Josep Sorribes

Una prèvia sobre l’elecció i el mètode

Definitivament, cada ciutat de les que van eixint a escena (gran, mitjana o menuda) suposa una aventura. Aventura, moltes vegades, a l’hora d’escollir quina ciutat cal tractar de forma monogràfica mes enllà de les visions “globals”, sempre necessàries. En àrees prou urbanitzades sol haver-hi més d’una opció i els criteris a utilitzar contenen un grau de subjectivitat. Aventura a l’hora del mètode a seguir en el discurs, sempre tractant que aquest siga el més llegívol possible. Com que sempre hi ha pel mig un viatge -normalment amb “cicerones”-, és prou habitual en mi començar per descriure el viatge i les opinions que van eixint i que giren majoritàriament sobre els problemes de l’actualitat i després cercar en els elements del passat, més o menys llunyà, les claus de l’evolució per a finalitzar parlant dels temes culturals, patrimonials d’autopercepció, i de reptes del futur .

Aquesta opció és la preferida per qui subscriu però la disponibilitat d’informació de vegades aconsella invertir l’ordre i ser una mica “historicista”. El risc és que com que els canvis més radicals de l’economia i el territori de les ciutats s’han produït en temps molt recents, anar massa enrere pot ser curiós però poc explicatiu. És a dir, per simplificar, si u comença pels romans, quan arriba al XIX és possible que el lector haja desistit i fer una bona síntesi històrica en poc espai sense el suficient detall és molt arriscat. Ve a tomb aquesta divagació -que té validesa general- quan tinc davant meu el repte d’explicar Catarroja. [I ací, d’entrada, l’explicació del títol que he triat: “Catarroja descoberta!”. Es tracta d’una expressió que és o era molt popular, per al·ludir a quelcom que algú creu descobrir i era ben coneguda, equivalent a “Descobrir la Mediterrània”.]

Primer, ¿per què Catarroja i no algun dels altres municipis del corredor sud?. Doncs perquè en converses prèvies informals semblava que Catarroja exercia un mica de “capital” del corredor, no sols per la seua major dimensió geogràfica (27.654 habitants el 2013) sinó per exercir algunes funcions administratives i comercials que li donen certa jerarquia. Els propis catarrogins  per a “marcar” el seu territori han erigit a l’entrada un petit rectangle de rajoles i ceràmica superposada on es pot llegir allò de ”Catarroja, subcomarca de l’Horta–Albufera”. Res de l’Horta Sud, capitalitat que reclama com hem vist  Torrent. Escollir per altra banda Catarroja no és cap obstacle per a comprovar  que els municipis veïns com a nucli també “frontera” de l’Albufera tenen molts trets comuns amb Catarroja. Cada història és diferent, però  Albal, Beniparrell i Silla al sud i Massanassa, Alfafar i Sedaví al nord formen un mateix ecosistema com passa també per altra banda als municipis del corredor  nord  des d’Alboraia a Puçol. No es tracta d’allò de vist un, tots vistos, però cal reconèixer que Catarroja és un bon exemple del conjunt.

Pel que fa al mètode del discurs, en aquest cas he optat per una via intermèdia a les dues adés apuntades. Com que hi ha un exhaustiu treball (Hermosilla, J. ( dir. ). 2015. Història, Geografia i Arte. 2 vols. PUV), la temptació  de fer (o d’intentar fer) una bona síntesi d’aquest treball era forta, però encara tinc viu el record de Xàtiva on ho vaig intentar amb un treball molt semblant del mateix director i, al final, amb bon criteri, l’editor hagué de suprimir la  síntesi del llibre perquè el text era massa llarg. Son estudis minuciosos (tal vegada massa) i 771 pàgines no són tasca fàcil. I al resum -cas d’atrevir-me- calia afegir (integrant-ho tot) altres informacions documentals disponibles, l’opinió dels meus acompanyants en el preceptiu viatge i la meua pròpia opinió. L’aventura del mètode de la que parlava adés.

La solució ha estat, com he dit, mixta i diferent a l’escollida en altres ciutats. M’he aprofitat de l’excel·lent crònica de Cavanilles per oferir un abans i un després del 1794, ubicant enmig com és la Catarroja d’avui i dedicant l’espai final a veure cóm i per què (segles XIX i XX) Catarroja ha esdevingut el que és ara. Una decisió arriscada el resultat de la qual hauran de valorar, com sempre, els lectors.

Pel que fa a un tema clau com és el caràcter de “frontera” de Catarroja en relació a l’Albufera, no podia deixar d’eixir de forma sistemàtica i així s’ha fet però deixant la perspectiva general per al capítol de l’Horta que precedeix al de les seues parts.

