Torrent: passat agrícola, indústria poc definida, futur incert (1)

Josep Sorribes

A l’hora d’entomar el repte d’escriure alguna cosa de trellat sobre la ciutat de Torrent, a l’Horta, m’agafa una mena de calfred. Supose que és producte dels meus grans buits d’informació sobre aquesta important ciutat tan pròxima a València, juntament amb els dubtes metodològics habituals: per on començar, quina estructura donar al text, on cal posar l’accent, etc. Açò, sospite, pot acabar com el Ball de Torrent -i mai millor dit. Hauré de respirar fondo i enfrontar-me al criminal teclat de l’ordinador.

Les meues pors tenen també a veure amb el desig de “quedar bé” amb les persones que  m’han ajudat –i molt– a aproximar-me a un món tan complex. En primer lloc amb Pasqual Moreno, torrentí de pro que fou el meu cicerone d’una llarga i profitosa excursió per Torrent de la qual de seguida en donaré noticia. En segon lloc, Lluís Fresquet, autor d’un llibre exhaustiu i molt interessant (Lluís Fresquet, Estudi de l’evolució del sector agrari a Torrent al llarg del segle XX, Universitat Politècnica de València, 2012), imprescindible per a entendre el que era Torrent fins els anys 60 del segle XX i que encara manté en part la seua vigència. Lluís, enginyer agrònom torrentí, de 64 anys, amb molts anys i molta experiència en l’ofici (treballà prou de temps a Pascual Hermanos i Urbaland), i ara doctor i professor titular de l’Escola Superior de Enginyers Agrònoms de la UPV, em va atendre amablement a l’Àgora de l’UPV; em regalà el seu llibre i vaig gaudir una estona dels seus comentaris sorneguers i intel·ligents. I, last but not least, les sucoses informacions que m’han proporcionat Cristina Bea, una jove periodista, torrentina fins el moll de l’ós, i son pare (policia local de Torrent). Ambdós m’han enriquit notablement els coneixements que jo anava acumulant. Així doncs, no em puc queixar de manca d’ajuda i les errades que puga cometre i les mancances que de segur hi haurà, òbviament,  són d’exclusiva responsabilitat meua.

Torrent 2015: una percepció road movie i una conversa de cafè

Deixaré de banda excuses i em llançaré a una piscina que té certament té aigua, a veure si soc capaç de surar. I ho faré, com ja tinc costum per altra banda, tractant de comunicar al lector el que vaig aprendre tant en el meu primer viatge amb Pasqual Moreno com en la conversa posterior que vaig tindre amb Cristina i son pare, amb el plànol a la mà, en un  bar prop de la Torre.

Comencem pel principi. Divendres 26 de juny del 2015 havia quedat amb Pascual Moreno. M’indicà que ens veuríem al bar Tomàs que “no tenia pèrdua” -segons ell– perquè estava al final de l’avinguda central que du al Vedat. Vaig passar primer per l’Ajuntament a per un parell de plànols de Torrent, vaig enfilar  l’avinguda i prompte vaig descobrir que el concepte de “final”  era per a mi si més no dubtós. Tinc una tremenda propensió a perdre’m i després de preguntar i preguntar i de transitar per diversos revolts vaig trobar per fi la destinació que cercava. Era un local ample, amb molt d’ambient i ple de gent esmorzant. De seguida vaig veure en una taula prop de l’entrada, llegint la premsa, un personatge alt, amb un nas prominent, que em vaig figurar que era el meu amfitrió. Alçà la vista, ens creuàrem una senyal d’aquiescència amb el cap i ens saludàrem cordialment. Poc després es va asseure al nostre costat un amic de Pasqual, Ramon Bressó, també de la meua quinta, que participà en la conversa inicial en què habitualment done raó d’aquesta bogeria de viatge pel país que duem a terme Nèstor Novell i jo, i també explique què és el que pretenc. Hi havia gent de totes les edats però sens dubte allò era el lloc de reunió d’una colla d’amics  com ara Pasqual, Ramon, Lluís Fresquet -que de seguida me’l recomanaren i em donaren el seu telèfon- i alguns altres més que, pam dalt pam baix, rondaven els 60 o ja els havien deixat enrere.

