando para madera y leña, mas nunca se ha pensado en replantarlos, ni en dexar crecer los que nacen por aquel recinto, no escaso en vegetales nativos. (…)

Con ser ventajosa la situación de Crevillént, puras sus aguas, despejado el cielo, noté que habian muchos ciegos y tuertos, y mayor número sin comparación de los que padecen fluxîones  en los ojos, y ven con dificultad”

Aquesta manufactura, que es centrà en la fabricació de les tradicionals estores  rurals, donà pas a la fabricació de catifes. Tot començà amb la producció del filet d’espart (cordellet o vencilló, que es confecciona recargolant tres fibres d’espart amerat i picat). El filet aniria substituint la producció d’estora fina feta de bova i, la feta de llata o pleita (que es confeccionava de manera similar al filet, barrejant quatre o més manollets d’espart de vuit, de deu o més fibres cadascun). Això facilità la introducció de la industrialització cap a 1870. Aleshores s’introduïren els primer telers manuals per a fabricar estores (teler de reixilles)

“tot el dia estic fent pleita,

sense menjar de calent,

maleïda siga la pleita

i l’espart de Crevillent”

A les darreries del XIX ja s’introdueix el primer teler mecànic, una adaptació del Jacquard, i en les primeres dècades de XX s’introduí, també adaptada a l’espart, maquinària alemanya de segona mà comprada als centres tèxtils de Catalunya.

La mecanització es generalitzà durant els anys 1920. En la guerra civil la Cooperativa Alfombrera Crevillentina recollí totes les empreses catiferes col·lectivitzades. Superada la guerra i els anys d’autarquia, el fort creixement de la indústria va tindre lloc als anys 1960, amb la introducció de telers automàtics, provinents de Gran Bretanya i dels Països Baixos, ja ideats expressament per a fabricar catifes. Són els anys de major expansió de la indústria amb empreses com Alfombras Imperial, Alfombras Universal i Alfombras Iberia.

La crisi arribaria l’any 1973 (la crisis del petroli) i es perllongaria fins els anys 90 per l’entrada al competitiu mercat de la Comunitat Econòmica Europea i, poc després, per la globalització dels mercats. Els anys 1978 i 1979 encara foren de gran conflictivitat laboral. L’any 1977, 14 empreses de Crevillent crearen l’associació empresarial de catifes i moquetes UNIFAM. Amb seu a la vila, encara és la patronal del sector a nivell estatal i les empreses que la integren representen més del 80% del total de la producció.

Unifam creà l’etiqueta de qualitat “Alfombra de Crevillente” en tres varietats, per a llana, acrílic i polipropilè, i durant els anys 90 dugué una important acció de promoció en els mercats exteriors de Sudamèrica, Països Escandinaus, Europa de l’est, la Xina, Japó i Austràlia. Avui ha reduït la presència a les fires més importants del sector: Londres, Hannover i Qatar.

A les darreries del segla passat encara hi havia a Crevillent 80 empreses que donaven treball a uns mil treballadors que fabricaven de mitjana uns 4.000.000 m². Suposaven el 75% de la producció catifera de l’estat i el 40 per cent de la producció s’exportava, principalment a Europa, als Estats Units i també a l’extrem orient.

El sector ha decaigut molt i ja no és la principal indústria del poble. La reconversió industrial dels anys 80 i 90 va canviar l’estructura del sector. Si abans hi havia grans empreses que integraven tot el procés productiu, ara se sol comprar el fil o la matèria prima d’Àsia. Les empreses, molt més petites, fan la filatura, el teixit o els acabats. Només en queden dos o tres de cert volum: la Universal i Sualsa. Les empreses que resten s’han especialitzat en alguna de les fases d’elaboració del producte. Així hi ha empreses de fabricació de goma, de cautxú, de filat, d’acabats tèxtils, etc.

Actualment estan associades a UNIFAM 22 empreses, de les quals 18 són de Crevillent. Segons la patronal els principals problemes són: la competència de catifes provinents d’Àfrica i d’Àsia a uns preus impossibles d’igualar i, per altra banda, un nivell tecnològic i de fabricació en nous materials i dissenys molt inferiors als europeus.  José Manuel m’afegeix:

“La crisi industrial ha estat i és molt forta. Els meus càlculs d’aturats de ciutats de més de 20.000 habitants (aturats/població potencialment activa), en donen que Crevillent és la d’una taxa d’atur més elevada de tot el País i la tercera de l’estat. La veritat és que la gent jove del poble se’n va a viure fora. Per altra banda, com molts del ram tèxtil han hagut de tancar, s’han convertit en propietaris que lloguen les naus industrials als xinesos. Molts d’aquests vénen d’Elx i han copat el polígon de l’Alfaima.”

Les empreses importants que nasqueren als 90 també han acabat malament. Luvipol, una gran empresa de fusteria, ha tancat; Azabe, que es dedicava a la fabricació de roba interior de dona ha quedat molt reduïda. Segons José Manuel:

“Les prejubilacions i el tancament d’empreses que patí la població durant els anys 90 van fer que molts muntaren petits tallers, petites fàbriques, i molts comerços i bars, d’ací la importància del sector comercial al detall. Però ara  molta d’aquesta gent ja està jubilant-se definitivament i estan tancant comerços. Des del punt de vista econòmic les coses han canviat tant que no sabem exactament a hores d’ara quin poble tenim”.