La Catarroja de Cavanilles

¿Com era Catarroja en 1795, al llindar del segle XIX, quan Cavanilles publicà les seues “Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia”? Per a reforçar la idea de l’ecosistema del qual parlava abans, val la pena llegir i reproduir el que diu Cavanilles en  l’apartat de “Cercanias de Valencia, y Pueblos hasta Catarroja”:

“95.- …Hemos visto las cercanías orientales y septentrionales de Valencia: recorramos ahora las que se extienden hácia poniente y mediodía. En la puerta de Quart que mira hacia poniente empieza el arrabal  que se prolonga como un cuarto de hora  por el camino de Castilla. Sus vecinos y habitaciones se multiplican constantemente: hasta una calle entera se acaba de construir desde San Sebastian al rio. Cultivan aquellos labradores muchas huertas cercadas, y otras sin cerca, incomparablemente mas extensas, que desde la derecha del rio se prolongan hácia el mediodia . No viven con los sustos y rezelos que los de Campanar respecto á las avenidas del Turia: saben que no se derramarà hacia la derecha por impedirlo el grueso murallón que desde la Ciudad corre hasta la azud o presa de Rovella; murallón magnífico por su extensión, solidez y hermosura, el qual forma un hermoso y dilatado paseo, y defiende la ciudad de las inundaciones. Fuera de las casas unidas en calles unidas en calles hay muchísimas esparcidas por aquellos campos, donde los colonos viven junto a sus haciendas. Igual aspecto presentan los alrededores de la capital hácia el mediodia. Muy cerca de los muros se ve el grande pueblo de Ruzafa cuyo término se extiende como una lengua; feraz y de mucho fondo al principio, arenisco después, y en partes aguanoso, donde se cultivan arroces. Su parroquia consta de 1684 vecinos, todos ocupados en las faenas del campo, a excepción de unos 80 que viven  dentro de la ciudad; los 555 habitan reunidos en el pueblo, y los restantes 1049 en alquerías y barracas. Es difícil calcular las producciones de aquel dilatado término ; pero vista la aplicación de sus vecinos, las abundantes aguas que disfrutan sus campos, ya de suyo fructíferos, y la facilidad de procurarse estiercol, no hay duda de que las cosechas deben ser de mucho valor. Las principales son la seda, el arroz, el trigo, el maiz y las hortalizas. Se pueden regular  16. 700 libras de seda, 7@arrobas de arroz, 4@ de maiz, 4@ docenas de melones, 9.300 cahices de trigo, 400 entre habas y judías, 1800 arrobas de pimientos, 32@de todo género de hortalizas, 2800 de frutas, 1500 de cáñamo, con una cantidad enorme de alfalfa, y poco aceyte.

96.- En la puerta de San Vicente principia el camino de Valencia á Madrid y un arrabal bien poblado y con buenos edificios. De allí adelante todo son huertas  destinadas á trigos, cáñamos, maices, legumbres y hortalizas, con multitud de moreras. Adornan el camino por más de una legua dos filas de álamos, y son los únicos árboles que ocupan el suelo sin dar fruto. A más de media legua de la capital y al oriente del camino están Sedaví y Alfafar, donce viven 440 vecinos: sus términos, aun de corta extensión, son preciosos, llanós, fértiles y gozan de abundante riego; producen mas de 1@ cahices de trigo, 450 de maiz, 1600 libras de seda, varias frutas, legumbres y hortalizas. En los ribazos crecen las campanillas…y otras muchas plantas.

97.- Más adelante se halla en el camino real Masanasa con 329 vecinos que cultivan un témino reducido y lo aprovechan segun la naturaleza del terreno. Destinan a olivos la parte occidental que carece de riego, a huertas la del centro y al arroz la oriental donde hay sitios aguanosos. Los frutos son de 600 cahices de arroz, 400 de trigo, 120 de maiz, 110 entre habas y judías. 140 arrobas de aceyte, 2@ de paja, y 200 libras de seda. Muy cerca de Masanasa está Catarroja en el mismo camino. Desde 1670 hasta 1726 se mantuvo este pueblo con 200 familias, pero se ha ido aumentando en este siglo de modo, que hoy tiene 700 vecinos con más de 3@almas. No podrian susbsistir con sola la agricultura, siendo el término que poseen limitado á un quarto de legua entre los de Masanasa y Albal, y á un legua desde el de Torrent hasta la Albufera. Fué preciso buscar otros medios, y los hallaron en el lago, no para vivir con comodidad, sinó para mantenerse de algun modo a costa de sudores. Mas de 450 familias se ocupan ó en pescar en la Albufera ó á entrar con barcos á cortar los juncos, carrizos y enéas que allí crecen ; los quales reducen á haces y los venden á ocho reales el ciento, para camas de  los ganados, ó para abonos de los campos. Tiénese por dichosa la família que posee un barco, y lo logra con solo el gasto de 40 pesos. ¡Que campo no presenta aquí la mísera sobriedad del pueblo para que los ricos de la capital gocen el deleyte de hacer felices muchas familias!. Los vecinos restantes ocupados en cultivar los campos  viven también con estrechez, cuando no con miseria, á excepción de doce á veinte acomodados. Hay en el término 1100 hanegadas de huerta, tan hermosa y fèrtil como la contigua á los muros de la capital: riéganse con las aguas del Turia, y con parte de las de la fuente de la Rambleta. Las restantes aguas de esta fuente  unidas á los muchos manantiales  que brotan en sitios hondos, sirven para regar los arroces, que ocupan sin comparación  más tierra que las huertas. No obstante que los arroces están a media hora de la poblacion, ni  son frecuentes ni rebeldes las tercianes que se padecen, lo que atribuyo al curso de los vientos, que casi siempre vienen de levante y barren la atmósfera, llevándose las exhalaciones pútrides hácia los pueblos de la Ribera alta. No son en Catarroja los campos de arroz tan fértiles como en San Felipe y otros pueblos. Fructifican todos los años, però apénas dan un cahiz por hanegada. Sin embargo la cosecha total pasa de 2@ cahices; á que se añaden  600 libras de seda, 600 arrobas de aceyte, 700 cahices de trigo, algun poco maiz,bastante fruta y hortaliza” (vol. I, pgs 168- 169).