Al cap de mitja hora, Pasqual s’instal·lava al seient del copilot del meu vell Passat i començàrem el periple. Com que el bar Tomàs està en el Vedat, un contrafort de la serra Perenxissa que té una mica mes de 123  metres d’alçada i que a València tothom coneix, em va guiar per camins ben coneguts per ell mentre m’explicava alguns aspectes força interessants d’aquest famós promontori. En primer lloc, la part més alta i boscosa del Vedat -unes 800 Ha.- és sòl públic la qual cosa, com diuen en castellà ranci, “no empece ni és óbice ni valladar” per a què hi haja bastants xalets (alguns d’abans de la guerra i altres més recents) que no han fet ni cas de la titularitat pública, incloent-hi el ja desaparegut Hotel Lido i ‘El Romeral’, que encara sobreviu.

El paratge és realment agrest i bonic i una temptació massa forta si es tenen diners, relacions i poder en proporcions variables. Més enllà d’aquestes “petites” irregularitats, Ramon m’explicà que on més xalets s’havien construït al Vedat havia estat, des del anys 60, en la part intermèdia de la muntanya que ja no era propietat pública i on hi havia conreus de secà.. Com, a més, el turó del Vedat està exempt pels quatre costats, el nombre de xalets construïts entre la part alta i el pla és considerable. Com a aproximació, utilitzant un soft de l’INE no massa precís, entre el Vedat i la urbanització d’alt standing de Santa Apolònia (originàriament cosa de metges, em digué Pasqual), fan un total de 6.985 cases i 16.260 habitants. De tota manera, com tot depèn de la poligonal que fixes, una informació del Periòdic.com parla d’una població al Vedat de 10.550 habitants, la qual cosa suposa haver duplicar la xifra des del 1996. Visitàrem la part de davant del Vedat, la que dóna al nucli urbà i, evidentment, no hi podia faltar un PAI de Metrovacesa que la crisi deixà a mig fer. No falla.

En arribar al pla ens topàrem amb el poderós canal Xúquer-Túria que nodreix d’aigües a Picassent i Manises (i, per tant, a València ciutat) i que també s’aprofita per al reg de les terres orientals de Torrent com vaig comprovar al llegir el llibre de Fresquet. El canal és un obstacle físic de primera magnitud, com ho és també el Barranc de Xiva -que estableix un nord i un sud. Per cert que en relació al canal, Pasqual em contà una anècdota curiosa. Sembla que a la Serra Perenxissa hi ha unes pedreres que han deixat un magnífic i voluminós forat i hi havia un projecte d’aprofitar les aigües del canal per a fer un llac artificial. Projecte?. Llegenda? Ves a saber…

Tornàrem al nucli urbà per agafar el tradicional Camí de València que forma part de la carretera entre Mislata i Torís i que és el que ha connectat fins no fa molt Torrent amb València. Un viari llarg, molt recte i curiós. A la dreta estava el que es coneix com a barri del Rector perquè hi hagué algun grup de cases que es feren arran de la riuada de 1957. Però de tota manera, a més d’aquest bloc, hi ha prou carrers estrets i amb cases de baixa densitat que donen al camí.  És com si el “centre històric” s’haguera partit en dos: aquests carrers i els que hi ha al voltant de la Torre. A l’esquerra del  camí, la joia de la corona: el barri (o àrea) del Xenillet, un teixit urbà que dona al barranc i que està prou degradat malgrat haver estat objecte d’inversions de fons europeus.  Passejàrem pels seus carrers i s’ha de dir que hi ha feina per a uns quants anys. El problema dels espais degradats ja no és sols el constructe, sinó el teixit  social, l’atur i l’estigma.

