Juli Capilla
Ara que el curs ja està en marxa, convé fer unes reflexions a propòsit de l’ensenyament en valencià. A primeries de setembre, Vicent Marzà, el conseller d’Educació –que és mestre!, ja eren hores que algú del ram se n’encarregara, de la cartera educativa– va posar damunt la taula les xifres de l’ensenyament en la llengua pròpia en Primària i Secundària ara com ara: el 38%. No és molt, si tenim en consideració que han passat més de 30 anys des de l’aprovació de la LUEV. Però, si tenim en consideració que hem estat víctimes durant aquest dilatat període temporal de la pusil•lanimitat –i la covardia, a voltes– d’uns (PSPV) i, sobretot, de l’hostilitat manifesta dels altres (PP), les dades no són menyspreables.
En aquest sentit, cal dir que gràcies als esforços de la societat civil i dels mateixos docents, dels partits i dels sindicats netament valencianistes o amb sensibilitat per la llengua, del món associatiu i cívic del mateix signe i de l’interès de les famílies, cal subratllar açò últim, de les famílies, l’àmbit escolar ha aconseguit preservar –ni que siga precàriament– una llengua que com més va es troba més amenaçada. Si no haguera estat per l’àmbit educatiu, no vull ni imaginar en quina situació es trobaria ara com ara la llengua pròpia al País Valencià.
El conseller Marzà s’ha proposat d’augmentar el percentatge d’ensenyament en valencià. I, ben mirat, no li seria difícil perquè només atenent la demanda, l’oferta augmentaria ostensiblement, acostumats com estàvem als entrebancs que el PP hi posava contínuament, amb l’excusa d’un plurilingüisme fals, emprat com a excusa paralitzadora de l’eixamplament de l’idioma minoritzat. Era ben habitual que des de la Conselleria es fes cas omís a les peticions dels pares i mares d’escolaritzacio dels fills en valencià.
El canvi de govern resulta encoratjador per als ciutadans en matèria lingüística. Augmentar la presència del valenciàals centres educatius constitueix uns dels eixos de treball i un repte a complir per part del nou conseller d’Educació. Endemés, hi ajuda el fet que la llengua, ben sovint, és vista pels que la demanen com una eina pragmàtica útil i com un bé cultural que cal protegir. No són tots els sectors els qui la defensen, clar, però “en són més dels que ells volen i diuen”, com deia Raimon.
D’altra banda, pedagògicament el poliglotisme té avantatges de rendiment escolar demostrats i suposa un instrument d’integració social indiscutible. Els docents sabem ben bé que de vegades les línies en castellà solen aglutinar els alumnes de més baix rendiment acadèmic, degut a la seua procedència social o nacional, i que les línies en valencià acostumen a ser més productives, des del punt de vista de l’alumne. La discriminació, però, emana del mateix sistema, perquè dóna a triar entre una línia o una altra als pares dels alumnes, i no a l’equip docent. Discriminació perquè destria els autòctons dels immigrants, impedint aquests darrers d’integrar-se no només lingüísticament sinó també socialment. I discriminació, per part també del sistema escolar valencià, perquè ben sovint no atén la demanda lingüística i pedagògica de les famílies. Fins ara ha estat molt habitual que queden desateses, per part de l’administració autonòmica, les peticions d’ensenyament en valencià de moltíssima gent. O que, dintre les línies valencianes s’adjudiquen places a docents que no tenen la capacitació lingüística, la qual cosa constitueix un frau als alumnes i als pares.
Com a professor, he comprovat també que l’ensenyament íntegre en valencià és l’únic garant del bilingüisme social (una meta que hauríem de tenir ben present, a pesar que el neguen els sociolingüistes). Més d’una vegada s’ha insistit en el fet que els únics individus realment bilingües al País Valencià són els valencianoparlants. I és veritat. Tret de les excepcions personals i ideològiques, que n’hi ha, això és així. Fins al punt que un contingent massiu de castellanoparlants són incapaços d’amollar-ne cap ni una en valencià, i es mantenen de per vida dins de la capsa del monolingüisme. Aquests anys com a professor de Secundària he comprovat que en aquells centres on s’implanta el PEV (Programa d’Ensenyament en Valencià), els alumnes aconsegueixen una competència més que satisfactòria en valencià, encara que tinguen com a llengua materna el castellà. En canvi, els alumnes castellanoparlants que no van “a la línia” són majoritàriament incompetents en la nostra llengua. I és una llàstima perquè està demostrat també que els xiquets aprenen més fàcilment que els adults qualsevol llengua. Que no els suposa cap esforç suplementari insalvable. I que els permet d’accedir més fàcilment a una tercera llengua. Una oportunitat, doncs, que no podem deixar de banda. Entre altres coses perquè qualsevol llengua (com ara el valencià, però també l’anglès, el francès, etc., que conste que no estem en contra del plurilingüisme) és una oportunitat, una finestra al món que ens obri els ulls envers els altres, i que, en conseqüència, ens converteix en persones més empàtiques, tolerants, solidàries i democràtiques.
Si volem una societat valenciana com cal, integradora i cohesionada, necessitem integrar els menuts en la llengua del país, i això passa per un model d’immersió lingüística únic, per una única línia en valencià que garantisca l’aprenentatge d’una llengua, el valencià, que es troba en inferioritat de condicions. Com han fet a Catalunya i a les Illes, territoris germans de llengua que han aconseguit un bilingüisme real entre els seus alumnes, i una cohesió social que permet el respecte mutu i la tolerància entre els ciutadans, més enllà deles diferències. Necessitem més valencià a l’escola. I a tots els altres àmbits també: als mitjans de comunicació, a l’administració, al món de l’empresa, en política, en els esports, en tot. Volem més valencià, encara.
