Gustau Muñoz
Les raons poden ser diverses, i la incúria municipal per damunt de totes. Però segur que hi intervenen també una feble expectativa de guanyar molts diners, la menor pressió demogràfica, l’espiral de la degradació i altres. El fet, en qualsevol cas, és que Ciutat Vella, a València, està farcida de solars, alguns abandonats i plens de runa o matolls, altres utilitzats com a aparcament, i altres recuperats darrerament per fer-hi certes activitats. També proliferen els edificis buits i abandonats, mig en ruïna, coberts o no amb xarxes. La incúria arriba també a la Generalitat, propietària d’alguns d’aquests edificis, que en cas de defunció ab intestato dels seus propietaris passen a titularitat pública. I allà es queden, segurament perquè no hi aparegué “l’amic” disposat a fer un negoci que no veia clar, i a repartir.
La iniciativa privada en aquest cas és sobretot manca d’iniciativa. Falla de ple. No hi ha expectativa de negoci immobiliari, en aquest cas. Si no fos així, l’atemptat que tot plegat constitueix no es produiria. I no veuríem en estat lamentable els carrers de la zona de Sant Bult, els carrers de Sant Ramon i Ripalda, el carrer de la Carda, tot l’entorn de la plaça de Bruges i Eixarchs, l’enorme solar on hi havia el teatre Princesa, la part de darrere del carrer de Cavallers, l’entorn de l’IVAM, el carrer de Baix, etcètera, etcètera.
L’Ajuntament s’hauria de plantejar una acció enèrgica. No n’hi ha prou amb assumir i promoure l’ús “en comú” de solars, com passa al Solar Corona, una lloable iniciativa d’activisme sociocultural low cost. Que no deixa de ser ambivalent. Un activisme fill d’una època tràgica per a la cultura a València, en la qual les generacions ascendents han hagut de buscar-se la vida a través de “projectes” individuals o col·lectius en tots els camps imaginables de l’art, la música, el teatre, la dansa, el disseny, la moda, el circ, l’audiovisual o el que siga. Microprojectes de baix cost que estan molt bé, lleugers, efímers, divertits. Però mancats de la solidesa i la projecció que la gestió pública, les indústries culturals, un finançament adequat o els mitjans de comunicació podrien aportar, i que es podria traduir en professionalització i més expectatives de futur. A València proliferen ara les iniciatives i esdeveniments descentralitzats i a petita escala –com Intramurs a Ciutat Vella, Con-fusió a Benimaclet, Russafa escena oberta, entre altres- que, torne a dir-ho, estan molt bé i animen l’ambient. L’ús col·lectiu i comunitari de solars en desús per fer-hi concerts, trobades, cinema a l’aire lliure, debats o festes, en aquest context, és una gran idea. Però insuficient i limitada.
La semi-ruïna de molts racons de Ciutat Vella, és una bona tarja de presentació de la ciutat? ¿Un atractiu sui generis , la imatge d’autenticitat no edulcorada que pot buscar un cert turisme urbà de jubilats europeus (amb aspecte de vegades de pares d’estudiants Erasmus) en cerca d’una mitologia feta d’ambients, locals, carrers autèntics, botigues recòndites i entorns desballestats? Uns entorns ruïnosos que, ben segur no trobaran a les seues ciutats d’origen, pulcres, netes, ben urbanitzades, rehabilitades i, si ha calgut, reconstruïdes.
Ciutat Vella, a València, necessita un replantejament. I necessita iniciativa pública. Quan falla la iniciativa privada, que en qualsevol cas ha de ser controlada per evitar abusos, ha d’intervindre la iniciativa pública. Així cal esperar-ho del nou Ajuntament, presidit per Joan Ribó, persona sensata i enèrgica, valenta i mancada de prejudicis i de complexos. El seu pas per l’Ajuntament s’ha de notar. També ha d’arribar al centre de València, degradat i abandonat en molts punts, però d’importància estratègica, en termes econòmics i d’imatge, per a la ciutat.
