Jesús Moncho
Octubre, el mes de les celebracions i les efemèrides sentides i assenyalades, va tombant: Oktoberfest; 9 d’octubre; el 12, dia de la Hispanitat; revolució d’octubre, assalt al Palau d’Hivern pels bolxevics , el 25… Però una, entre totes, ressalta per nova (importada) i exitosa: el Halloween, el 31, festa d’origen celta per a celebrar el final de les collites, el final del bon temps, i la retirada cap a casa per passar l’hivern, nit en què tornaven també a casa les ànimes dels avantpassats a arreplegar menjar, calor i caliu familiar. Festa que entronca amb la romana anomenada del “MUNDUS PATET” en què les portes del món dels morts, de l’Inferus, s’obrien per al món dels vius… Un temps en què la tardor pren carrera i ompli els camps i boscos de color ocre, també de castanyes i bolets, i l’aire de malenconia i records. És el sol minvant. Tot canvia…
Tot canvia o, simplement, es torna distint, mostra una altra cara. Així, amb la implantació del Halloween, hem de recalcar l’assalt de la imaginació i la fantasia sobre d’altres aspectes més seriosos o solemnes, festa, hem de dir, quasi capaç de competir en rendiment econòmic amb el mateix Nadal i que enamora de valent als comerciants i botiguers, no així a l’Església.
I si d’efemèrides i remembrances parlem, ací no volem saber, clar és, ni recordar res de res sobre el Martí Luter i la seua embranzida el 31 d’octubre de 1517 perquè l’Església no es corrompera, i es reformara segons la Paraula de Déu acatant la puresa de la seua doctrina. Això sí, canviem l’hora l’últim diumenge d’octubre, segons la directiva europea 2000/84, perseguint un estalvi en il·luminació d’uns 300 milions d’euros, sense perjuí que eixa mateixa xifra, per exemple, haja estat dilapidada en la poc viable Ciudad de la Luz d’Alacant.
Una cosa atractiva té l’octubre: els capvespres (vespre, capvesprada, ocàs, tardet, poqueta nit, boqueta de nit, poqueta llum, crepuscle, horabaixa, llostre, foscant, posta de sol, gravor…), acolorits i grandiosos. Els caça-crepuscles apunten que el fenomen depén de la quantitat de boires i núvols, de la presència de vent o d’airet, de la pol·lució o limpidesa del firmament. És la tardor. Tardor, metàfora per antonomàsia de la maduresa. I “A la tardor, ix el caçador”, evocació també d’allò que no es té. I, veges per on, el mateix Joan Miró encara no havia definit el seu estil quan aprofità el tema del Caçador per arribar a la seua particular estilització i a l’ideograma.
Però, sense cap mena de dubte, els bolets són per a la tardor. Tots a fer bolets. Ara amb el meravellós kit, modern i funcional, del bon boletaire, llançat al mercat: una navalla de disseny boletaire, una magnífica cistella de muntanya, un xiulet multiús de seguretat, i un botelleta d’acer i lleugera per a líquids, amb tap, gràcies al qual podreu fruir d’un descans per a la pertinent hidratació. Comerç i tradició van de la mà. És que el que no faça el mercat, potser no ho faça ni déu!
