Sal·lus Herrero
Dijous 3 de setembre, Pep Ferrer publicava a El Punt-Avui un article titulat “Escolte, monsenyor Cañizares”, on comentava un sermó d’aquest cardenal nomenat arquebisbe de València, en el qual havia dit –en castellà, per descomptat– que les autoritats polítiques voldrien l’Església callada en tot. Una mena d’Església del silenci. I carregava contra el laïcisme, culpant els polítics que no van a les processons ni segueixen les consignes doctrinàries de la jerarquia eclesiàstica. Ferrer invitava Cañizares, amb molt de seny, a fer autocrítica de les desercions i dèficits de l’Església i l’instava a que fera cas, per a eixir de l’atzucac en què es troba la institució eclesial, a la proposta del papa Francesc : “Cal que els pastors facen olor a ovella”.
Monsenyor Cañizares -que no li farà gens de cas a Ferrer ni encara menys a mi- sembla instal·lat en el marc cognitiu del nacionalcatolicisme de la dictadura de Franco. És un nostàlgic d’uns altres temps. Llargs anys en què els jerarques catòlics estaven amistançats amb un règim podrit i criminal que mantenia l’Església emmordassada, des d’una instrumentalització totalitària, furiosa i aberrant de guerra civil entesa com a Croada.
Amb aquella dictadura hi havia una complicitat absoluta. La jerarquia eclesiàstica obtenia un munt de privilegis, poder i prebendes en tots els àmbits (econòmics, fiscals, de nomenaments, en l’ensenyament i la moral pública, participació en el Poder i l’administració de la Victòria en definitiva). El règim dictatorial es mantenia amb la força bruta de l’exèrcit i la policia -incloent la BPS i la tortura sistemática- i amb la força còmplice i complementària, legitimadora, d’una Església que feia proselitisme per mantenir aquell règim ignominiós, des del silenci còmplice i legitimador fins a l’exaltació dels passejos sota pal·li de Franco, lloat en totes les misses com a ‘providencial’ cabdill, escollit per Déu com a espasa del Catolicisme, reserva espiritual d’Occident i salvador d’Espanya .
No per casualitat, el papa actual, Francesc, ha fet un elogi de la laïcitat -que el cardenal Cañizares blasma- com un estat molt més cristià i evangèlic perquè la ciutadania és més lliure per a escollir i prendre decisions amb criteri propi. Molt més cristià i evangèlic, doncs, que un confessionalisme que pretén controlar les consciències i forçar les coses, crear situacions repressives que obliguen en la pràctica als polítics i als ciutadans a anar a les processons, a les misses i tota la resta. Que imposa l’ensenyament obligatori de la religió a l’escola i abomina de l’educació per a la ciutadania com a marc necessari de valors comuns més enllà de les creences particulars de cadascú…
Prou sabem que amb totes aquestes excuses doctrinals o doctrinàries, del que es tracta en el fons és de mantenir Concordats beneficiosos per als interessos econòmics i de poder de la jerarquia, amb la finalitat d’incidir en la legislació per a imposar la doctrina i la moral catòlica entesa en el sentit més restrictiu i escassament respectuós amb els drets humans (cas dels homosexuals, dels transsexuals, dels divorciats, de l’avortament, dels drets de les dones en general). Sense meditar sobre les conseqüències d’imposar jurídicament o per la força una moral completament desfasada i obsoleta, basada en prejudicis masclistes i patriarcals tan antics i retrògrads com l’Antic Testament.
Afortunadament, els signes dels temps són altres, i el papa Francesc sembla que comença a reconsiderar tot això quan adverteix que ell no és ningú per a judicar i condemnar els altres. L’arquebisbe Cañizares sembla que està, en tots els terrenys, a les antípodes del papa actual, mostra la veu ridícula, absurda i discordant d’un cardenal foragitat dels palaus del Vaticà i enviat, incomprensiblement, a València. Un prelat que considera que la seua primera missió a la Terra no és predicar l’evangeli i l’amor al proïsme, preocupar-se pels marginats, pobres, refugiats, desposseïts, sinó sumar-se a una croada per defensar la unitat d’Espanya. I continuar la tasca, tan antiga i arrelada en l’Església valentina, de castellanitzar els infants, adults i majors del País Valencià fent que abandonen la seua pròpia llengua i cultura valencianes o marginant-la a espais domèstics, privats, folklòrics i insignificants .