La següent visita fou al conegut i ja antic Polígon Industrial del Mas del Jutge, a l’altre costa del barranc a l’altura del Xenillet, que és on pràcticament es concentra tota la indústria de Torrent. El polígon està delimitat per dos braços de la sèquia de Xiva o Torrent. Fa algunes dècades tenia  fama de tindre problemes d’urbanització bàsica però a hores d’ara la cosa ha canviat  per a bé. Pel que fa a les activitats que es desenvolupen al Polígon (d’un milió i mig de metres quadrats), la informació que dóna Valencia Plaza i de la qual ja parlarem en el capítol “global” de l’àrea de València (el llistat de les 5.000 primeres empreses del país, ordenades per volum de vendes) ens diu que  al polígon del Mas del Jutge (suposant que totes les empreses rellevants estiguen allí) hi ha 46 empreses, 1.397 treballadors i un volum de vendes  global de 358 milions d’euros. Si baixem al detall, la relació a Torrent és la següent:

Com es pot comprovar, tan sols 7 de les 46 empreses estan entre les mil primeres del país per volum de vendes i la impressió que es desprèn és que  la vessant industrial de Torrent està en una situació regressiva si la comparem amb la d’altres municipis i utilitzem la mateixa font. No hi ha, per un altre costat, cap especialització significativa, cosa que és una característica prou general en l’àrea metropolitana de València en contrast amb el que passa amb altres indrets de Castelló, les Comarques Centrals o el Vinalopó, on si que s’observen especialitzacions significatives.

Finalitzada la nostra visita al polígon i abans d’agafar altres camins, em vaig fixar que camí d’Alaquàs hi havia un camp de futbol administrat per una església evangelista. En la conversa posterior amb Cristina em vaig assabentar que això no era una excepció a Torrent.

Pasqual em dirigí cap el Pantà i la pedania del Mas del Jutge. El Pantà és una mena d’assut molt popular a Torrent que regulava les aigües del barranc i on les famílies anaven d’excursió. A més, als anys 20 s’hi va establir al Pantà una colònia d’anarquistes. Avui, encara roman l’eixamplament del llit del barranc amb alguna instal·lació esportiva però, sobretot, el Pantà és una urbanització prou llunyana i despenjada de Torrent (a més el viari és molt dolent) però on s’ha consolidat un grup relativament nombrós de xalets de qualitat mitjana-baixa. Una mica més lluny queden unes quantes cases que són el que en resta de la Masia del Jutge, una pedania de Torrent que té la curiositat d’una petita església, dos cementiris (un religiós i l’altre civil) i dos bons llocs on menjar paella (Casa Granero i “La Curra”).

La darrera etapa del meu viatge amb Pasqual fou la visita a un centre comercial ja camí de Monserrrat, el Toll de l’Alberca, una mena de Bonaire que arreplega probablement clients de pas però que no sembla  tindre un èxit especial. La veritat és que, a banda el que puga  passar a la zona del Parc Central, de la qual parlaré de seguida, més enllà dels inevitables Mercadona i/o Consum, no sembla que Torrent tinga un potencial comercial important. Pel que em digué Pasqual, llevat de l’Avinguda (i sols al principi) el cap de setmana Torrent “està morta”. La desaparició del, en altre temps molt conegut, Centre de les Amèriques, al principi del Vedat, és tot un símptoma. La proximitat a València sembla que li ha jugat una mala passada. L’altre “competidor territorial” -l’eix d’Ademús- té prou més vitalitat comercial, si parlem, és clar, de la modalitat anglosaxona de les grans superfícies. I  fins i tot  la veïna Pista de Silla és un seriós competidor malgrat la massa crítica que haurien de donar-li a Torrent els seus més de 80.000 habitants.

Com que Pasqual havia d’estar a casa precís a l’una del migdia, li vaig deixar al seu domicili del Vedat i vaig resoldre visitar la joia de la corona  urbanística de Torrent: el Parc Central, “el no-Xenillet”. Jo ja coneixia el projecte que a finals dels 80 i principis del 90 va eixir a la premsa amb l’adjectivació exagerada d’“exemple de l’urbanisme socialista”. Encara manava Jesús Ros que ha tornat a ser alcalde en maig de 2015 i que estigué al cap de l’Ajuntament  entre 1987 i 2004. Els redactors del projecte eren professionals que jo coneixia bé i que tenien i tenen el  benefici de la presumpció de qualitat. Quan, després de deixar a Pasqual, vaig fer una visita al resultat final d’aquest projecte (conegut com el Parc Central) no em va decebre. És un desenvolupament en forma semicircular ubicat a l’eixida de Torrent cap a València però sense solució de continuïtat amb la resta del municipi i amb un joc de densitats variable i atractiu. Res a veure per tant amb creixements de baixa densitat dels quals tinc molt mala opinió, i ja he explicat sovint el perquè.