Avui l’estructura productiva és més diversa. A més, hi ha molta indústria i molt de servei. També molta economia submergida, especialment del calcer, i gent que treballa fora, no se sap en quines condicions contractuals.

En el sector industrial a Crevillent s’ha desenvolupat el sector de la sabata, Moltes de les empreses són inversions d’empresaris d’Elx. També ha crescut el sector d’empreses lligades a la construcció, com la fusteria metàl·lica i de fusta, ara en crisi; i el comerç a l’engròs de tot tipus de productes per al consum d’empreses xineses.

Crevillent té una bona oferta de terreny industrial, quasi 2 milions de m², però dividit en 12 polígons. La seu dotació en serveis és insuficient

L’anàlisi de les dades econòmiques ens mostra que la taxa d’atur és de les més elevades del País. Crevillent és una ciutat industrial, el 81% de les activitats industrials són manufactureres i el 19% de construcció, però amb un pes cada vegada major del sector serveis. Durant la crisi, 2007-12 n’ha perdut el 21,1% de les empreses industrials.

Les activitats de comerç a l’engròs, han adquirit certa importància. Durant la crisi n’han desaparegut l’11,2%. Pitjor ha estat la pèrdua d’activitats de comerç al detall, un 29,1%. Tanmateix la superfície de comerç al detall per habitant és elevada 2m²/hab. i això que els metres que dedica a alimentació és baix 0,34m²/hab. La mitjana de superfície per activitat comercial al detall és de 17,6 m² i el parc de vehicles és important, 0,72 per habitant.

La comparació dels principals índex econòmics de Crevillent amb la resta de ciutats del Vinalopó mostra la relativa importància del comerç a l’engròs i les activitats de restauració i bars, però en general, un modest índex d’activitat econòmica, i a més, en retrocés.

Font. Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa 2013

Ara les dues empreses més importants de la vila són la Damel de productes d’alimentació, amb 264 treballadors, que es va traslladar fa anys des d’Elx; i Enercoop, la Cooperativa Benèfica Sant Francesc d’Asís i La Union Electro-Industrial SL dedicada a la producció d’energia i a la seua comercialització entre els cooperativistes. José Manuel m’explica el fenomen:

“A la cooperativa està apuntat tot el poble i està en facturació a l’altura de Damel. El seu objectiu principal és la producció i comercialització de llum. Atrau inversors privats per adquirir els horts solars al Fondo i al Reialenc que eren terres de concentració parcel·lària feta per l’IRYDA. També té una empresa de cogeneració amb corfa d’ametla que no ha estat una bona inversió. Atés que la nova llei no permet al fabricant d’energia, vendre-la, ha creat també una comercialitzadora de l que la cooperativa és propietària al 100%. La nova llei de protecció de l’oligopoli espanyol d’energia i contra les renovables ha perjudicat molt els inversors. No se les xifres d’ara però fins ara, la factura d’energia al poble era com a mínim un 15% més barata que contractar amb les grans empreses. La cooperativa a més ha desenvolupat una interessant obra social: Finança el museu de la setmana santa, ha fet el tanatori que és gratuït per a tots els cooperativistes.”

Un altre aspecte que ens interessa de Crevillent són les seues relacions en el territori. La relació fonamental dels crevillentins és amb Elx, tant per qüestions familiars, com de treball o d’estudis, com comercials. En qüestió de vacances el destí tradicional és la platja del Pinet (la Marina d’Elx); amb menor intensitat Santa Pola i Guardamar. Per fer estudis superiors els estudiants es reparteixen entre les universitats d’Elx, d’Alacant i de Múrcia.

Altres relacions de menor intensitat són les que s’estableixen amb Albatera i el Baix Segura, per contra, amb el Vinalopó Mitjà no hi ha cap relació.

Li demane a José Manuel que em caracteritze la gent del poble. No necessita pensar-s’ho molt:

“Son molt localistes, en el sentit xovinista de la paraula, i molt conservadors. Crevillent no ha estat mai una vila d’esquerres i, des de la reconversió industrial, políticament també es va fer de dretes. La crisi industrial va ser molt ben utilitzada pels empresaris per tirar-li la culpa als sindicats acusant-los  d’exigir més del que l’empresari podia donar. Amb el desprestigi dels sindicats es va associar el dels partits polítics d’esquerres.

 Si el poble de per si ja era poc crític amb el poder, en 20 anys al govern, el PP els ha aprofitat per fer molt de clientelisme. Una de les plataformes més importants que ha utilitzat és la setmana santa, encara que hi participe tot el poble.

Però dit açò, al mateix temps és un poble tolerant i integrador. Et pose un exemple. Als Moros i Cristians hi ha 12 comparses, dos capitans, un de moro i l’altre cristià, i 12 reines, una de cada comparsa. La dona a la festa ací té molt de protagonisme i és molt present a les desfilades. Enguany una de les reines era un transsexual. No hi ha hagut cap crítica, cap comentari en contra, des del primer moment s’assumí amb tota normalitat.”

