Elena Navarro
El passat 7 de novembre es celebrava a Madrid una gran marxa per la igualtat i contra totes les violències masclistes. Una marxa en que milers de dones van reclamar que el terrorisme masclista ha de ser qüestió d’Estat. Les xifres són massa esgarrifoses: entre l’1 de novembre de 2014 y el 31 d’octubre de 2015, 64 dones i 10 xiquets i xiquetes han estat assassinats víctimes de la violència masclista en l’Estat espanyol. La reacció del patriarcat a aquesta fita històrica del feminisme no es va fer esperar, en les 72 hores següents 6 dones van ser assassinades per les seves parelles o exparelles.
La violència física i l’assassinat constitueixen, encara que la pitjor i més explícita forma de violència, només la punta d’un iceberg que s’enfonsa, gegant, en totes les estructures de la nostra societat. La violència masclista pareix que només és notícia quan corre la sang, però dia a dia la gran majoria de dones viuen situacions que atempten directament contra la seva integritat, contra la seva dignitat i contra la seva llibertat.
La sociòloga feminista Rosa Cobo desenvolupa la teoria de què, en els darrers anys, molt lligat a l’expansió de la ideologia neoliberal, estem assistint a un moment de “reacció patriarcal”, un rebrot de les violències masclistes com a conseqüència del progressiu alliberament de les dones i de la seva major presència en cada vegada més àmbits de la vida pública[1]. El feminicidi, la trata, la cosificació del cos de les dones a la publicitat, la bretxa salarial són respostes d’emergència per part del patriarcat que es veu amenaçat enfront dels avançaments de la lluita feminista.
La construcció d’una relació desigual del poder entre homes i dones, és a dir, el patriarcat, és una peça bàsica a la ideologia de les nostres societats. Com bé explica Rosa Cobo, la base que sustenta la perpetuació del patriarcat entre les nostres societats és una aliança traçada entre els hòmens a fi de mantenir el conjunt de privilegis que posseeixen pel simple fet de ser hòmens. Una aliança que necessàriament és interclassista, interracial i interètnica, docs només així s’explica que les estructures de sotmetiment de la dona per l’home es reproduïsquen arreu de tot el món i en totes les classes i capes socials.
Així doncs, cal comprendre que la reacció patriarcal és, a la vegada, individual i col·lectiva. Individual per part d’aquells que, veient com perden el control i el domini sobre les “seves” dones, recorren a la violència més explícita per a frenar-les. I col·lectiva per part d’una societat que es manté inert front als assassinats i a totes les violències masclistes.
Les feministes de la primera onada (les sufragistes), les feministes radicals de la segona, totes patiren en primera persona la violència de la reacció patriarcal front a les seves conquistes. El 7N de 2015 el patriarcat es va tornar a veure amenaçat, perquè en el centre de les reivindicacions es trovaba la de passar del planol teòric al planol polític, pràctic, fent de les violències masclistes una qüestió d’Estat, reivindicant el compromís, esta vegada seriòs, per part de les institucions de portar a termes polítiques feministes en tots els àmbits.
Un sistema que es perpetua a base d’infligir por, no pot tindre altre nom que terrorista.
El 25 de novembre de 1960, Rafael Trujillo, dictador de República Dominicana, va ordenar directament l’assassinat de Minerva, María Teresa i Patria, les tres germanes Mirabal, actives integrants del moviment de resistència democràtica a República Dominicana. Aquesta fita històrica va ser pressa anys més tard pels organismes internacionals com a data per a commemorar el Dia Internacional contra la Violència cap a les Dones, una data que, any rere any, concentra a València centenars de dones i d’hòmens per a cridar contra el patriarcat i totes les seves violències.
Aquest any la manifestació, convocada pel Moviment Feminista Valencià, que sortirà a les set i mitja de la vesprada des del Parterre fins a la Plaça de l’Ajuntament, estarà encapçalat per dones supervivents de la violència masclista, dones que van perdent la por i que prenen les regnes de la seva independència. Al seu costat marxarem totes i tots aquells que lluitem cada dia contra el patriarcat i les seves violències, conscients que la resposta ha de ser sempre individual i col·lectiva: si ens toquen a una, responem totes.
[1] COBO, Rosa (2011): Hacia una nueva política sexual. Las mujeres ante la reacción patriarcal, Madrid, Los Libros de La Catarata.
