Joan del Alcázar
Era divendres i estava a Brasil. Després de dos dies intensos de treball i de relacions institucionals, estava com a membre d’una mesa presidencial d’un acte al qual vam lliurar els certificats d’un màster que durant any i mig hem impartit des de la Universitat de Valencia.
No ha estat, diguem-ne, un màster convencional: els destinataris han estat quasi mig centenar de professionals d’una entitat oficial que cobreix tota la República Federativa. L’ambient era de festa major. A més dels nous titulats, a la sala d’actes hi havia familiars i molts responsables de diversos estats i també nacionals de la institució de la que formen part. Es va tractar d’un acte extremadament formal i, alhora, emotiu. No tots els matriculats inicials han assolit l’èxit, l’esforç ha estat considerable, tant i més perquè ha sigut un curs semi presencial [desenvolupat a Brasil, amb una fase on line i, finalment, amb una estada a València] i han hagut de compatibilitzar-lo amb les seues obligacions laborals a la institució amb la que la meua Universitat té signat un conveni.
El conductor de l’acte, amb veu de locutor de ràdio de vella escola, i amb molta formalitat, ha anat cridant les sis persones que hem constituït la mesa. Entre ells el meu col.lega i amic que és el director de l’institut d’investigació al qual està adscrit el màster.
Amb els responsables institucionals al lloc, el conductor anuncia des del faristol adjunt a la taula que va a interpretar-se l’himne nacional. El meu amic i jo, un al costat de l’altre, ens mirem un segon, mig sorpresos perquè no havíem previst la situació. Tanmateix, sols ens dura un sospir el desconcert, perquè ja ens hem vist en situació pareguda a d’altres països d’Amèrica Llatina.
Els presents, tots, absolutament tots sense cap excepció ―cosa que puc certificar des del meu lloc privilegiat d’observació a la taula― canten amb devoció l’himne nacional.
Tots amb gran emoció, segons resulta evident; alguns militarment firmes, d’altres àdhuc amb la mà dreta al cor. Estic presenciant, pense, una claríssima expressió d’allò que podem dir la unitat nacional. Que estranya, llunyana, aliena, em resulta eixa comunió que observe.
Brasil és un país complex, difícil, gegant per pròpia naturalesa com diu la lletra de la seua cançó nacional i, a més, desigual com pocs en el planeta. Durant els darrers dies hem estat parlant de desenvolupament sustentable, i en aquest context s’ha parlat de territoris ―tant a l’àmbit urbà com al rural― d’extrema pobresa, amb xifres esgarrifoses d’indicadors que configuren un IDH propi de països d’entre els més pobres del planeta, i això en un país que a més de ser el líder indiscutible de l’economia de l’Amèrica Llatina, és la segona de tot el continent i la sisena del món pel seu PIB.
Actualment, la situació econòmica no és tan favorable com ho ha sigut durant la dècada passada. L’eufòria que es vivia al país ―un optimisme hiperbòlic― fins fa relativament poc s’ha esvaït completament. A més, el problema principal en aquests moments és un problema de credibilitat, de legitimitat i de dèficit d’institucionalitat. Com fa uns dies explicava el politòleg Sergio Fausto, tot fa veure que el PT ha perdut la capacitat per a liderar el projecte de modernització i l’aspiració que va encarnar Lula da Silva d’assolir un Brasil desenvolupat, democràtic i més just. Paral.lelament, afegia Fausto, res permet concloure que el PSDB, que va liderar durant anys el president Fernando Henrique Cardoso, estiga en condicions de prendre el relleu.
Les dimensions de la tragèdia són grans, i caldria una gran aliança d’actors polítics i socials per a tornar a generar una expectativa de confiança en el futur. A hores d’ara, tanmateix, allò que podríem dir la collita de líders no és precisament de les que fan època, començant per la pròpia presidenta Dilma Rousseff que ha perdut absolutament tota credibilitat. Conclou Fausto que en l’escenari actual, amb el sistema de partits desorganitzat i amb els moviments socials cooptats, la ciutadania colpejada per la corrupció i la crisi, a penes pot confiar en les institucions judicials. Veurem com evoluciona la situación.
Amb l’escenari llatinoamericà enterbolit [les recents eleccions argentines, les pròximes de Veneçuela, la davallada econòmica generalitzada, etc.] Brasil és suficientment gran i potent com per a pensar que els seus problemes més difícils són els que té dins de casa. De tot això hem parlat, clar, amb els amics i col.legues aquests dies que hem compartit taula i descansos de les activitats acadèmiques. La preocupació és evident i absolutament generalitzada la incertesa respecte de com pot evolucionar la situació.
Hem parlat també, clar, d’Europa i d’Espanya, amb tres temes centrals: les causes i els efectes de la matança de París i els problemes europeus amb els migrants que acampen com poden a les seues fronteres; les pròximes eleccions amb el binomi de corrupció i desprestigi del president Rajoy, un descrèdit que no coneix fronteres; i, també, una pregunta recurrent: que passa a Catalunya?
Davant la necessitat evident de potenciar la cohesió europea en moments tan difícils ―opina un bon amic que ha viscut durant anys a Barcelona― resulta sorprenent per anacrònica la idea d’una secessió catalana que quedaria en terra de ningú respecte de la Unió Europea. Apel.le a la història per a intentar explicar-li allò que crec que puc explicar el que està passant a hores d’ara. Afirme, com a conclusió final, que a casa nostra no pot produir-se res que s’assemble a allò que hem viscut la nit del divendres amb tot un auditori de gent plural, amb totes les diferències ideològiques i partidàries que segur allí es concentraven, units per una cançó nacional comuna. És impossible que ací cantem tots a una res semblant a allò de Terra adorada / Entre outras mil / És tu, Brasil, / Ó Pátria amada! / Dos filhos deste solo / És mãe gentil, / Pátria amada, / Brasil!
Com és possible això, em pregunten. Espanya és un gran país ―em diuen― envejable per moltíssims motius, i Europa és una referència en tots els sentits. No sé donar una resposta concreta i curta com l’ocasió exigeix. Segurament ―apunte pobrement― és que la història ens pesa molt. Massa i tot.
Publicat al bloc escriureenlaire