Un amic que estiueja a Xodos (l’Alcalatén) em va comentar que havia estat passejant per Atzeneta del Maestrat, on havia vist com al supermercat Consum, en moltes botigues, al carrer, a l’ajuntament, els rètols, els cartells d’anuncis escrits per la gent, etc., estava tot escrit en valencià, amb una normalitat reconfortant, expressió de la realitat profunda i la voluntat del Poble. Tret de l’església i oficines parroquials, que ho tenia tot en castellà. Uns pastors que, en comptes d’acompanyar la gent dels pobles del nostre País Valencià en el costós i difícil procés de recuperació de la llengua i la cultura pròpia fan tot el contrari, esdevenen una peça que entrebanca tot el que pot el procés de represa de la llengua i la cultura –de la dignitat, al capdavall- dels valencians.
L’Església catòlica és de les poques institucions del País Valencià que no fa olor d’ovella valenciana, que no acompanya el procés de recuperació de la nostra llengua i cultures valencianes, ans al contrari, com denunciava Emili Marín, exdirector de la revista Saó, en la presentació del llibre Bausset, l’últim maulet, celebrada a l’edifici de la Universitat de València a la Nau. Afirmava Emili Marín que la jerarquia de l’Església al País Valencià, tret d’algunes excepcions, eren uns dirigents absolutament contraris a la llengua i a la cultura catalana del poble valencià… Junt a l’exèrcit espanyol, són les dues institucions que han rebutjat valencianitzar-se i es mantenen a les ordres de Madrid i d’una concepció centralista, monolingüe, monocultural de l’Estat, excloent de les seues activitats el valencià per sistema, tractant d’imposar el castellà o espanyol com a llengua única, menyspreant la llengua i la cultura de la valenciana gent, que compartim amb les Illes Balears i amb Catalunya. Marín no dubtava a considerar vergonyosa i insultant l’ actitud de la jerarquia valenciana, enemiga acèrrima de la llengua i la cultura del País Valencià. Quina diferència, més enorme, si comparem la irresponsabilitat de la jerarquia de l’Església valenciana pel que fa a la llengua i la cultura pròpies, amb l’actitud de l’Església catalana, basca o gallega, sense anar més lluny.
El missioner a l’Africà, persona i valencià excel·lent, amic de Joan Fuster, mossèn Alexandre Alapont, va clamant per la necessitat que tota l’Església al País Valencià s’encarne i faça seua la llengua i la cultura del poble valencià, per a ser mínimament creïbles i no tornar-se en agents desculturitzadors del poble, com va fer ell a l’Àfrica, estudiant, aprenent i traduint la Bíblia a una llengua africana. Perquè segons ell, i sembla que també el fundador del cristianisme, sense encarnació no hi ha cap alliberament ni cap salvació.
De fet, en la jerarquia de l’Església valentina, tret de poques excepcions, com la d’un Pont i Gol al seu temps, sempre s’hi han imposat bisbes castellanoparlants i vinguts de fora, des de l’arquebisbe Mayoral fins a l’actualitat, girant l’esquena a la llengua i cultura pròpia i històrica del País Valencià excloent-la del tot. Ha estat durant segles un instrument de castellanitzador, fins ara. No es fan misses en valencià o molt poques, no tenen cap voluntat d’acceptar els textos litúrgics en valencià, violant d’aquesta manera drets fonamentals. Menyspreen els polítics democràtics, els sindicats, l’Escola Valenciana, les associacions culturals i universitàries, que han tractat d’encarnar-se al si del poble valencià per tractar d’evitar l’extermini que va planificar l’anterior dictador contra la llengua i la cultura catalana, valenciana i balear.
