Roger Cohen
La massacre de París reivindicada per l’Estat Islàmic constitueix, com va afirmar el president de França, François Hollande, una “declaració de guerra”. Com a tal, requereix una resposta col·lectiva de tots els estats de l’OTAN, a l’empara de l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord. Aquest article diu que “un atac armat contra un o més estats membres d’Europa o Amèrica del Nord serà considerat un atac contra tots ells”.
Els líders de l’aliança ja estan debatent quina hauria de ser la resposta. Hollande ha parlat amb el president Obama. Altres països de l’OTAN, incloent-hi Alemanya i el Canadà, han expressat la seva solidaritat. La indignació i la ràbia, tot i estar justificades, no són suficients.
L’única mesura adequada, després de la matança de més de 129 persones a París, és militar, i l’únic objectiu proporcionat atesa l’amenaça actual és esclafar l’EI i eliminar els bastions que té a Síria i l’Iraq. S’ha de deixar de permetre que els terroristes bàrbars, exultants a les xarxes socials per la sang que han fet vessar, controlin territoris on poden organitzar, finançar, dirigir i planificar les seves salvatjades.
Hollande no va deixar cap mena de dubte que els atacs van ser “preparats, organitzats i planificats des de l’estranger, amb la complicitat de persones de dins”. L’EI, o una de les seves filials, també s’ha declarat responsable de la recent explosió d’un avió de passatgers rus, amb la pèrdua de 224 vides. Els Estats Units i la Gran Bretanya creuen que aquestes reivindicacions són creïbles.
Reduir l’EI a una amenaça regional ha sigut un error. És una amenaça global. Ja n’hi ha prou. Hi ha una certa mena de maldat a la qual no es pot cedir terreny físic perquè es reprodueixi. El papa Francesc ha declarat que els atacs de París “no són humans”. En certa manera, té raó. Però la història ens ensenya que els éssers humans són capaços d’una maldat insondable. Si no se satisfà, creix.
Per derrotar l’EI caldrà que a Síria i l’Iraq les forces de l’OTAN actuïn sobre el terreny. Després de les prolongades i inconcluses intervencions a l’Iraq i l’Afganistan, és raonable preguntar-nos si això no seria una bogeria. També és raonable demanar-se -i molts ho faran- si l’acció militar només tindrà l’efecte de fer créixer el reclutament per part de l’EI mentre es perden més vides i tresors. El terrorisme, s’ha dit sempre, no es pot derrotar mai completament.
Aquests arguments són seductors però s’han d’evitar. Una guerra aèria contra l’EI no servirà per enllestir la feina; els atacs de París es van produir enmig d’una campanya de bombardejos poc convincents. Les grans potències, incloent-hi Rússia i la Xina, han condemnat enèrgicament els atacs de París. No haurien de posar bastons a les rodes a una resolució de les Nacions Unides que autoritzés l’acció militar per derrotar i eliminar l’EI a Síria i l’Iraq. Els poders regionals, especialment l’Aràbia Saudita, tenen interès a derrotar el monstre que van ajudar a crear i que si establís el seu califat somiat els destruiria.
L’EI és hàbil i efectiu. Té una màquina de propaganda ben organitzada i una ideologia persuasiva per a la joventut musulmana desafecta, convençuda de la perfídia d’Occident. La combinació de literalisme medieval i capacitat tecnològica ha donat com a resultat un exèrcit fanàtic d’atracció il·limitada. Però, en termes militars, l’EI no és insuperable ni de bon tros. Actualment, l’espionatge occidental és sofisticat. Ho va demostrar la mort gairebé segura, dimarts en un atac aeri, de Mohammed Emwazi (conegut com a John el Jihadista ), l’executor de l’Estat Islàmic més buscat.
Afirmar, com ha fet l’administració d’Obama fins ara, que l’EI serà derrotat no és suficient. Aquestes paraules no signifiquen res si no van acompanyades del corresponent pla. El temps apressa per posar-se a fer-ho, perquè el temps és precisament el que s’utilitza per planificar noves atrocitats.
Amb cada nova atrocitat, augmenta la possibilitat d’una espiral de violència religiosa i sectària en les crispades societats europees. Sembla que l’odi contra els musulmans creix. El Bataclan, el club que va ser l’objectiu d’un dels atacs de París, ha sigut, tal com ha assenyalat la revista francesa Le Point, un lloc de trobada habitual per a organitzacions jueves.
La fugida de Síria
Les matances han tingut lloc mentre centenars de milers de desesperats refugiats musulmans provinents de Síria s’escampen per Europa. No és el moment de girar-se contra ells, sinó d’ajudar-los, encara que això requereixi una vigilància extrema. També ells, en una immensa majoria, fugen de l’EI, així com de la violència indiscriminada del president Baixar al-Assad. S’ha demostrat que la no-intervenció a Síria és una política que comporta vessament de sang i perill, que ara es filtren cap a Europa.
La batalla serà llarga. L’islam es troba en un estat de crisi fervent, esqueixat per la batalla regional dels interessos sunnites i xiïtes (és a dir, l’Aràbia Saudita i l’Iran), afectat per una ideologia metastàtica d’odi antioccidental i fonamentalisme wahhabita, a la recerca d’un encaix raonable dins la modernitat. El flagell que pateix probablement només es pot vèncer des de dins mateix, a través dels centenars de milions de musulmans que són persones de pau i estan tan esgarrifades per la massacre de París com qualsevol ésser sensible. Cal que les seves veus se sentin de manera unànime, sostinguda i inequívoca.
Doblegar l’EI a Síria i l’Iraq no eliminarà l’amenaça terrorista del jihadisme. Però la perfecció no pot ser enemiga d’una cosa bona. La passivitat és la recepta per arribar a un fracàs segur. És hora, en nom de la humanitat, d’actuar amb convicció i fortalesa contra el flagell de l’Estat Islàmic. La desunió i la confusió han minat anteriors esforços militars per derrotar els jihadistes. Ara la unitat es pot aconseguir i, per tant, la victòria també.
(Publicat a l’Ara, 16 de noviembre 2015)
