Joan del Alcázar
A París un comando de fanàtics islàmics va assassinar a pacífics ciutadans com ho fan diàriament a l’Iraq, Tunísia, Síria o Afganistan. Sopant en la terrassa d’un restaurant o en un concert en la zona de la Plaça de la República, la nit amable d’un divendres de novembre es va convertir de sobte en un infern. La premsa diu que estem davant la crònica d’un atemptat anunciat perquè França és el país europeu més amenaçat pel yihadisme, fins al punt que una alta autoritat judicial havia parlat de la possibilitat real d’un 11-S francés.
Entre anestesiats i adormits, el futur europeu se’ns està escorrent entre els dits, i sembla que no volem adonar-nos. Vivim en la petita part del planeta que, al costat de Canadà i Austràlia, resulta la més habitable; aquella en la qual, malgrat tot, la despesa social per capita és la més alta del globus. Però no sabem valorar-ho ni valorar-nos, i semblem disposats a deixar morir la bella idea d’una Europa pròspera, lliure i solidària.
Vivim abstrets, tancats en les nostres xicotetes o grans bombolles, segons el plànol de la realitat en el que ens situem.
No són pocs els que ens observen des de més enllà de les nostres fronteres i no entenen què passa a Europa. Uns, els més pobres, els desesperats que fugen de l’horror de la fam i de la guerra, no entenen com no som sensibles al seu dolor, i els repel·lim de qualsevol forma i sense excusa. Uns altres, des d’altres latituds, se sorprenen davant aquest peterpanisme egoista que ens embarga; davant aquells particularismes nacionalistes de guarda-roba vuitcentista que ens impedeixen enfrontar conjuntament els problemes reals que ens dessagnen. Aquells reptes davant els quals la institucionalitat europea es mostra maldestra, lenta i fràgil en la seua insuficiència, embolicada, això sí, amb vestidures de mil colors.
Paral·lelament, la Unió Europea és, cada vegada més, una entitat política deprimida. Els qui vivim dins, ens debatem entre la impotència i la incredulitat, quan no directament ens refugiem en el no saber, en l’ignorar què hi ha més enllà dels nostres murs, al mateix temps que acceptem la incapacitat per a gestionar els problemes apressants que tenim dins d’ells. No obstant això, milions dels que ens miren des de fora decideixen intentar travessar el purgatori per tal d’entrar en ella.
Les dades objectives són tossudes, però fem com que no les veiem. En el millor dels casos, ens lamentem per no poder fer res per millorar-les. Europa, nostra cada vegada més feble Unió, ―en mans dels mercaders sense escrúpols i sense cervell―, s’està llatinoamercanitzant a marxes forçades. Fa ja més de tres dècades que Ulrich Beck va posar de manifest que les fronteres de desigualtat i d’inseguretat estaven en un procés accelerat de modificació, i que la individualització i les fractures socials i fins i tot familiars eren les primeres resultants de la globalització i de la revolució tecnològica. Va encunyar, a més, el concepte de brasilenyització, amb el qual assenyalava els riscos de profunda escissió interna d’una societat. Luis de Sebastián va parlar, en una línia semblant, de les societats duals llatinoamericanes, al·ludint a aquelles en les quals el primer i el tercer món conviuen ―a una distància que es pot fer caminant― dins d’una mateixa frontera i sota una mateixa bandera, i Waldo Ansaldi va introduir el concepte d‘apartheid social, per a emfatitzar la creixent exclusió resultant d’aquelles doctrines de la revolució conservadora de Reagan i Thatcher, del Consens de Washington, del fanatisme del Fons Monetari Internacional o, més recentment, de les receptes de l’austericidi imposat a sang i llàgrimes en els països de l’Europa del sud.
Aquesta és la llatinoamericanització que afecta a Europa, la que es materialitza amb la tossuderia de les dades de la immoral desigualtat de la que parla amb xifres incontestables Thomas Piketty.
Europa ja pateix la realitat de barris marginals i marginats; les seues favelas, les seues villa misèria, els seus ranchitos, que no són com els de Sao Paulo, Buenos Aires o Caracas, però serveixen per al mateix. Perquè en ells malvisquen els més pobres, que amb freqüència són immigrants magrebins, subsaharians i gents de l’orient pròxim i, sovint, musulmans. En ells troba un excel·lent brou de cultiu el yihadisme que està captivant a joves que, encara que d’origen extern, hagueren de considerar-se i comportar-se com a europeus convencionals atés que ací van nàixer i van créixer.
La notícia dels atacs de París, ―una matança en tota regla―, ens ha colpejat en plena boca. No ha sigut una massacre a Kabul, a Bagdad, a Damasc o a Beirut, a les quals ens hem acostumat; ha sigut en la capital sentimental d’Europa ―[“capital del desenfrenament i del vici i portadora de la bandera de la creu”, segons el comunicat del grup terrorista Estat Islàmic, EI]― en la nit suau d’un divendres de tardor que tenia a milers de parisencs i de forasters gaudint d’ella. Uns guerrers d’Al·là intoxicats d’odi als croats, que així anomenen als europeus, ―com si estiguérem encara en el segle XIII―, es van immolar matant en nom del seu déu. Moltes de les víctimes, les de la Sala Bataclan ho van ser, senzillament, ―segons el comunicat de EI― perquè allí s’havien concentrat “centenars de apòstates en un concert amoral i de desenfrenament”.
Els promotors de l’assassinat en massa han afirmat que “Va tremolar París (…) es van estrènyer els seus carrers i el saldo de víctimes dels atacs va ser d’almenys 200 croats morts i més ferits, gràcies a Déu”.
En aquest escenari global, davant aquest acte bàrbar al que Europa ha de donar una resposta no conjuntural i intel·ligent, les nostres contingències polítiques domèstiques perden pes i volum. Tots sabem que Europa no pot confiar en la policia i l’exèrcit per a mantenir el necessari equilibri de llibertat i seguretat; tots sabem que fa falta una política econòmica que cohesione la nostra societat reduint les desigualtats que ara són creixents; una política social que no desempare als febles i els abandone a la seua sort; i una política educativa efectiva en defensa dels valors republicans, que assegure la vigència dels drets humans des dels principis de llibertat, igualtat i solidaritat.
Parlaran els nostres candidats de tot això en la pròxima campanya electoral?
Publicat en el bloc escriureenlaire
