Laia Mas
Crec que mai havia viatjat en tren a Madrid. Els viatges en tren els he fet sempre pel corredor mediterrani: a València, A Barcelona, A Girona… Per això, els paisatges visibles són hui nous per a mi, tot i que la velocitat del tren quasi com em deixa assimilar-los. Sí, ho confesse, estic viatjant a l’AVE. La Universitat de Granada ha tingut la cortesia de pagar-me el bitllet per assistir-hi a unes jornades, i donades les nefastes comunicacions del ja nomenat corredor mediterrani, la manera més ràpida –i quasi la única- d’anar a Granada és passant per Madrid – de moment, la Universitat no paga Blablacar-. Des d’allà hauré de baixar a Antequera i agafar un autobús fins el meu destí. És a dir, recórrer tres cares d’un quadrat per arribar-hi a un punt on hauria sigut suficient en recórrer-ne una.
Mentre creuem els darrers pobles del País Valencià, que els estrangers del meu costat miren amb curiositat, em venen al cap dues reflexions. La primera, sobre l’avanç de la tecnologia i la rapidesa del transport. Mitja hora ens ha costat deixar el territori valencià, i en una més estaré a Madrid: com pot ser? Els últims dos mesos he fet tant quilòmetres que ja he perdut el compte, i tot tan ràpid, com si res. La carretera és ma casa, que diu mon pare. Però també ho era a Guatemala, i és inevitable comparar. Allà, en l’habitual trajecte entre Patzún i el llac Atitlán, de trenta quilòmetres, havia d’invertir més d’una hora. Que sí, que el país és muntanyós, però, justifica això les diferències?
La segona reflexió tracta sobre la radialitat de l’Estat espanyol. Si continuem així, dins de poc tardarem menys en el trajecte València-Madrid-Alacant que anant-hi directament. De fet ja és més ràpid anar de Madrid a Alacant que d’Alacant a Dénia, on per cert el famós “trenet” la setmana passada va batre el seu rècord històric: quatre hores d’una ciutat a l’altra. Per no parlar-ne d’arribar a Gandia: per a quan la connexió amb Dénia? I entre Xàtiva i Alcoi?
Com en el cas de Guatemala, la manca d’un transport adequat que connecte i vertebre el País Valencià no es pot justificar amb qüestions geogràfiques. Més bé es tracta, també com en el cas de Guatemala, de voluntat política i gestió equitativa del món i dels estats. Mentre alguns polítics valencians continuen mirant Madrid i els de Madrid mirant-se el melic, els ciutadans normals ens veiem obligats a recórrer mig Estat per anar d’un punt a l’altre del Mediterrani.