Aquesta és la descripció que fa Cavanilles i que respon a una Catarroja agrícola, pesquera i arrossaire (la triada bàsica de l’ecosistema) que tanmateix està sotmesa encara a la cotilla de l’antic règim i als drets senyorials i que, a més, encara està molt lluny de poder ser considerada una ciutat. És, tan sols, un dels pobles menuts que envolten la capital al nord, ponent i sud.

La qüestió no és que, com veurem després, la Catarroja d’avui no siga un lloc idíl·lic. Els esdeveniments contemporanis, amb l’herència escrita per Cavanilles com a punt de partida, no han aconseguit resoldre “la estrechez y misèria” de què ens parla Cavanilles (tot i que qualsevol temps passat fou pitjor) i han generat nous reptes de futur. Però, ara i aquí ens interessa comprendre com Catarroja esdevé el poble descrit per Cavanilles després de 180 anys, aproximadament. I a això li dedicar les pàgines següents sintetitzant al màxim la informació oferta pel llibre de referència, tot i reflectint també, ineludiblement i inexcusable, els meus punts de vista.

Catarroja abans de Cavanilles

Com que sembla no haver una evidència entenedora sobre l’existència de poblaments anteriors als romans faré una abstracció d’entrada i em situaré a aquesta primera època on probablement una petita comunitat de pescadors convivia amb una vil·la romana, un tipus d’assentament molt comú als afores de la ciutat de València i altres de l’Imperi. Això és el que indiquen les restes arqueològiques que s’han trobat a l’Hort de Pepica. La ubicació del poblat de pescadors a l’esquerra de la Via Augusta (el Kardo Maximus) és lògica i coherent i mentre els pocs habitants de la primitiva Catarroja bregaven per subsistir, la vida a la vil·la transcorria més o menys plàcidament (no per als esclaus) entre la pars noble i la pars fructuaria, aquesta darrera amb la seua cella vinaria, el torculanum o trull i els forns de cocció de la ceràmica que feien servir. Pel que fa a la Via Augusta en el seu tram sud, convé precisar que sembla demostrat que el seu traçat coincidia amb el carrer de Sant Vicent Màrtir, i la Creu Coberta estaria a dues milles de la Porta Sucronensis de la ciutat. Els romans feren servir aquesta Via com a base de les centuriacions efectuades tant al nord a com al sud de la ciutat.

Sota el domini àrab la hipòtesi més realista és la consolidació a Catarroja d’una alqueria islàmica (fortificada i probablement amb una torre de guaita) model habitual en la taifa de València en el període d’esplendor dels segles XI i XII .També eren alqueries islàmiques Alboraia, Massamagrell i Puçol i tants altres llocs de l’Horta que formaven una mena de barrera defensiva de la ciutat. De fet l’alqueria islàmica pot ser considerada l’origen de la Catarroja actual. El mateix nom de la ciutat és un híbrid ja que prové de l’àrab “Cata”«terreny» i del  valencià roja. La toponímia del terme ha estat estudiada per  Antoni López i Quiles i Vicent S. Olmos i Tamarit. I el propi Coromines, estudiant  l’origen del terme va composar una bonica poesia

         Sobre Catadau tindria un palau,

         qui pogués tornar-hi

         dels boscos al trenc,

         corrent a embarcar-hi en carrera boja,

         en albuferenc

         des de Catarroja!

         Catamarruc i Planes, i Margalida, Almudaina i Gaianes,

         flor de ma vida! 

De l’organització i creixement de Catarroja des del segle VII fins a la conquesta sabem ben poca cosa però això canvia prou en l’època posterior

A la baixa edat mitjana i fins al final del nostre període, Catarroja segueix un model sociopolític ben conegut. l’alqueria islàmica fou donada per Jaume I a l’aragonès Pelegrí d’Atrossillo que no trigà en vendre el poble a Berenguer Dalmau. Fins al 1571, any en què Maria Anna Sanoguera Artés va contraure matrimoni amb Antonio de Calatayud y Toledo, els Dalmau- Sanoguera, recolzats per aliança matrimonial amb els Escrivà, foren els senyors de Catarroja, lloc al qual li atorgaren la Carta Pobla el 28 de maig de 1355 (pg. 150). Posteriorment Catarroja seria propietat fins a l’abolició del règim senyorial del Comtes del Real (els Calatayud) (pg. 151, 175, 209).