El Parc Central és un espai amb una més que raonable qualitat urbanística i agradable de passejar per l’abundància d’àrees verdes, equipaments i un viari generós. Segons el que els meus interlocutors  em varen comentar el problema rau en dues “limitacions”:  la primera és que funciona molt com a ciutat dormitori i els seus ocupants no sembla que tinguen massa interés pels temes d’identitat i futur del municipi. La segona és que  hi ha encara bastants habitatges buits, tot i que sembla que això va corregint-se poc a poc. La comparació amb el Xenillet no és malèvola. Són, simplement, les dues cares de la mateixa moneda. Urbanisme digne, és clar que sí. Model d’urbanisme “socialista” és clar que no, perquè no pot haver-hi barris “socialistes” en una ciutat on, com en la resta, predominen les relacions socials de producció capitalista, la propietat privada del sòl, la segregació social i la conversió de la ciutat en una mercaderia. Dic jo.

Per altra banda, com que no hi ha roses sense punxes, també la cara més moderna de Torrent té problemes. Per un costat l’accessibilitat per a minusvàlids i el manteniment de les zones no habitades o poc habitades deixa bastant que desitjar http://www.youtube.com/watch?v=o6RoTEULw3Y Per l’altre, hi ha un contenciós en marxa entre l’Ajuntament, que exigeix el pagament d’un cànon de 240.000 euros anual, en raó del qual l’empresa adjudicatària deu segons el consistori 1.300.000 euros. Ara bé, l’empresa , al seu torn, ha denunciat l’Ajuntament per prevaricació http://www.valenciaplaza.com/ver/143463/la-justicia-imputa-a-la-alcaldesa-de-torrent-por-el-parc-central.html. Ja veurem com queda la cosa.

Abans de deixar a Pasqual i mentre ens dirigíem al seu domicili em posà al corrent d’algunes “curiositats” lligades a la guerra del 36 de les quals preferisc deixar constància abans que la memòria em faça una mala passada. La cosa anava de l’existència a Torrent d’un hospital de l’aviació republicana https://polikarpov.wordpress.com/2010/06/23/hospital-de-aviacion-el-vedat-cuerpo-de-sanidad/ així com de l’existència d’un camp d’aviació batejat com “la Senyera”, on tenia la seua base l’Escuadrilla España de Bombarderos. La documentació sí que parla de la història de Malraux com aviador (https://elsecretodelospajaros.wordpress.com/2013/12/16/664/), però  no surt la seua presència al camp d’aviació de Torrent. Sembla que també hi havia un altre camp d’aviació en el terme de Xiva, al Pla de Quart.

Per últim com que la tuberculosi era freqüent en l’època hi havia a Torrent una mena d’Hospital antituberculós (per allò del clima més sec i sa) que s’anomenava la Fonda https://polikarpov.wordpress.com/2013/08/24/el-vedat-una-historia-reciente/ i del qual el següent text extret de la web és prou il·lustratiu :

 “Más adelante, el descubrimiento de El Vedat como lugar de veraneo y de recreo para los valencianos empieza gracias a Vicente Marín Ferrer, un acomodado vecino de Torrent y natural de Riba-roja, que empezó a invitar a sus amigos a que adquirieran parcelas en las inmediaciones de El Vedat. De hecho a partir de 1890 empiezan a surgir los primeros chalets. Hay que destacar un chalet, ubicado en la Avenida San Lorenzo a la altura del Nº 72, de nombre “Villa Modesta”. En la parte trasera se puede leer un azulejo que dice “Casa construida en 1890” por eso nos podemos hacer una idea de cuando pueden datar los inicios de los primeros chalets de El Vedat.

Destaca el Sanatorio Padre Jofre, construido en el año 1909, y se dedicó a albergar a pacientes con enfermedades infeccionas pulmonares. Su director fue Mariano Pérez Feliu, que como dato curioso, fue el que adquirió un chalet en la Malvarrosa y fundó en él, el Sanatorio de la Malvarrosa, (actual hospital). Durante la guerra, el sanatorio Padre Jofre pasa a ser el Hospital de Refugiados de El Vedat, y a principios de los años 50 será demolido, al mismo tiempo que el Hotel El Vedat, que correrá la misma suerte.

