Julià de Jòdar
Volem fer algunes consideracions sobre l’article publicat abans-d’ahir, en aquest diari, pelconseller Andreu Mas-Colell. I les fem des del punt de vista de l’esquerra independentista –ahir i avui, independentista i d’esquerres- i la perspectiva de lluita de 40 anys de postfranquisme.
El desenvolupament lògic del debat d’investidura, davant la complexitat i la pluralitat del sobiranisme, l’excepcionalitat del moment, amb els embats inquisitorials del Tribunal Constitucional, i la profunditat de la crisi, hauria d’haver estat la recerca d’un executiu de consens amb el suport de 72 diputats. ¿Condicions gratuïtes? Les que reclama un present injust i desigual: independència, pobresa zero, prou corrupció. Però encara no ha estat així, a pesar del treball de les taules de diàleg Junts pel Sí-CUP per trobar un acord en tres punts cabdals –ruptura democràtica, pla de xoc, procés constituent–, amb mesures concretes molt allunyades del programa polític de la CUP.
Però, per les raons que sigui –incloent-hi aferrar-se al poder–, CDC pretén condicionar a fons el programa polític. Ha obtingut, també de franc, una resolució de sobirania del Parlament, prèvia a la formació de govern; ha presentat els equilibris i els acords interns de Junts pel Sí com una oferta de nou govern adreçada a la CUP; i ha mantingut la distància entre paraules i fets, mentre deia ‘no’ i ‘no’ a la proposta de la CUP de fer una presidència de consens. I, dilluns passat, amb una mostra d’arrogància, Francesc Homstraçava unes “línies vermelles” que imposaven quatre exigències per continuar negociant, quan no eren, de fet, sinó unes forques caudines sota les quals hauria de desfilar la CUP de genolls i demanant disculpes per haver encetat la fina pell democràtica de la majoria (relativa) independentista. I dos ous durs, amb perdó. Que es pretengui que la CUP deixi de ser la CUP és un error gros, una greu manca de respecte, i una mostra d’irresponsabilitat major. ¿Quin dubte hi pot haver que aquestes exigències volen anul·lar el debat, bloquejar un acord, i preterir les demandes socials i democràtiques de la majoria social?
La mena de coresponsabilització que CDC vol imposar –”cupaires: muts i a la gàbia i a menjar el nostre pinso”– tindria efectes molt negatius sobre el procés polític català. El protagonisme de la CDC, amb els seus 30 diputats sobre 72, planteja com a mínim tres problemes.
En primer lloc, CDC vol gestionar el procés garlant molt però concretant poc, com quan comença el curs aplicant la llei Wert. La CUP no té pressa; el recorregut que tenim al davant demana calma, perseverança, i molta cura per mantenir i ampliar grans majories alineades amb el procés. La suma de clienteles particulars no fa el tot que necessitem. Cal mirar lluny.
En segon lloc, no descobrim res si afirmem que CDC ha aplicat les pitjors retallades antisocials des de finals de la dictadura; que té sis investigacions obertes per causes de corrupció major; i que ha gestionat el procés confonent país amb partit i amb persones. Això no és perfectament respectable, sinó al revés; i també reclama ser canviat. Però és de sentit comú que, si CDC insisteix a fer el de sempre, el suport al procés per part de les classes mitjanes i populars colpejades, empobrides i precaritzades per la crisi no es veurà erosionat, sinó que senzillament pot desaparèixer. Com a diputats de la CUP, ens permetem d’expressar la nostra inquietud davant les demandes urgents contra desnonaments, pobresa i habitatge recollides en les 54 mesures proposades, que, si no es posen en marxa, deixaran el país potser tan devastat com fins ara: de te fabula narratur.
Finalment, tant o més seriós és que el Govern s’hagi definit com aeuroacrític i submís a la ‘troica’. Associar-nos amb aquestes posicions fa mal en fronts vitals: la dignitat democràtica, la lluita contra la desigualtat, i la sobirania econòmica. El procés català ha estat una referència democràtica i democratitzadora, però, en els àmbits internacionals on encara prima l’ideal de justícia, la dependència cega respecte als mercats globals genera un estupor no pas fred, sinó glacial: aquest procés no pot dependre dels editorials del ‘Financial Times’.
A tall de conclusió: s’ha d’esperar de la CUP un compromís permanent amb la llibertat política, la justícia social i la radicalitat democràtica; i acceptar els deu vots que ofereix per a la investidura d’un president mancomunat i de consens. Sabem que aquesta posició pot menar a un escenari -no desitjat- de noves eleccions anticipades. Si ens fossin imposades, la CUP sabrà explicar on som i per què hi som; i els catalans decidiran, amb rigor, saviesa i urgència social, quin –qui— lideratge volen per al procés i quin –què, quan, com– futur volen per al país. Entre asfixiar el procés i hiperventilar-lo, queda una oxigenació que només pot procedir de la mobilització sostinguda, pacífica i democràtica.
PS. El lector despert es deu haver adonat que aquest text segueix la pauta de l’article del conseller Mas-Colell. Política és reflexió, diàleg és creuar ponts, acordar és cedir. Vindicar és condicionar, i condicionar és política, i exigir és una ètica: futur i present ja no es poden assemblar al passat.