Des de la conquesta, la comunitat veïnal de Catarroja funcionava seguint el patró de les societats feudals. Replicant el model de la ciutat de València hi havia el Justícia, els Jurats, el Mostassaf i els consellers, escollits pels pater familias. Les rendes senyorials habituals en el règim d’arrendament o d’emfiteusi eren la partició de fruïts (1/ 4 o 1/3 de la collita), el delme eclesial (de vegades els senyors es quedaven un terç d’aquest conegut com el terç-delme), els tributs per molins, forns, almàsseres o carnisseries, el lluïsme (10%  en cas de traspàs), les multes, el morabatí (set sous reials de València, equivalents a un morabatí, cada set anys sobre cada foc o llar que disposava de béns valorats en almenys quinze morabatins) i, per Nadal i Sant Joan, 7 parells de gallines i una de pollastres. Amb tanta càrrega (que en el cas de Catarroja s’ampliava amb les aplicades a la pesca i aprofitaments de l’Albufera, poc excedent quedava en mans dels llauradors, jornalers i pescadors. Això sense comptar que cas de no poder aconseguir els anomenats “préstecs graciosos”, els censals de l’època eren del 8´33% anual i perpetu.

El canvi de senyors el 1571 no suposà cap millora per a Catarroja. La Casa dels Real era una de les més importants i tenia moltes propietats a Castella i València però les rendes de Catarroja suposaven un 11 o 12% de les rendes totals de les rendes senyorials de la casa: unes 4.000 lliures anuals. (pgs . 207- 2015). A més al segle XVIII, les rendes senyorials es triplicaren (pg. 212), cosa que justifica a bastament els greus conflictes que es registraren en tota l’Horta en 1801.

Si passem ara a considerar l’evolució de la població i els mitjans de subsistència, el dibuix comença a perfilar-se. Pel que fa a la primera, fins a ben entrat el segle XVIII no es produeix el canvi del cicle demogràfic antic al modern. Això vol dir taxes de natalitat i mortalitat molt elevades i pròximes que  generen creixements de població molt moderats i sotmesos a les mortalitats catastròfiques d’epidèmies (la pesta del XIV i del XVII) i conflictes bèl·lics. Elevades mortalitats a les quals, en el nostre cas, s’afegeix l’impacte de l’expulsió dels moriscos el 1609. Tot plegat, l’evolució demogràfica de Catarroja en habitants estimats fins a 1713 (nombre de veïns × 4,5) és la següent:

1510………536

1565………675

1570………720

1599………900

1609….. 1.273

1617……. 765

1622 …… 900

1646…….. 756

1670……. 900

1693…. … 770

1713……. 774

1768…. 2.278

1787….  2.562

1794….3.150

Com es pot comprovar, el segle XVIII és un segle de recuperació demogràfica no sols perquè comença a baixar la mortalitat pels progressos de la medicina sinó també perquè es partia d’uns nivells molt baixos per l’efecte negatiu de l’expulsió dels moriscos, de la pesta del XVII (octubre de 1647) i de la guerra de successió.

Pel que fa a la base econòmica d’aquest llarg període que precedeix a l’informe de Cavanilles, segons el documents notarials hi havia a finals del segle XV una mica més de 1000 fanecades i 242 parcel·les. Manava encara la producció de secà. Però entre el XVI i el XVIII es consolida un model en què les fonts de subsistència d’un terme petit de 13 Km² eren, de llevant a ponent els productes de l’Albufera (arròs, canyes, herbes i aus),  l’horta regada per la sèquia de Favara i la Font de la Rambleta i, per últim, la vinya i l’olivar en el secà. Com a detalls curiosos, la sèquia de Favara ja apareix en 1094 en manuscrits àrabs i al segle XIV es parla de “sobirans” (o pobles aigües amunt: Patraix, Alfafar, Benetússer i Massanassa)  i de “jussans” o pobles d’aigües avall: (Albal i Catarroja). D’altra banda, no hauríem d’oblidar que ja els àrabs feien al llac de l’Albufera responsable del “lluent”, és a dir, de la llum especial que hi havia a València pel reflex del sol en les aigües de l’Albufera.

I de l’Albufera estant, haig de parlar de la importància del llac per a l’economia i subsistència de Catarroja perquè, a banda d’altres rendiments marginals, el llac proporcionava peix i arròs. En el primer regia el “quint del peix) o el 20% en espècie que es quedava el “credenciero” com arrendatari del dret i en l’arròs es procedí també al repartiment dels fruïts de l’arròs entre tots els pobles frontera amb l’Albufera. Tot i que ja he parlat de l’Albufera en parlar de l’Horta, cal esmentar algunes característiques de la història i del conreu de l’arròs, sotmès al llarg del segle XV i XVI a prohibicions i multes que tanmateix no impediren que al llarg del XVII s’incrementaren els aterraments fins al punt de que Cavanilles ja anuncià que la superfície del llac no feia més que reduir-se pels continus aterraments. De fet, la superfície del llac en 1761 era de 13.972 Ha. (5 vegades més que en l’actualitat) mentre que el conreu de l’arrós no ha fet més que créixer i a hores d’ara ocupa més de 20.000 Ha.