Només sintonitzen amb el PP, amb el pitjor PP, i amb alguns sectors d’extrema dreta de l’Estat espanyol, els quals junt amb la jerarquia de l’Església del País Valencià, tracten de continuar aquest genocidi cultural en un context social “democràtic”, diferent en part al de la dictadura. És una manera, des de la jerarquia eclesiástica, de tractar de deslegitimar la democràcia actual, reproduint en l’actualitat els principis rectors i les pràctiques de la dictadura, basats en la imposició d’una sola llengua, cultura, religió i nació enuna Espanya de matriu castellana. En contradicció amb la realitat viva dels pobles català, valencià, balear, basc i gallec.
Des del si de l’Església, la gent vinculada a la revista Saó, els “capellans del dissabte”, algunes comunitats de base, cristians compromesos -en realitat molta gent, però sempre marginada i reprimida-, han denunciat la incoherència d’una cúria i una jerarquia que en comptes d’encarnar-se en la llengua del poble valencià, incultura la ciutadania valenciana que va a l’església en castellà, privilegiant la llengua de l’Estat i dels més poderosos (l’aristocràcia ahir, la burgesia urbana després, les forces vives de sempre) i deixant de banda la llengua dels pobles, dels més pobres i desemparats, xocant virulentament contra els principis evangèlics de Jesús de Natzaret.
No és estrany que l’amic Vicent Micó, capellà de la petita comunitat de Turballos, explique que la llengua de Jesús, vulguen o no vulguen, és el valencià o català, perquè és la llengua més feble davant l’hegemònica i dominant; el valencià o català és la llengua i la cultura d’una nació que no té estat propi i és minoritzada i afeblida per l’Estat espanyol per tractar d’exterminar-la, i denuncia que la jerarquia de l’Església “valenciana”, en realitat antivalenciana, en comptes de defensar la llengua de Jesús, el valencià, fomenta la fragmentació, el menyspreu, dóna suport a entitats secessionistes antivalencianes i anticatalanes, fomenta l’odi entre els valencians i contra els catalans, de manera racista i xenòfoba i tracta la llengua i la cultura de la valenciana gent com si fos un objectiu menyspreable que cal extirpar finalment.
A tot això Cañizares li dóna la benedicció. Quina creu! Per dignitat, aquest arquebisbe que no ens mereixem hauria de dimitir o ser cessat pel bon papa Francesc, perquè posa en qüestió, en bona part, la credibilitat de les idees i reformes que planteja l’actual bisbe de Roma des del respecte a una situació laica, l’ecologisme o l’olor a ovella. Idees i propostes que l’actual arquebisbe de València banalitza, grollerament i perverteix quan s’uneix en un pacte de ferro, electoralista, donant suport a l’alcaldessa anterior de València i a les polítiques d’extrema dreta del PP, en una mena de prostitució política tan semblant a la del nacionalcatolicisme, quan sermoneja contra els polítics locals i autonòmics elegits democràticament i que ell rebutja perquè no són d’extrema dreta, com és ideològicament l’ultra Cañizares. Aquest arquebisbe és una vergonya per a qualsevol que tinga un mínim coneixement de l’Evangeli i del cristianisme. Un bisbe que, en la pràctica, ni s’ha encarnat ni s’encarnarà mai en la llengua, la cultura i el poble valencià, perquè està en la mateixa òrbita ideològica que els bisbes espanyols, xilens o argentins que donaren suport -als anys trenta o setanta- als colps d’estat militars, a les tortures i als assassinats dels socialistes, anarquistes, demòcrates i comunistes. Un arquebisbe així és un motiu per allunyar-se de l’Església del tot i no voler saber-ne res d’una jerarquia que està sempre al servei de la llengua, la cultura i la nació dominant.
Cañizares ha reblat el clau recentment. En la inauguració de curs de la Universitat Catòlica ha instat aquesta ‘universitat’ confessional a entrar en política contra el govern actual de la GV i davant el risc imminent de ruptura de la sagrada unitat d’Espanya. En bé de tots, aquest home hauria de dimitir o ser cessat per la Santa Seu. Que així sia.
