Lluís de Manuel
Fa uns dies es va fer públic. El jutjat del Mercantil número 2 de Madrid havia acordat la liquidació de les dues societats d’OHL (aeropistas i Autopista Eix Aeroport Concessionària Espanyola) que exploten el tram de peatge entre Madrid i l’aeroport de Barajas, que es troben en concurs de creditors, després de la inadmissió dels dos convenis de creditors presentats basats en el pla de rescat que va presentar el Ministeri de Foment.
“Arran de l’acte esmentat s’inicia la fase de liquidació de les dues societats i com a conseqüència d’això neix per a l’administració l’obligació legal de resolució del contracte de concessió i amb ella la del pagament de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració”, va assenyalar l’empresa de Villar Mir en el fet rellevant enviat a la CNMV.
A més d’aquesta autopista de peatge a l’Aeroport de Madrid-Barajas, diverses autopistes de peatge estan en concurs de creditors. Les autopistes en problemes es van construir seguint un sistema pel qual les constructores es van fer càrrec de les obres a canvi de la concessió per explotar les vies a llarg termini, de manera que la infraestructura no exigia desemborsaments públics. Però les empreses van demanar per a la construcció capital a la banca, i com a aval, van comptar en alguns casos amb el suport de l’Estat a través del mecanisme de responsabilitat patrimonial de l’Administració.
Ara, la banca exigeix recuperar els seus préstecs i els creditors poden sol·licitar que siga l’avalista, és a dir, l’Estat, el que assumisca el problema.
La pudor nauseabunda que emana de les clavegueres del poder a Espanya és una cosa que ja ve de lluny, de molt lluny. Però que en els últims anys i amb els últims governs ha assolit la categoria d’irrespirable i insuportable.
Perquè aquests fets han posat novament de manifest una cosa que ja sabem des de fa molt de temps: les estretes i intenses connexions dels poders corporatius amb el poder polític, el nucli dur dels quals es localitza geogràficament en el que al llarg dels últims dos segles han convertit en el principal centre de decisió polític, econòmic i financer de l’estat: la seua capital, Madrid.
I d’aquest acord tàcit es deriven un conjunt de decisions polítiques clarament prevaricadores, de les quals sempre acaba sent la ciutadania qui paga els plats trencats.
I quins són els beneficiats d’aquestes polítiques prevadicadores? Les elits extractives. El concepte d’elit extractiva va ser formulat pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i Jim Robinson en el seu llibre Per què fracassen els països, i el van definir de la següent manera: “un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi”.
Un concepte que va ser formulat a Espanya per l’economista César Molinas en un article publicat al diari El País, encara que bàsicament enfocat a la classe política espanyola.
La peculiar versió espanyola d’aquestes elits extractives, que han nascut i s’han desenvolupat històricament emparades per formidables monopolis empresarials i financers afavorits des del poder, està formada per un reduït nucli de famílies de l’oligarquia i d’empreses que cotitzen a l’IBEX-35, agrupades al voltant del gran centre de poder polític i financer que constitueix la capital de l’estat, Madrid, allò que podríem anomenar el “capitalismo castizo” made in Spain, sense dubte una de les principals senyals d’identitat del que s’ha anomenat “Marca España”.
I per què l’Estat, és a dir, tots els ciutadans, ens hem de fer càrrec de les pèrdues d’unes empreses privades?
Molt senzill. Perquè l’Estat té l’obligació de compensar, mitjançant diverses fórmules, els titulars de la societat en liquidació als seus creditors sobre la base de la figura de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració que es va incloure en els contractes de construcció i concessió d’aquestes autopistes de peatge. Tot lligat i ben lligat.
Un guió que es repeteix amb precisió després de 30 anys. Ja en 1984 els ciutadans assumírem aleshores les pèrdues de sis autopistes de peatge que estaven en fallida per la mateixa raó que les nou que ara es rescataran: perquè no tenien trànsit.
Una vegada que el sector públic, en aquest cas el holding d’empreses estatals SEPI, va realitzar amb èxit la neteja dels fangs que li havia traspassat el sector privat i la posada en valor de les infraestructures, el 2003 les sis autopistes de peatge van tornar a ser privatitzades. Les societats que van licitar en aquell procés són les mateixes propietàries de les noves autopistes en ruïna.
Dotze anys més tard OHL, però també Sacyr, Ferrovial, FCC, Acciona, i Abertis són novament rescatades després que participaren en la reprivatització de les autopistes que els havien rescatat.
Així doncs, la història es repeteix. Les elits corporatives mai perden en els negocis que realitzen amb l’Estat a través del BOE i els ciutadans paguem amb els nostres imposts els seus negocis més ruïnosos.
Per descomptat, si els negocis són rendibles, els beneficis no passen a ingressar els fons públics, però si no ho són, els fons públics van al rescat de les empreses. Amb la perspectiva que dóna la història, comprovem com el sistema està muntat de manera que es nacionalitzen les pèrdues, producte dels excessos de les empreses privades, mentre que es privatitzen els actius sanejats amb el bàlsam medicinal dels diners públics.
Sense dubtes, una de les marques distintives del peculiar capitalisme d’amiguets espanyol.
Publicat a La Veu del País Valencià.