Pel que fa a Catarroja, participa activament de la tendència general i això, com veurem després, suposa una disminució sensible del nombre de pescadors, que esdevenen treballadors agrícoles. Tal vegada el Palmar n’és l’excepció (anomenaven despectivament als de Catarroja “esclafaterrosos”) però el que succeí a Catarroja passà també a tot l’entorn. Tanmateix, aquest fou un procés continu però lent perquè els interessos dels pescadors a Catarroja es mantingueren actius molt de temps com ho demostra la historia del “comú de pescadors “ i el control de la Gola del Perelló.

Amb aquestes notes de context general es pot entendre millor l’estructura socioeconòmica del municipi abans de Cavanilles. Una estructura social molt polaritzada com ho demostren les dades  del Cens de Floridablanca segons el qual a final del XVIII hi havia 217 llauradors, 323 jornalers, 272 pescadors, 21 criats i  36 artesans, la major part dels quals maldaven per sobreviure sotmesos com estaven a les càrregues del règim senyorial.

En aquell temps, el nucli urbà comptava com he dit amb uns 3.000 habitants que ocupaven el barri de les Barraques, el Raval i una petita part  del que es podria anomenar “barri del Centre“ (plaça del Mercat Vell, carrer Major…) i on residien els llauradors més acomodats i part de l’artesanat.

Catarroja descoberta… el 2015

Després de fer aquest breu i incomplet resum dels principals trets de Catarroja en el període medieval i modern, farem ara un exercici una mica arriscat: parlar de com és ara o com es percep la Catarroja actual i tornar després sobre la història per tractar d’entendre allò esdevingut però no, és clar, l’esdevenidor.

Per aquesta tasca compte no tan sols amb l’interessant viatge i els magnífics (en plural) acompanyants i cicerones, sinó també amb el fruït de la meua pròpia observació i d’informacions i documents de diverses fonts i orígens.

Un dia de finals de juliol de 2015 en què ja es feia sentir de valent la calor vaig anar a la trobada pactada amb els meus amfitrions a la porta de l’Ajuntament. Vaig escollir aquesta vegada l’itinerari de la Pista de Silla, sorollosa i agressiva com sempre, i arribat el moment vaig tombar a la dreta, seguint la senyalització, sols per a comprovar una vegada més l’estructura de pasta fullada que tenen tant Catarroja com els municipis d’abans i després. Primer, el polígon, amb parcel·les rectangulars i 4 o 5 carrers més o menys paral·lels a la Pista. Un polígon que pel nord està separat del de Massanassa pel barranc  de Xiva-Torrent-Catarroja i que pel sud no té solució de continuïtat amb el d’Albal. De fet, són un únic polígon. Aquesta és la primera fulla de la pasta. La segona, molt més fina però amb fort efecte barratge, fou el ferrocarril que m’obligà a l’habitual pas elevat. I la tercera, el nucli urbà. De seguida vaig trobar l’eix central, l’antiga carretera Reial de Madrid que a Catarroja rep el nom d’avinguda Ramón i Cajal tot i que al centre del poble recupera el nom de Camí Reial. A la dreta, les banderes m’indicaren la localització de l’Ajuntament que  ocupa, després de remodelat, l’edifici de l’Hort de Vivanco. Allà m´esperaven Juli Aguado (el meu contacte inicial), funcionari de l’àrea de promoció econòmica i professor associat de Sociologia, i un jove i simpàtic assessor seu, Josep Antoni Tàpia, que m’acompanyà a deixar el cotxe en un aparcament que està en la plaça de darrere, la plaça Major, una plaça molt “dura”, amb arbres perimetrals, i on a l’estiu es pot fregir un ou en el paviment. Alguna cosa haurien de fer.

Tornarem a l’Ajuntament on ens esperaven Juli Aguado i el tercer acompanyant, Ramon Guillem, bibliotecari i sabut en el millor sentit de la paraula. (vegeu si us plau la seua referència a http://www.escriptors.cat/autors/rguillem/pagina.php?id_sec=1118). És el que es diu una peça de caça major. Molt simpàtic, nascut el 1959 a Catarroja, em recordà molt a un altre personatge: Joan Domínguez de Benaguasil. Inclús s’assemblaven físicament.

Mentre ens fèiem un cafè, els vaig explicar l’aventura i amb el plànol de la ciutat a la mà, acordàrem el full de ruta. Després agafàrem el cotxe de Juli i començàrem el periple. Com que calia començar pel principi, salvàrem- no sé com- la barrera del ferrocarril, del polígon i de la Pista i ens vàrem encaminar cap al Port de  Catarroja. Abans de la via fèrria i del polígon travessàrem el barri de les Barraques -nucli originari dels pescadors- i, per tant, capital mundial del all- i -pebre.  Allò és Catarroja (és més, el nucli primigeni) però  “van una mica a la seua”. Ara, la via del ferrocarril i el polígon separa el barri del Port de Catarroja i de l’Albufera però, malgrat tot, els estrets i irregulars carrers, les menors densitats i els noms d’alguns carrers (plaça de l’Església, plaça de la Llotgeta, l’Alqueria, Canya…) recorden un passat no tan llunyà. Un passat  ben reflectit en el llibre de referència. ( Catarroja… op.cit. pg.230 ) on es pot llegir:

“Son austeros y capaces de sufrir penalidades ya que su trabajo comienza a las 2 o las tres del a mañana, cargando al hombro con la “sària” con todo lo necesario, andan 2 kilómetros hasta llegar al Puerto, cargan “el barquet” y enfilan los 3 o 4 kilómetros de la acequia del puerto, en general andando por la riba y empujando el “barquet “ con la “ percha”. Al llegar a la Pipa, entrada de la Albufera, cada pescador, se dirigia a su zona, unas cercanas y otras lejanas en la que  invertían varias horas pescando”.

