Pau Viciano
Sí, sona molt malament: anticatalanisme i “cívic”. Potser anticatalanisme “no-nacionalista” fa de millor entendre, perquè en el discurs polític dominant ja sabem quina mena de gent són els “no-nacionalistes”. Una cosa és no ser nacionalista –tot i que convindria aclarir que “nacionalista” és una paraula de significats molt diversos en cada tradició política i en la nostra equival a democràcia i progrés— i una altra ser “no-nacionalista”. El no-nacionalisme, tal com s’ha fabricat el terme en l’àmbit mediàtic espanyol, vol dir un nacionalisme que pretén desvincular-se del llast identitari basat en el catolicisme, la raça, la llengua de Cervantes i les glòries imperials, que havia tingut en el franquisme la seua versió més crispada. En aquesta identitat nacional espanyola, diguem-ne tradicional, encaixaven –de manera més o menys forçada— les identitats regionals que, igualment, apel·laven a una identitat d’arrel ètnica, encara que els seus components –dialecte, gastronomia, folklore, paisatges, història local— es recloïen en una dimensió casolana i sentimental.
L’espanyolisme no-nacionalista, en canvi, aspiraria a una nació que, per dir-ho en paraules d’Ortega y Gasset, hauria ser esfèrica i polida com una bola de billar, és a dir, sense cap rugositat regional o local. I sense haver d’apel·lar a una comunitat atàvica, renegant en el discurs de qualsevol vincle que no es derive de la voluntat de ciutadans de viure en comú sota unes lleis que ells mateixos s’han donat de manera democràtica. Què bonic! La realitat és que aquest civisme, però, es mostra tan rabiosament excloent de la pluralitat cultural i nacional com l’espanyolisme tradicional, encara que es justifique amb arguments pretesament democràtics i cosmopolites. El que no deixen de tenir en comú aquests espanyolismes és l’anticatalanisme. Si en la versió ingènuament etnicista d’Espanya els catalans eren rebutjats com a europeistes, urbans i modernitzadors –quan Europa i la modernitat es veien com amenaces per a l’Espanya eterna–, ara són titllats de rústics, antieuropeus i contraris als vents del progrés: aldeanos, vaja.
Això a Catalunya ja fa uns anys que formava part d’un discurs suposadament progressista que va acabar quallant en el partit Ciutadans. Al País Valencià ha estat una novetat. Primer de la mà de l’extinta formació magenta, la de Rosa Díez, que van ser els primers –que se sàpia— a tenir la barra de denunciar que Canal 9 –sí: la televisió de Camps— discriminava els ciutadans castellanoparlants perquè feia alguns programes només en valencià. Era el nou discurs que atacava la llengua del país disfressant aquesta hostilitat de defensa dels valors democràtics, dels drets dels ciutadans castellanoparlants suposadament vulnerats. L’anticatalisme tradicional –el blaverisme de tota la vida— no anava per ací. Com que pretenia defensar la “llengua valenciana”, com a element clau d’una personalitat regional –i potser “nacional”, amb alguna cassalla de més–, la crítica a la tímida normalització lingüística es feia al·legant que la llengua usada per la televisió no era valencià sinó català. L’autenticitat del poble contra l’engany dels polítics i intel·lectuals.
Amb la substitució de UPiD –quines sigles ja més remotes— per Ciudadanos, aquestes eixides de l’anticatalanisme cívic s’han fet encara més extravagants. Carolina Punset, una diputada veraneante que no sabia ni on estaven les Corts Valencianes, va condemnar el model de llengua a l’escola –que el mateix PP no s’havia atrevit a desmantellar obertament–, assimilant-lo a la immersió lingüística de Catalunya i menyspreant-lo com una fàbrica d’aldeanos. Més anglès –i més espanyol, clar— i menys dialecte regional. De la dreta nostrada podia esperar-se la carrincloneria de Barberà, la grolleria de Lizondo o la submissió de la consellera Català, que es disculpava perquè se li escapava alguna cosa en valencià davant els seus. Això no ho haurà de fer mai la líder de Ciudadanos, senzillament perquè ni se li haurà acudit d’emprar la llengua local.
Es fa difícil d’imaginar Carolina Punset escridassant que els catalans ens volen furtar la paella. L’anticatalanisme d’aquesta gent és més fred en aquest sentit, deslligat de vincles emocionals amb l’imaginari regional. És un espanyolisme pur i dur, que apel·la als valors cívics i a la legalitat per combatre qualsevol revindicació de la pluralitat lingüística o nacional d’Espanya. Fins i tot ha tret a passejar l’espantall dels Països Catalans pel Parlament valencià. Però significativament no per denunciar el suposat saqueig de “lo nostre” pels catalans, si és que encara quedava alguna cosa per saquejar després del PP, sinó per acusar Compromís de nacionalisme i, per tant, de separatisme. El perill català ja no es l’amenaça de la invasió, recolzada per la quinta columna catalanista local, sinó l’exemple independentista. I Puig, segons Punset, pagarà la seua irresponsabilitat i tard o d’hora acabarà fent el paper de Maragall, que va obrir les portes a la deriva sobiranista. El discurs anticatalanista, d’aquesta manera, perd tot pintoresquisme local i s’homologa a la ideologia espanyolista “moderna” de l’eix Madrid-Barcelona. Que l’anticatalanisme ara vinga de Catalunya –via Ciudadanos–, això no s’ho esperaven els d’ací. Ara bé, el blaverisme sociològic no deixa de ser un electorat temptador per a aquest altre partit taronja i per a guanyar-se’l, sobretot a la capital, potser faran algun gest d’adhesió a les senyes d’identitat regnícoles. Però el que resulta difícil d’imaginar és Carolina Punset, tan cosmopolita com és, vestida de fallera amb la llagrimeta a l’ull.
