Gabriel Garcia Frasquet
Francesc de Paula Burguera ha mort al seu poble, Sueca, als 87 anys. Aquest escrit apressat pretén ser un reconeixement a la seua figura. Des de ben jove, influït per Joan Fuster i Fermí Cortés, que convertiren la capital de la Ribera Baixa en un focus valencianista primerenc, se sentí atret pel conreu literari de la llengua pròpia, interessat per la història del poble valencià i preocupat pel seu esdevenidor.
L’any 1949 publicà en l’editorial Torre, de Miquel Adlert i Xavier Casp, el poemari Ara que sóc ací. Fuster hi acabava de publicar Sobre Narcís, i altres poetes de la seua generació, dels nascuts entre 1920 i 1930, com Jaume Bru, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto i Carmelina Sánchez Cutillas, encara no havien dut els seus versos a la impremta. Allò que unia a tots aquells joveníssims escriptors, més enllà de les seues divergències temàtiques i d’estil, era el desig de dignificar la seua llengua i el seu país en uns anys foscos i difícils.
Entre 1947 i 1952 residí a Madrid, on cursà els estudis universitaris d’Econòmiques. Allí mantingué estrets contactes amb la Casa de València. Per exemple hi ajudà Sanchis Zabalza, delegat de Lo Rat Penat, a donar classes de valencià. I així mateix elaborà, per tal de representar-la en els salons de l’entitat, una actualització idiomàtica de la traducció que Antoni de Vilaragut, humanista valencià del segle XIV, havia realitzat de la Medea de Sèneca.
L’any 1952, una vegada acabada la carrera, torna a casa i continua la seua activitat teatral. Aquell mateix any escriu en col·laboració amb el poeta Rafael Duyos l’obra Tornar a voler, que s’estrenà en el teatre Alkázar de València; i també s’ocupa de la direcció escènica de La bona nova a Maria, de Paul Claudel, traduïda del francés per Joan Fuster, que dugueren a l’escena a la placeta Fonda de Sueca, amb gran èxit, un grup d’aficionats locals.
L’any 1957, la seua voluntat de donar un aire de normalitat, d’universalitat i modernitat al teatre valencià de postguerra, encara massa lligat a les astracanades i a la fàcil comicitat del sainet bilingüe, el du a escriure el drama en sis quadres L’home de l’aigua, que quedà finalista del premi València de literatura que atorgava la Diputació provincial. Fou publicat l’any següent i representat l’any 1959 al teatre Estudi de Lo Rat Penat i, posteriorment, a l’Ateneu Mercantil. Era una obra de trama senzilla que destaca per la seua dignitat dins el panorama teatral de l’època i pel seu aire de teatre poètic. L’any següent escriu una adaptació teatral en valencià de la novel·la de Blasco Ibáñez La Barraca, que finalment no s’arribà a representar.
Si la seua primerenca activitat poètica li ha merescut figurar en totes les antologies al costat dels autors il·lustres que hem esmentat, la seua dedicació al teatre l’emparella amb la figura del Martí Domínguez de Les Malaenes o el de No n’eren deu?, fites del teatre valencià en l’època franquista.
L’any 1963 retorna a la capital de l’estat per treballar de publicista i de periodista. Durant aquells anys col·laborà en el periòdic Madrid i en els valencians Valencia-fruits, Las Provincias i Levante. Una part dels seus articles va ser recollida en els llibres Madrid, página 3, editat a Madrid l’any 1972, i De cara al país, publicat l’any 1974 per l’editorial Gorg amb un pròleg de Ricard Blasco.
Quan mor el dictador, es trasllada novament a Sueca, aquesta vegada per a dedicar-se a l’activitat política. Quan tenia a penes 15 anys, Joan Fuster li deixà el llibre de Joaquim Reig Concepte doctrinal del valencianisme, publicat a l’inici de la Segona República. La seua lectura li va despertar una preocupació pel futur del País, que ja sempre l’acompanyà i que es plasmava en la decisió d’entrar en la vida política ara que s’albirava la llibertat individual i col·lectiva, a principi de la Transició a la democràcia.
Juntament amb Joaquim Muñoz Peirats, fundà el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, del qual va ser secretari general. El seu propòsit era que la dreta liberal i empresarial creguera en el país i actuara en clau valenciana. Va ser elegit diputat al Congrés espanyol l’any 1977, formant part de la coalició Unió de Centre Democràtic. Quan la UCD es convertí en partit, Burguera passà al grup mixt del Congrés, i a l’octubre de 1978 va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià. L’any 1982, com a secretari general del nou partit, i en coalició amb l’Agrupament d’Esquerres, encapçalà, sense èxit, la llista electoral de la Unitat del Poble Valencià.
Mesos després retorna a l’altiplà per reprendre l’activitat periodística com a comentarista polític, i col·labora en Noticias al día, Avui, El Correo Catalán, Deia, o la revista Saó, entre altres mitjans. Paral·lelament coordina l’oficina del grup parlamentari de Convergència i Unió al Senat, des de 1984, i després de 1990, també al Congrés.
L’any 1991 publicà, en l’editorial 3i4, el seu pensament al voltant de la qüestió valenciana. Parafrasejant el títol de Josep Guia, És molt senzill, digueu-li Catalunya, ell en presenta un altre molt més realista: És més senzill encara: digueu-li Espanya. En el llibre, defén les tesis fusterianes sobre el País, enunciades l’any 1962 en Nosaltres els valencians, i rebat les crítiques que han rebut per part dels teòrics de la tercera via com Damià Mollà i Eduard Mira o els autors del Document 88. Atribueix les successives derrotes electorals dels partits valencianistes al fet que sociològicament una gran majoria dels valencians se senten nacionalment espanyols i es mostra pessimista davant la ingent labor de reconvertir-los en nacionalistes valencians. També hi dedica un capítol a la Transició, escrit de forma autobiogràfica, que titula ben significativament “Els anys de la irracionalitat. L’hora dels mediocres i ressentits”. Ell fou un protagonista destacat d’aquella època esperançadora i alhora convulsa, com a membre d’una dreta liberal, culta, civilitzada i valenciana, que hem de valorar en el context d’una època en què el PSOE encara es declarava marxista i el centre es presentava com una amalgama confusa. En realitat la de Burguera era una opció absolutament primordial que, per desgràcia, no assolí el pes polític suficient per a reconduir un procés estatutari condicionat decisivament per la manipulació de masses i la violència impune contra autoritats democràtiques i les figures més preclares de la intel·lectualitat.
En aquella situació de crispació encesa, Burguera no claudicà, sinó que procurà mantenir la coherència personal i política. En una entrevista apareguda en la revista Valencia Semanal el febrer de 1979, recomanava al periodista que apuntara bé la següent declaració: “Al final sempre triomfen les idees, els hòmens i les dones que pensen, els hòmens i les dones que han treballat i que continuen treballant pel País Valencià. La histèria provocada per la manipulació i la desinformació pot ajornar el final d’aquesta sèrie, però al final guanyarem, guanyarà el País Valencià”. El millor homenatge que li podríem oferir seria contribuir a la consecució del seu bon auguri.