Passàrem pel Museu de les Barraques de la Diputació i per l’escola de capatassos agrícoles i agafàrem el camí del Port. Un camí polsegós ens dugué a  la primera opció per a esmorzar que es diu La Primitiva. Una petita decepció: la xica parlava en castellà, ens haguérem de conformar amb llonganisses i creïlles i damunt no tenien barral (amb la il·lusió que em feia!!!). Així i tot la conversa fou molt animada i parlarem prou del Palmar (els veïns de la competència pel que fa a l’Albufera), de la Banda de l’Empastre, producte amb pedigree de Catarroja, https://sites.google.com/site/bandaelempastredecatarroja/les-barraques-bressol-de-la-banda-el-empastre-itinerari-didactic i de la potència cultural de Catarroja defensada per Ramon que exposava amb orgull els actius: l’editorial Afers, Perifèric i Rom Edicions i un seguit d’activitats culturals. Molts escriptors i editorials tot i que allò de la capitalitat cultural és un concepte molt més complex. De fet els quatre coincidírem en atorgar eixa capitalitat a la Sueca fusteriana, malgrat els mèrits evidents de Catarroja

Abans de pagar jo l’esmorzar, com és costum i de raó, vaig tastar una cassalla. Tan sols vaig poder mullar-me els llavis. Tinc testimonis. Agafàrem de nou el cotxe i anàrem una mica més amunt on hi ha un canal ample que du al Port de Catarroja el qual connecta amb el Tancat de la Pipa de l’Albufera https://www.youtube.com/watch?v=1tzW0UdGIvQ; https://www.cma.gva.es/contenidoHtmlArea/contenido/67379/cas/Tancat.pdf http://www.fhortasud.org/rs/870/d112d6ad-54ec-438b-9358-4483f9e98868/c58/filename/l-horta31.pdf un interessant experiment de regeneració del llac. Les barques de pesca estaven a la vora i el passeig era molt agradable i recentment millorat. Allí hi era un altre lloc d’esmorzar (casa Bayna o Vayna, que ho escriuen de les dues maneres) i l’escola de vela llatina. Hi he de tornar. Sols de veure els trets facials i el comportament dels pocs pescadors que estaven per allà, passejant o pescant amb la canya, era evident que allò era un altre món supervivent i orgullós de ser-ho. Un paisatge que haguera fet les delícies de Fellini.  Abans d’agafar el cotxe de nou, Ramon em va fer fixar-me en una perspectiva impagable: al fons es veia amb claredat el Pont del Perniler i l’Àgora. Tradició i “modernitat”.

També comentàrem que al Port hi havia una barca que es deia Ravatxol, a l’igual que el tram-via assassí del Cabanyal i que per Sant Pere, la festa de les barraques encara es canta una cançoneta coneguda com “la gamba de les barraques” que diu, més o menys:

“La gamba

 La gamba de les barraques

Que tenen la cara molt dura

 Perquè se la juguen a les xapes“

Per últim, a les Barraques tenen fama de poc propensos al dispendi. De fet, a Catarroja hi havia dos trinquets, un al Raval i l’altre a les Barraques, que tancà en fallar les apostes. Mentre explicaven aquestes i altres històries arribàrem de nou al nucli urbà de Catarroja i, deixant a l’esquerra el barri de Barraques travessàrem la part més “benestant” de Catarroja agafant l’avinguda  del Dr. Gómez Ferrer que va a eixir al Camí Reial una mica abans de l’Ajuntament. Així és com arribarem al Raval, polígon delimitat per l’Avinguda de la Rambleta al nord, el Camí Reial al sud, el barranc a l’est i el terme de Albal (Avinguda Font de l’Or) a l’oest  tot i que el darrer en aquesta darrera  direcció, el Raval acaba abans. Com el seu propi nom indica el Raval, aquest popular barri de Catarroja va néixer com un lloc marginal de residència de carreters, drapaires i granerers (Catarroja. Op. cit  pg. ) però experimentà un creixement espectacular que l’ha dut a ser a data d’avui un dels barris més poblats. Amb l’aterrament i desaparició del barranc de la Rambleta –que canalitzava l’aigua de la històrica font- i la seua substitució el 1953 per una nova avinguda, el Raval tingué una bona accessibilitat pel nord i pel sud la qual cosa li va permetre consolidar-se en un temps rècord. És un barri popular, una barreja d’edificis  de períodes diferents i diferents qualitats que va patir, com la resta de la ciutat, la riuada de 1957, tot i que la seua deficient urbanització incrementà els danys. Convé recordar que també  la riuada de 1897 feu molt de mal, especialment a Les Barraques que de fet té, un carrer dedicat a l’Ateneu Mercantil per l’ajuda que li prestà al barri. També hi ha carrers dedicats pel mateix motiu a  Sabadell, Barcelona i Terrassa així com a un prohom, Juan Parras. La riuada de 1897 és coneguda popularment com la “riuà de la Magra” perquè diu la llegenda que sols morí una persona, la tia Magra