El 14 de mayo de 1914, Vicente Marín funda el que será el Hotel El Vedat, o La Fonda de El Vedat como muchos otros la conocen…”.

Fins ací el que donà de si la meua primera estada a Torrent que es va veure complementada, com ja he dit, amb la conversa de finals d’agost amb Cristina Bea i son pare i que tractaré de reflectir en els paràgrafs següents. Tractaré d’eliminar, en la mesura que puga, els inevitables solapaments. Hi ha alguns extrems de la conversa que afegeixen informació interessant. El primer fa referència al “centre històric” de Torrent, que en una primera impressió em semblava estranyament fragmentat com ja li vaig comentar a Pasqual. Per sort, tenim un plànol de Torrent del segle XVI reproduït en la wikipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Torrent_(Horta_Oest)#/media/File:Torrent_XVI-ca.svg). L’espai contingut al plànol (un triangle isòsceles on la Torre està prop de la base, l’església al costat dret i la plaça de la Pertusa prop del vèrtex nord) seria strictu sensu el centre històric. Amb tota seguretat, els carrers que donen al Camí de València són molt posteriors (finals del XIX–principis del XX) mentre que el nucli històric originari s’ eixamplà, com m’indicà Cristina, cap al nord-est generant un teixit popular que alguns han batejat com la Russafa de Torrent i cap al sud-oest (entorn de la plaça del Dominical).

Un segon tema que vaig treure a conversa fou la presència de l’església evangelista a Torrent. La meua sorpresa fou assabentar-me que el centre que jo havia vist al nord del Polígon no era, ni de lluny, l’únic. Hi ha dos o tres més i, pel que sembla, amb una certa especialització “ètnica”: llatins, negres, gitanos… El senyor rector deu d’estar preocupat… i els sociòlegs tenen feina. Tal vegada aquest fet tinga relació amb la notable diversitat d’orígens que hi ha a Torrent.

Parlàrem també del fracàs de las Américas; de la promesa incomplerta de dotar a Torrent d’un Hospital i del malestar general que ha causat aquest incompliment; de l’atac al patrimoni, a la comoditat i al bon gust que suposa el nou mercat construït molt a prop de la Torre; de la importància popular -té una estàtua en bronze- de la figura del granerer (Torrent, quines graneres! és la dita popular perquè les feien amb palma de margalló de la Perenxissa i eren les millors); del conegut lligam de la mare de Maria José Catalá amb Cotino (n’era, segons que embla, la ma dreta); de les tres fases de creixement de l’avinguda del Vedat des de l’Ajuntament fins al fracassat centre comercial de las Américas; d’allò tan despenjat que queda el magnífic Auditori; de la moguda valencianista encapçalada per Pau Alabajos, cantant i ara, a més regidor per Compromís a Torrent; de l’encant de l’Hort dels Trénor… Una conversa llarga, profitosa i molt agradable.

A banda d’alguns altres aspectes històrics, culturals i patrimonials dels quals parlaré al final i com que el llibre ja esmentat de Lluís Fesquet demana molt merescudament un espai, voldria fer abans un incís sobre la lectura del plànol de Torrent. 80.551 habitants i els seus corresponents habitatges que s’estructuren en torn a 4 o 5 elements bàsics. El Torrent més popular és el resultat del creixement del primitiu centre històric (amb la Torre com a referència) cap al nord-est, el sud-oest i el nord (cap al camí de València). El Torrent benestant té en l’Avinguda del Vedat (el més poderós eix viari) i les seues travesseres el seu hàbitat, ple per cert de centres escolars públics i privats. El Vedat és “l’altre Torrent” encara que, si comparem l’extensa urbanització amb altres com ara la Canyada, tal vegada la relació és un mica més estreta i menys angelina. Hi ha prou torrentins que hi habiten i això canvia (una mica) les coses. El Xenillet també és “l’altre” Torrent i la new town del Parc Central va com va. Amb una mica d’imaginació el plànol de Torrent recorda el d’un colom volant amb un ala (el Polígon del Mas el Jutge) estesa. El cap i el bec estarien diferenciats per l’eix Ramon i Cajal-Sant Cristòfol-Mare de Déu de l’olivar. Un colom gros i gras, ben alimentat.