Li comente que he llegit diversos comentaris a la premsa de quan arribà l’allau immigratori de principis de segle, on s’hi feien declaracions molt dures contra els immigrants del Magreb. Ell en respon:

“Entre els anys 2002-2007 va nàixer una gran quantitat de basars, carnisseries i altres comerços de magrebins concentrats tots en la mateixa zona. Hi anaven a comprar marroquins de totes les comarques veïnes. Hi van haver moltes baralles entre ells i molts problemes d’incivisme, cosa que generà un gran malestar social al poble. En primer lloc s’incrementaren els controls de policia en aquell barri per evitar les baralles i el tràfic de drogues, però la cosa no es va solucionar fins que els marroquins joves començaren a dur-se cap ací a la família. En poc de temps tot es va calmar i els magrebins ara són un col·lectiu més que viu al poble”.

Li pregunte a José Manuel sobre la llengua. A la terrassa del café la gran majoria parlen valencià. És una barreja de català occidental i oriental i amb l’ús d’algunes paraules castellanes valencianitzades. Les dades que tinc em diuen que el 70% de la població el parla habitualment tant a casa com al treball, i això que la forta immigració del darrer decenni ha fet retrocedir el seu ús

“A Crevillent el valencià no suposa cap conflicte a nivell parlat. És normal fer ús del valencià inclús de cara als castellanoparlant. Ací, si parles castellà eres foraster. En el meu cas encara que mon pare era d’ací i quasi no parlava en castellà, ma mare era d’Oriola i a casa ens parlava en castellà. Jo era castellanoparlant, però els amics em deien xurro i en vaig tindre que aprendre a la força. El problema de la llengua a Crevillent es produeix quan vols normalitzar-lo, quan vols que estiga present a nivell escrit, quan vols crear una oficina municipal de normalització lingüística, aleshores molta gent diu que millor fer la despesa en altres coses més importants.

En aquest tema jo crec que el tema de la llengua s’ha de tractar de manera transversal i implicant a tots els grups polítics i socials. Crec que n’han fet molt de mal aquells grups que han volgut apropiar-se de la llengua com a símbol de distinció i inclús de disputa política. Jo vinc de l’esquerra no nacionalista i crec que cal, en tots els camps i en tots el sentits, una discriminació positiva a favor del valencià i de la cultura en valencià. Crec que s’ha d’arribar a un ús normal de la llengua, però estic cansat e l’enfrontament amb aquells que se n’apropien d’ella i en fan causa partidista.

Les associacions culturals de Crevillent són de la dreta sociològica. A Crevillent no hi ha un referent cultural de l’esquerra. El Casal Jaume I ha estat excessivament utilitzat per ERPV i els del Bloc i els d’EU en marxarem. El del Raig, Associació per la Llengua de Crevillent, només són tres persones que organitzen les Trobades d’Escoles en Valencià i poc més.

Els Moros i Cristians són culturalment molt integradors. Editen una revista que inclou una addenda d’articles en valencià. A Crevillent hi ha diverses corals, passa com en altres pobles que els desacords en les associacions acaben escindint-se en dues. La coral més important és la Crevillentina, però també és important l’Orfeon de Voces Crevillentina. La setmana Santa també organitza moltes activitats culturals i, per últim, existeix la Tertúlia artístico-literària El Cresol gestionada per la dreta més civilitzada entre els qual destaca Josep A. Aznar, que sol escriure en valencià. Per últim cal fer referència a Tele Crevillente. Segons José Manuel:

“És molt important a la vila. És gestionada per un dels principals accionistes de les empreses de televisió per cable més important de l’estat. té unes instal·lacions que ja les voldrien altres televisions. És rendible per la quantitat de diners que aconsegueix per les connexions a internet i telefonia fixa. Tele-Crevillent t’ofereix 40 canals.”

Les festes més importants del poble són les que van prendre embranzida després de la guerra civil, la Setmana Santa i els Moros i Cristians. Les dues ha estat declarades d’Interés Turístic Nacional. La primera és caracteritza per les imatges que va fer Marià Benlliure i la participació de les nombroses corals. És tradicional l’esmorzar del divendres sant a base de les famoses coques de Crevillent.

La segona, els moros i cristians, es celebren en honor de sant Francesc. Hi cal destacar les ambaixades als raïs de Crevillent, l’autor de les quals és l’alcoià Salvador Doménech. L’ambaixada del cristià és fa en castellà antic i l’ambaixada del moro en català.

Altres festes interessants són les sant Gaietà, a l’agost que tradicionalment era un dia de fira (i de firar-se) i la de sant Pasqual, on es balla la danseta de Crevillent.

[1] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Año de 1797. Albatros ediciones. 1981

[2] Llorenç Millo Casas. Gastronomia Valenciana, Consell Valencià de Cultura. 1997

[3] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Año de 1797. Albatros ediciones. 1981