La urbanització de La Rambleta de la que he fet esment va permetre la darrera expansió cap a ponent de Catarroja. Una zona “nova que ha omplert l’espai de secà que hi havia entre la Rambleta i l’actual Avinguda del Sud i que ha fet possible ubicar alguns equipaments (el parc del Secanet, el poliesportiu i el camp de futbol) en el llindar d’Albal, compensant un mica el notable atapeïment que pateix Catarroja.

La darrera estació d’aquest petit i ràpid viatge fou el far west, és a dir, el nucli d’hàbitat informal de Vila Carmen i els terrenys on es volia alçar el Nou Mil·lenni tots dos a l’altre costat de l’Avinguda del Sud. Vila Carmen ja te prou dècades però la proposta del Nou Mil·lenni –via IVVSA amb el concurs de Llanera- nasqué de l’inefable Rafael Blasco que davant les crítiques que rebia per les urbanitzacions de baixa densitat  amb camp de golf com a reclam, en un hàbil moviment de cintura canvià l’estratègia i es convertí en defensor d’un urbanisme ”compacte”. D’aquest moviment d’escacs -que pretenia  així complir la promesa electoral del PP de 100.000 nous habitatges socials- aparegueren les iniciatives de Nou Manises, Nou Mil·lenni, Sociòpolis, la Bega de Cullera i altres propostes en Betxí. Nules, Vinaròs, Picanya, Alacant (Rabassa) etc. (Sorribes, Josep 2015. València 1940-2014: Construccioón y destrucción de la ciuidad. PUV. Pg. 293-297). La proposta http://www.lasprovincias.es/v/20120108/horta-morvedre/catarroja-devuelve-siete-millones-20120108.html era construir 12.000 nous habitatges amb un model ”compacte”, proposta que afortunadament  fou aturada pel Tribunal Suprem http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/07/26/tribunal-supremo-tumba-pai-nou/1142655.html

Com que ja era molt tard tornàrem a l’Ajuntament i ens acomiadàrem “de moment“. Juli em va prometre que l’endemà em faria arribar un estudi socioeconòmic que l’acabaven d’actualitzar i així fou. Si els paràgrafs precedents són un modest intent de reflectir la Catarroja d’avui, els materials que em proporcionà Juli Aguado completen aquesta visió amb un panorama, no massa encoratjador de la situació d’aquesta ciutat de quasi 30.000 habitants.

Els informes de referència (http://www.catarroja.es/pages/1275-estudis-socioeconomics) son anuals i exhaustius des de 2007 i ens donen un perfil molt acurat de la realitat socioeconòmica de Catarroja. Per raons pràctiques hem agafat el darrer informe, de 2015, i per a no avorrir massa al lector sols faré esment d’algunes xifres molt bàsiques: una demografia positiva fins i tot en el pitjor període de 2007-2014; una densitat molt elevada (2.107 hab./Km² front als 1.047,3 hab./Km² de l’Horta Sud); un descens de l’índex de l’activitat de la indústria i la construcció que baixa el 32,2 % entre 2007 i 2012  i el 41,4% si parlem sols de construcció; una sensible disminució d’empreses en el polígon (de 500 en 2007 a 368 en el 2013); una taxa d’atur del 44% en els majors de 45 anys i del 56,01 % en les dones… Dades hi ha per donar i vendre a l’informe però deixaré que siga el lector el que complete, si vol, la informació. De tota manera, com es pot veure, la cosa no està per llançar coets .

Si complemente aquestes informacions amb algunes altres que dispose d’una base de dades metropolitanes, el quadre adquireix una mica més de definició. La hisenda local de Catarroja segueix les pautes de crisi de molts ajuntaments. Així, el pressupost per habitant deflactat passa de 938 euros el 2002 a 469 euros el 2012 i les inversions -també deflactades- s’enfonsen: 5.121.368 euros el 2002, però sols 1.084 .059 euros el 2012. L’única bona noticia és que el deute per habitant es manté estable  en torn als 430 euros.

El creixement de l’habitatge és notable sense arribar a cotes excessives: 7.370 habitatges el 1991 i 12.651 habitatges el 2011. Per últim, el sòl artificialitzat experimenta -malgrat el fracàs del Nou Mil·lenni- un creixement  notable: de 138 Ha. el 1990, passem a  324 Ha. el 2011.

Aquest podria ser un modest intent de copsar la Catarroja d’avui tant des de la perspectiva de l’observació directa, els apunts dels meus acompanyats i la lectura de l’estructura urbana com des del punt de vista de les dades bàsiques. Seguint el pla de treball anunciat paga la pena tractar de veure com i per què s’ha produït el trànsit de la Catarroja de Cavanilles a la Catarroja que tenim ara i ací.

Catarroja 1795- 2015: algunes claus explicatives.

