Joan del Alcàzar
Han passat tres quarts de segle des que va finalitzar la guerra d’Espanya, la que l’Església Catòlica va beneir, va recolzar i va batejar com a Croada; un dels majors drames humanitaris del segle XX europeu, una contesa que no desmereix el qualificatiu d’holocaust, com la va definir l’historiador britànic Paul Preston.
Milers de morts, desapareguts, empresonats, torturats, exiliats i una repressió que es va mantenir durant dècades pels vencedors de la contesa, i el PP és encara avui incapaç de sentir compassió per les víctimes d’aquella guerra i posterior dictadura. No és que ni tan sols alberguen un bri de pietat pels vençuts, sinó que se segueixen burlant-se del dolor de les víctimes i de les seues famílies. Com a hereus directes d’aquells que van omplir Espanya de sang, dolor i llàgrimes, molts d’ells se senten encara vencedors i renyeixen als vençuts i als seus familiars per obstinar-se [sic] a mirar cap al passat; persisteixen en la humiliació de les víctimes i no es contenen ni tan sols en seu parlamentària cada vegada que l’ocasió els ho demana.
L’últim a sumar-se a l’escarni ha sigut José Joaquín Peñarrubia, senador per Múrcia, qui, en un debat recent en la Comissió de Pressupostos de la Cambra Alta, ha rebutjat dotar de finançament a les exhumacions de les restes mortals de republicans soterrats en fosses repartides per tot el territori espanyol. Els arguments de Peñarrubia van ser tan falsos com a ofensius. Va afirmar que no hi ha demanda real de ningú que desitge buscar als seus, que el debat ja és “pesat” i que “no hi ha més fosses” que trobar i obrir. El senador del PP va demanar a els qui se li oposaven, literalment, que “no donen la llauna” amb aquest assumpte.
No és nova la posició dels dirigents del Partit Popular. En el debat sobre la Llei de la Memòria Històrica [2007], Jaime Major Orella, va defensar l’”extraordinària placidesa” del franquisme, al mateix temps que es preguntava en veu alta: “Per què vaig a haver de condemnar jo el franquisme si va haver-hi moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat?”. Més recentment, el portaveu en el Congrés Rafael Hernando va afirmar en un debat televisiu que “alguns s’han recordat del seu pare quan hi havia subvencions per a trobar-ho”, en referència a les fosses del franquisme. El jove Pablo Casado, que ha sigut recentment ascendit en la jerarquia del partit com a prometedor dirigent, va adquirir popularitat entre els seus temps arrere, quan en un míting del PP va dir que les gents d’esquerra “estan tot el dia amb la guerra de l’avi, amb les fosses de no sé qui, amb la memòria històrica”.
El negacionisme feridor del PP entra en contradicció no solament amb la posició documentada que sustenta l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), que parla de més de cent catorze mil víctimes de la repressió franquista encara avui desaparegudes. El Partit Popular fa cas omís, igualment, dels informes d’Amnistia Internacional (AI), com el titulat “El temps passa, la impunitat roman“, publicat en 2013. En la seua presentació, el director d’AI Espanya, Esteban Beltrán, va assegurar que “a Espanya està garantida la impunitat” dels crims del franquisme.
El PP fa oïdes sordes a la mateixa Organització de Nacions Unides (ONU). En un informe fet públic a mitjan 2014, Pablo de Greiff, relator especial de l’organisme, va resumir les mesures adoptades pel Govern espanyol enfront de les greus violacions als drets humans comeses durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. La seua conclusió principal va ser que el govern de Mariano Rajoy fa poc i malament per la recerca de la veritat i la justícia sobre aquests fets, i per la reparació a les víctimes. Per al relator de l’ONU: “Resulta especialment sorprenent observar que no s’haja fet més en favor dels drets de tantes víctimes”.
És més que probable que Pablo de Greiff haja llegit l’obra L’holocaust espanyol, de Paul Preston, subtitulada Odi i extermini en la Guerra Civil i després. Allí haurà pogut conèixer les directrius dels aixecats quant a les característiques de la repressió que havien de desenvolupar, entre les quals destaca el que Josep Fontana va qualificar com assassinats preventius, o una “àmplia neteja d’indesitjables”, en paraules d’un comandament de la Guàrdia Civil en 1936. El general Mola, cervell de l’aixecament militar, va expressar amb claredat les intencions dels insurgents: “Parlamentar? Mai! Aquesta guerra ha d’acabar amb l’extermini dels enemics d’Espanya”.
Què ocorre en el Partit Popular que tres quarts de segle després ni tan sols són capaços de sentir pietat per nonagenaris que no voldrien morir sense rescatar les restes dels seus pares, mares o germans que jauen en una cuneta des de fa tantes dècades? I si no senten pietat ni troben motiu per a practicar la 5ª Obra de Misericòrdia, ―la de consolar al trist, tal com mana l’Església a la qual tan ferventment s’adscriuen en la seua immensa majoria, [“Joiosos els que ploren perquè seran consolats”]―, podrien, almenys, mostrar respecte.
Un respecte que hauríem de ser capaços d’imposar al Partit Popular [amb les urnes] perquè els Mayor Oreja, els Hernando, els Casado, els Peñarrubia, i tants altres, no insultaren la memòria dels vençuts humiliant, setanta-sis anys després, als cada vegada més escassos supervivents, als seus fills i als seus nets.
Publicat en el bloc escriureenlaire
