Pau Planas
Per més que els altaveus de l’establishment intentin dissimular, ens trobem a les portes deles eleccions catalanes més transcendents de les darreres dècades, unes eleccions que permetran generar el mandat sobre la independència que ha estat impossible tirar endavant a través d’un referèndum acordat. Un dels elements que fan més visible que no ens trobem davant d’unes eleccions autonòmiques convencionals, és la singularitat excepcional de les forces que hi concorren, organitzades en marques i coalicions fins ara inconcebibles. Són símptomes d’un canvi profund en la política catalana, que arrenca, ja s’ha dit molts cops, en el fracàs del desplegament de l’Estatut, l’últim instrument de consens que podia haver arbitrat les tendències divergents entre una Catalunya que reclama sobirania i un Estat Espanyol delerós de recentralitzar poders.
El cas és que, a partir del fracàs d’aquesta oportunitat d’entesa, juntament amb la irrupció d’una crisi econòmica que s’ha fet crònica, s’ha esberlat el pacte de la Transició, i àmplies capes de la població catalana han encetat el camí cap a una ruptura democràtica.
Ha emergit, per tant, un nou escenari, que obliga als partits a resituar-se en unes coordenades diferents de les que proposava l’autonomisme. En aquest fort moviment tectònic, els partits que es resisteixen a abandonar l’anterior paradigma pateixen una davallada en la intenció de vot. Un exemple clar és CiU, que ha hagut de separar-se, quedant Unió desintegrada i en vies d’esdevenir força extraparlamentària. L’altra gran exemple és el PSC, que arrossega anys de declivi. I un tercer cas: ICV-EUiA, també amenaçada per una davallada electoral, i ara lliurada als braços de Podemos, sota la marca CSQP.
Centraré l’article en aquesta darrera marca electoral, com a exemple d’incapacitat adaptativa, i també com a mostra de com una candidatura d’esquerres pot esdevenir, en determinats moments i contextos, un instrument que contribueix a frenar moviments populars de transformació. Vull deixar clar per endavant que, malgrat la contundència del discurs, es tracta d’un exercici de reflexió que busca obrir el debat i trobar respostes a una postura que em sembla incomprensible. La crítica és fruit d’una decepció i un desconcert personals, i m’he sentit necessitat d’expressar-la.
Errors de partida
Quan, ara fa quatre anys, l’independentisme va irrompre amb força en l’escena política catalana, ICV va apadrinar la Tercera Via quan semblava una opció viable, o la més probable, i hi va apostar fort. Amb el temps, però, a mesura que s’ha constatat que la partitocràcia espanyola s’oposa reiteradament a plantejar un nou model territorial, s’ha descobert que la via no conduïa enlloc. Existia la teoria, assumida també per CiU, que davant les demandes independentistes, tard o d’hora l’Estat oferiria alguna forma d’encaix per desplaçar el rupturisme cap als marges del Parlament. Però aquesta, val a dir-ho, ha estat una hipòtesi circumscrita de manera exclusiva a Catalunya: l’esperança de resolució pactada no ha existit mai, a l’Estat Espanyol.
Allà hi ha altres dinàmiques, i la qüestió catalana no ha estat mai un debat troncal, sinó una molèstia de segon ordre que es podia gestionar amb les pertinents dosis de menyspreu i càstigs constitucionals: assumir-lo com un problema ineludible implicaria posar en dubte fonaments polítics irrenunciables i qüestionar a fons una identitat col·lectiva sostinguda durant segles. Contràriament al que defensen els predicadors de la Tercera Via, el PP, el PSOE i C’s tenen un horitzó polític invers a les demandes majoritàries de la població catalana: menys poder per les autonomies i nul·la concepció plurinacional de l’Estat. En aquest context, un model federalista o confederalista, en el qual Catalunya pogués acomodar-s’hi a partir de la gestió dels propis recursos, el reconeixement del dret a l’autodeterminació, capacitat de decisió en infraestructures, i blindatge de competències en matèria educativa o cultural, esdevé una il·lusió cada vegada més irrisòria. La impossibilitat d’assolir la necessària majoria de dos terços per a dur a terme tals reformes s’ha fet evident. Ningú amb un mínim d’honestedat pot creure i fer creure que aquest novembre s’obrirà un escenari propici a fer possible un encaix satisfactori. És, per tant, un error pretendre edificar l’eix central del discurs únicament a partir d’una premissa materialment impossible de dur a terme, pel fet que aquesta opció depèn d’una voluntat aliena inexistent.
El segon error, derivat del primer, és la insistència en separar la qüestió nacional i la social. Aquesta separació havia funcionat en l’anterior paradigma autonomista, en el que la qüestió nacional estava congelada pels pactes del peix al cove, i la qüestió social discorria en un context de relativa bonança econòmica i garanties de manteniment d’un minúscul estat del benestar. Les dues qüestions podien plantejar-se per separat perquè, en el fons, cap de les dues es plantejava a fons i de manera seriosa. Ara, que s’ha fet evident que no és possible fer polítiques socials sense sobirania, i que no hi ha sobirania sense una ruptura amb l’Estat, és quan la separació de les dues qüestions grinyola per tots costats.
Què proposa ICV-Podemos?
