Gregorio Luri
El 14 d’octubre vaig sopar amb Kim Phuc. Té la pell de la cara tan delicada i brillant que m’he de resistir al reclam metafòric del nacre o la porcellana. Quan l’hi dic, s’aixeca la màniga i posa la meva mà sobre el seu braç esquerre. Noto la incomoditat d’una pell amb una consistència de cartró pedra i no sé què dir. Ella em somriu i m’explica que vivia en el poble de Trang Bang, al nord de Saigon. “Jo no sabia res de la guerra. Fins a aquell moment la ferida més seriosa que havia tingut va ser al genoll, un dia que vaig caure de la bicicleta”.
El 5 de juny del 1972 es va refugiar amb la seva família al temple de Cao Dai perquè el seu poble s’havia convertit en zona de combat. El dia 8 un soldat els va dir que en sortissin ràpidament perquè corrien un gran perill. La Kim va sentir, efectivament, com s’acostaven els avions. “Feien molt soroll”. Van començar a caure bombes. “Vaig sentir quatre explosions. Bummm. Jo i els meus cosins vam sortir corrent cap a la carretera. De sobte em va envair una penetrant olor de benzina i els crits dels meus cosins. «Kim!, Kim!», em cridaven, perquè la meva roba havia desaparegut i em sortien flames del cos”. Dos dels seus cosins, un de sis mesos i l’altre de tres anys, van morir abrasats. Ella va patir cremades en el 65% de la pell.
El fotògraf Nick Út estava fotografiant el diluvi de foc. Ell mateix m’ho va explicar l’endemà. No va pensar en possibles supervivents fins que de sobte es van dibuixar les formes borroses de diverses figures humanes darrere la cortina de foc. En va sortir corrent una dona amb un nen a coll al qual li penjava del taló una tira de la seva pròpia pell i “darrere d’ella vaig veure un grup de nens que s’acostaven plorant i cridant”. Una nena els va passar pel costat amb l’esquena cremada. Instintivament li va buidar l’aigua de la cantimplora sobre les ferides.
A Hanoi, Nick Út va trobar en el negatiu número set la imatge de la nena del napalm. Richard Nixon va dubtar de la seva autenticitat, però a Út li van donar el premi Pulitzer.
Quan el seu pare li va ensenyar la seva foto, la Kim es va emprenyar pensant que tothom l’havia vist nua. Va ser l’únic que va sentir, vergonya. “Què vols que sentís, amb nou anys?”
He notat que m’explica tot això perquè és molt amable, però del que voldria parlar-me és del seu fill Thomas, que es va casar l’agost passat. Llavors m’adono que tota la vida ha estat fugint de la nena de la fotografia per poder ser qui vol ser. “La gent s’interessa per la meva foto, no per la meva vida”. Amb un gest espontani es posa la mà al coll i juga durant uns segons amb els símbols que pengen d’una cadena: una fulla d’auró i un crucifix. Vol parlar-me d’això, del Canadà, que és el país que l’ha acollit, i del que ha significat per a la seva vida la trobada amb l’Evangeli.
Però jo no em puc estar d’empènyer la conversa cap a la foto.
“Pensava sovint que ningú m’estimaria mai, amb el cos cremat! Tenia migranyes i dolors i per a les autoritats comunistes era només la nena del napalm, un motiu per a la propaganda”.
El 1986 va viatjar a Cuba a estudiar medicina i hi va conèixer el seu home, que havia sigut del Vietcong. “La gent em pregunta encara com em vaig poder enamorar d’un comunista, però jo només sabia que estava enamorada”. Es van casar el 1992 i van anar de lluna de mel a Moscou.
L’avió que els tornava a Cuba va fer escala a Terranova. Llavors la Kim va decidir desertar. Era el 15 d’octubre del 1992. Van anar a viure a Toronto i durant un temps va poder ser una dona que intentava organitzar la seva pròpia vida sense el llast del passat. Però un periodista la va localitzar i va tornar a aparèixer als mitjans. De nou era la nena del napalm. “Em vaig canviar de residència. Però no hi havia manera de fugir de la foto. No hi havia manera de ser normal”.
El 1996 va conèixer John Plummer, el pilot del bombarder que va llançar les bombes sobre el temple de Cao Dai. Es van abraçar i van plorar molt tots dos. En separar-se, el pilot va confessar que “s’havia tret del damunt el pes del món sencer”. Llavors la Kim va comprendre que si no podia escapar-se de la nena del napalm, podia reconciliar-se amb ella per promoure la pau.
Vaig penjar al Facebook la imatge de la nena del napalm. Com era d’esperar, vaig rebre molts comentaris. Un d’ells va ser el de Manuel Periáñez, el fill de Marina Ginestà, aquella jove miliciana que el 19 de juliol del 36 va ser fotografiada al terrat de l’Hotel Colom. Quan llegeixin això seré a París, parlant amb ell.
Publicat a l’Ara, diumenge, 25 d’octubre de 2015