L’evolució de Catarroja ha estat significativa, però sense grans daltabaixos, fins a la sotragada dels anys seixanta del segle passat. La demografia ens pot servir de guia. Si en l’obra de Cavanilles la població de Catarroja estava al voltant dels 3.000 habitants, el 1900 la població era de 7.043 habitants que passaren a 10.437 en 1940 i a 11.680 en 1960. Però en el curt període de 20 anys la població pràcticament es duplicà, passant a  20.195 habitants en 1981. Els darrers 20 anys del segle XX la població s’estabilitzà (20.616 habitants en 2000) i, com a conseqüència del boom immobiliari i de la nova immigració la població tornà a créixer  fins arribar als 27.478 habitants actuals.

Fins a 1960 el “model” productiu de Catarroja continua basat en l’explotació agrícola (sobretot l’arròs i en menor mesura hortalisses i la pesca). Per a valorar el canvi quantitatiu i qualitatiu que té lloc  a partir de 1960 n’hi ha prou de mirar-se les dades sobre població activa que ofereix el llibre de referència (Catarroja, op. cit. pg. 308). Una disminució molt ràpida del sector primari, un creixement igualment accelerat de la població empleada en la indústria i la construcció i un augment moderat dels serveis. És cert que entre 1934 i 1960 ja s’apunten aquestes tendències però és a partir de 1960 quan la tisora entre població agrícola i població industrial s’inverteix. A partir de 1960 Catarroja entra de ple en la dinàmica de la industrialització i la metropolitanització del conjunt de la comarca i rep un fort contingent immigratori que a principis del XXI es repetiria però amb un canvi substancial en l’ origen i procedència de la immigració.

El segle i mig que va transcórrer fins aquesta vertadera revolució no fou, evidentment un període “neutre”. Pel contrari, Catarroja encetà el  difícil camí de la modernització i es veu sotmesa a tot tipus d’entrebancs i obstacles. Pel que fa a l’augment dels recursos humans, la baixada de les taxes de mortalitat i el manteniment d’unes taxes de natalitat elevades generen un creixement vegetatiu que tanmateix s’alenteix per les continues epidèmies de còlera (1834, 1854, 1865 i 1885), per l’epidèmia de grip de 1918 i, per descomptat, pels conflictes armats tant fora (Marroc) com dins de l’estat, sent la Guerra de 1936-1939 el darrer i més sagnant.

L’estructura ocupacional va canviant gradualment. En 1860 la situació ja no era la mateixa que la retratada en el cens de Floridablanca. Ja hi havia 18 “propietarios labradores”, havia baixat el nombre de pescadors (reconvertits a arrossaires) i sols en restaven 197, però el gruix de la població activa eren llauradors (270), jornalers (538) i criats (65). Per altre costat s’havien desenvolupat prou els oficis (143) el transport i el comerç (134) i els serveis productius (28). Una estructura, per tant, una mica més moderna, els canvis en la qual s’accelerarien amb el nou segle, però a anys llum de l’actual.

La presència d’un elevat nombre de jornalers explica l’aparició de societats obreres al camp i, en concret la creació del Sindicat de  Treballadors del Camp en 1915, poc després dels esdeveniments tràgics de 1911 a Cullera. Amb les seues especificitats Catarroja participa de les tensions socials  i polítiques del XIX i del XX. Convé subratllar que a les eleccions de febrer de 1936, el Front Popular va treure a Catarroja un aclaparador 65´59% dels vots, mentre que els desprestigiats blasquistes del PURA sols  hi obtingueren un 18´78% ( menys que la mitja comarcal) i la DRV  un 15´63%.

Cloenda

Bo, doncs açò és tot. He tractat de resumir en un espai raonable informacions, percepcions i anàlisi. No sé si el resultat haurà estat útil i il·lustratiu però això és sempre prerrogativa del lector. Jo m’he quedat amb la impressió de que Catarroja (la “capitaleta”, que deien antigament els veïns dels pobles del costat) és una ciutat de contrast. Una ciutat “moderna” inserida de ple en la dinàmica metropolitana, atapeïda en excés, on els seus 27.000 habitants malden dia a dia per surar, treballant de valent, per superar aquesta profunda crisi. Però també hi ha un altra Catarroja, la de les Barraques i el Port, la de la frontera amb l’Albufera. Un altra Catarroja que remet a una història que encara conserva i que exhibeix amb orgull. Celebrar el 100 aniversari de la Banda de l’Empastre (que té a Catarroja un carrer dedicat) és alguna cosa més que un símptoma. Com ho és la festa de sant  Pere, el patró del barri de les Barraques, on no manca la romeria des de l’església de Sant Miquel al Port, on la imatge del sant es pujada a una barca acompanyada pels seguidors, també embarcats, per a celebrar la missa de rigor al bell mig de l’Albufera. I l’endemà, “el dia del gos”, és dia per a descansar dels excessos i passar- ho amb la família i els amics. Una ciutat que com tota moneda té dues cares, totes dues vives, presents. Potser tot això que hem explicat són coses tan conegudes que qualsevol em podria llançar, sorneguer, el crit de: “Catarroja descoberta!” Què hi farem: són els riscos de l’ofici.