Francesc Canosa
Quatre músics. Afilerats. Terra de bandera irlandesa. La bateria dispara les bales. A la pantalla el barri de Bogside. Derry. Irlanda del Nord. 30 de gener de 1972. Sunday Bloody Sunday. Diumenge sagnant. Fotos dels 14 morts. De les desenes de ferits. Al final l’exèrcit britànic dispara. Manifestació de quinze mil persones. Contra una llei del govern britànic que permet empresonar sospitosos de pertànyer a l’IRA sense cap judici previ. Sunday Bloody Sunday. Sang de memòria col·lectiva mundial. Banda sonora de la força de la impotència. El 5 d’octubre de 2015 a Barcelona el concert d’U2 recorda. Les bales disparen: How long? Quant temps? Quant temps haurem de cantar aquesta cançó? El Palau Sant Jordi canta com un mai més. A fora: l’Estadi Lluís Companys no diu res.
Lluís Companys espera. No diu res. Tres de la matinada. Finca Les Heures. Horta. La seva residència. Arriba el cotxe. Puja. Velocitat d’adéu a la ciutat. Ja no es veu Barcelona. Companys comença a plorar. 24 de gener de 1939. Petit. Impotent. Trist. Clar. Ho veu tot. La tragèdia en tres dimensions. Ell és un home invisible. Catalunya un país invisible. La goma d’esborrar. La fa anar el govern de la República des que desembarca a Barcelona. Des de 1937 Companys no pinta res. Catalunya tampoc. Només pinta la substitució total. No érem amics? No estem al mateix bàndol? No som republicans d’esquerres? No som demòcrates? Hi ha tant a dir! Companys escriu a Juan Negrín, el socialista, el president del govern. A raig: al president de la Generalitat li neguen els informes confidencials sobre la Guerra. Ratlla. Catalunya hi contribueix amb el major nombre de soldats, amb més material de guerra de fabricació pròpia, i a canvi no hi pinta res. Marginada de qualsevol informació, opinió, decisió. Ratlla. El govern de la República converteix la Generalitat en una mena de Diputació Provincial. Ratlla. El SIM (Servei d’Informació Militar) persegueix tots els catalans que considera enemics dels comunistes: tortura, presó, assassinat. Ratlla. La propaganda republicana exalta un patriotisme excloent a Catalunya. Ratlla. Els milers de funcionaris de l’Estat envaeixen Barcelona amb armes de menyspreu: es pixen en la llengua i les institucions catalanes. Negrín no contesta la carta de Companys. I sempre que parlen, es veuen, el desdibuixa. Aboca la tinta espanyola per damunt.
Negre 18 de gener de 1939. Negrín informa Companys que la situació és greu però no desesperada. La bogeria. Companys, compto amb tu: has de fer una crida a la resistència total. És tard, diu Companys. Però ho fa. Perquè no sigui dit. Perquè ningú digui que els catalans són deslleials. El dia 20 fa l’últim discurs a Catalunya: “En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins i tot el nostre nom…” Crida al suïcidi final. Però els catalans ja estan esborrats. L’endemà Negrín li diu a Companys que s’ha d’evacuar la ciutat. Està tot perdut des de fa temps. Companys, indignat. Sí, Negrín li va mentir. El ventríloc covard usa el nino desdibuixat. Negrín calla. Companys parla. Sí, el franquisme va assassinar Companys, però el govern de la República el va esborrar abans. A ell. A tots els catalans. A Catalunya. Ja ho va dir Negrín el 1938: “ El que estorbe esa política nacional debe ser desplazado de su puesto. De otro modo, dejo el mío. Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro ”.
Imagino un concert al Palau Sant Jordi. Un grup català. Els músics afilerats. Terra de bandera catalana. Imatges de Companys. Una cançó sobre l’únic president de govern democràtic executat. Què diria molta gent que s’emociona amb Sunday Bloody Sunday? Això és diferent? No es pot barrejar música i política? Manipuladors? Mentiders? Revisionistes? Abans el que ens uneix que el que ens separa? Molts canviarien de cara. No tots els morts valen el mateix. No totes les memòries cotitzen. L’Espanya de la pell de frau mai diu res. Calla i executa. How long? Quant temps? Fins quant tots permetrem un silenci que ningú mai ha sentit plorar?
Publicat a l’Ara, dijous, 15 d’octubre de 2015
