Javier Cid
Onze i sis de la nit. Sona el telèfon. Faig cara d’incredulitat al veure l’interlocutor i mire al meu company de pis i de treball: És Aboubakar, un dels entrevistats al diagnòstic amb població subsahariana que estem fent durant la nostra estada a Asilah (Marroc) treballant a una ONG. Els nostres companys de feina, més experimentats ens han recomanat no prendre part personal amb les persones beneficiàries dels projectes perquè pot resultar perillós. Tot ocorre molt ràpid. El telèfon continua emetent la melodia. De sobte, para. Ens prenem un segon per a analitzar el que acaba de passar i les conseqüències.
Moltes advertències hem sentit durant aquests dos primers mesos ací sobre la possibilitat de què fent aquest diagnòstic, les persones migrants entrevistades ens demanen més implicació de la que podem donar. Ens han contat històries com, per exemple, que si els dones el mínim de confiança i t’impliques, alguns demanen als cooperants ser adoptats en les seues pròpies cases. És una cosa comprensible si tenim en compte la seua situació: molts d’ells i d’elles no tenen un sostre, no tenen diners ni menjar i, per suposat, no tenen treball. Pateixen constant violència psicològica i, moltes vegades, també física o, fins i tot, sexual per part de la policia i part de la població marroquí. És normal que vulguen agarrar-s’hi com un nàufrag. Jo també ho faria. Però això què comporta? Per què a uns sí i no a altres? És un important dilema en el camp de la cooperació sobre el terreny. Finalment, després de molt debatre sobre aquest mateix tema, arribem a la conclusió que el més prudent és esperar a l’endemà i pel matí contar-li als companys l’esdevingut.
Al dia següent, mantenim una reunió amb la coordinadora i li contem el que havia passat així com la situació del projecte. Abans de que puguem tornar-li la cridada a Aboubakar, sona el timbre de l’oficina i ens diuen que és ell. Baixem les escales a corre-cuita i ens el trobem coixejant, amb una de les cames plena de benes i amb la cara desencaixada. Ens explica que el passat dimecres, la policia marroquí el va agarrar pel carrer i el va donar una sobirana pallissa. Està desesperat i atemorit, no vol tornar a Tànger. Té por de tornar, fins i tot, a per les seues coses per si li torna a agarrar la policia. Demana ajuda per a marxar a Algèria amb l’objectiu de tractar de treballar allà per a anar a Europa via Líbia o inclús està disposat a tornar a Al-Aaiun i provar sort a les Illes Canàries, però no vol ni sentir parlar de Tànger.
Fa tres setmanes, Aboubakar ja havia vingut a la l’oficina per a explicar-nos altra complicada situació. La policia havia irromput en sa casa en el barri tangerí de Boukhalef i detingué a ell i els seus tres companys d’habitació. Després de l’habitual pallissa, els van clavar a tots a un bus i els van deixar sense res a Tiznit –una de les últimes ciutats marroquines abans del Sàhara Occidental–. Com es pot comprendre eixa falta d’humanitat, eixe maltractament dels drets humans i eixe racisme per part de la policia a un estat “democràtic”? La resposta la tenim a Europa. Són els nostres governants els que posen tanques amb concertines per a dificultar l’entrada de les persones en situació irregular i també els que tenen el conveni amb el govern marroquí per a què no els deixe viure tranquils a les ciutats frontera –Tànger, Tetuan i Nador–. D’aquesta manera, la policia els agafa, els maltracta i els trasllada amb l’objectiu de què no tornen.
El que aconsegueixen és que persones com Aboubakar, de tant sols 33 anys, estiguen trastornades i amb seqüeles psicològiques i físiques de per vida. Són persones normals com nosaltres i soles busquen una vida millor per a les seues famílies a les que, per cert, han deixades al seu país natal –en aquest cas, Camerun– i esperen que torne amb les mans plenes.
Finalment, i després de prestar-li ajuda psicològica i atenció, li hem de pagar de la butxaca de tots els companys –perquè la ONG no pot fer eixa ajuda directa– un bitllet per a que vaja esta nit a Oujda –última ciutat marroquí abans d’Algèria– i tracte d’aconseguir una nova vida. Una vida que li han furtat a Tànger. Una vida que mereix per la seua valentia i la seua tenacitat.
La vida ací és molt diferent de la que ens fan arribar els mitjans de comunicació a Europa. Ací es viu la crua realitat, la misèria, la desesperació, la pobresa extrema i el racisme amb els subsaharians. Aquest diagnòstic ens aportarà moltes d’aquestes històries de vida anònimes tan difícils i dures però que ens faran aprendre i continuar amb ganes de seguir lluitant per a què la població africana no seguisca sent denigrada.