Esbravat el miratge de la Tercera Via, havent quedat com a úniques opcions el pas cap a la independència o bé l’acceptació de la recentralització i la intervenció, CSQP respon amb un silenci incomprensible en la qüestió nacional que, de retruc, deixa palesa la impossibilitat de donar una resposta satisfactòria a la qüestió social: el silenci apareix també quan es pregunta de quina manera es duran a terme les mesures socialment justes que es defensen. Com establirem una nova fiscalitat per repartir la riquesa? Com farem lleis que evitin els desnonaments i fomentin polítiques energètiques d’impuls a les renovables? Com podrem finançar hospitals i escoles públiques? Silenci, per tant, davant les qüestions més bàsiques que la població reclama: ens quedem amb la superfície dels lemes i les intencions moralment admirables, però els mecanismes concrets que han de permetre fer possible les intencions no apareixen enlloc, i no apareixen perquè l’acció de govern se supedita, fent gala de la millor tradició dependentista, a una regeneració de l’Estat que, ara mateix, apareix com una possibilitat molt remota.
Sabent això, sabent que a curt termini no hi ha un encaix possible, ens podem preguntar per què ICV-EUiA s’han quedat bloquejats en la proposta de la Tercera Via. La formació podria haver iniciat, aquest darrer any, un apropament cap a l’independentisme. Podria haver fet un esforç de sinceritat i admetre que el model federalista, anecdòtic a la resta de l’Estat, només es pot assolir a partir de la proclamació unilateral de la república catalana, deixant les portes obertes a la federació en una etapa posterior, amb un Estat Espanyol reformulat. Això hauria permès plantejar un acostament a formacions com la CUP o ERC. El cas és, però, que no hi ha hagut capacitat o voluntat per fer aquests passos.
Els motius? La feblesa del federalisme, per una banda, impedeix que hi hagi recorregut polític: en l’actualitat, l’únic moviment polític que encapçala iniciatives de gran abast per forçar canvis estructurals és l’independentisme. El federalisme no és una iniciativa entusiasta, sorgida d’una il·lusió col·lectiva de millora econòmica i social. De fet, es tracta d’una contraproposta de caràcter reactiu, sorgida exclusivament d’alguns partits catalans, i mancada de suport social i moviment articulat. Per tant, no hi ha una convicció profunda, un anhel sincer per assolir l’Espanya Federal:se sap, en el fons, que aquest projecte no és viable a curt termini, perquè a l’Estat Espanyol hi predomina una cultura política de fons, heretada directament d’una concepció franquista de l’Estat, que no connecta amb visions republicanistes capaces d’assumir la plurinacionalitat i la descentralització. A Catalunya mateix, fins i tot, l’autonomisme agrupa més partidaris que no pas el federalisme
D’altra banda, l’atàvica vinculació que s’ha establert entre les reivindicacions sobiranistes i la burgesia catalana pot ser un altre element que expliqui l’al·lèrgia a qualsevol demanda que passi per la reafirmació nacional, i la indiferència, o fins i tot el rebuig, davant la idea d’avançar plegats amb l’independentisme. Les premisses ideològiques que es prenen com a punt de partença condicionen les posteriors interpretacions dels esdeveniments: en aquest sentit, la vell llosa del soleturisme pesa excessivament i constreny la capacitat d’interpretar els actes massius de les darreres diades com un moviment autònom i d’extracció popular. En aquesta qüestió hi intervenen elements conceptuals a l’entorn dels quals seria interessant reflexionar, i que giren a l’entorn de la concepció del que és Catalunya, la valoració del seu dret com a poble a la seva plena llibertat, i certs camins coneguts de l’autoodi i la manca de confiança que es té en les capacitats col·lectives.
Lerrouxisme latent
Així doncs, la recuperació del soleturisme ha esclatat de manera dramàtica: la reaparició dels discursos de regust “antisobiranista” és decebedora, tenint en compte que d’altres formacions com la CUP o ERC havien anat superant el debat identitari. Relacionar estretament sobiranisme i burgesia, reduir de manera simplista les demandes de sobirania a una simple estratègia de poder de la classe dominant, i apel·lar al clàssic no-nacionalisme i cosmopolitisme propis del nacionalisme ocult i normalitzat que imposa l’Estat, ens retorna als escenaris superats de l’autonomisme. Els qui donen importància a la qüestió indentitària necessiten, de fet, que aquesta qüestió aflori: la insistència en assenyalar les demandes de sobirania com a expressions identitàries i burgeses, havent-se constatat que aquestes demandes són transversals i multiclassistes, i estan centrades en la reclamació de drets i de sobirania popular, és, de fet, la verbalització del desig d’una realitat inexistent, i exhibeix, en el fons, la mentalitat nacionalista subjacent de determinats sectors fins ara feliçment instal·lats en un marc territorial inqüestionable. El lerrouxisme sempre s’ha caracteritzat per esquivar l’assumpció plena i irrenunciable de les llibertats de Catalunya com a poble, i s’ha sentit còmode relativitzant-les i circumscrivint-les dins d’esquemes reduccionistes de simples interessos de classe.
La inadaptació i la manca de propostes viables davant un conflicte irresolt, la insistència en conservar un tauler de joc sense peces per moure, s’ha acabat traduint, en el dia a dia, en un repertori espectacular de missatges improvisats i contradictoris: es parla d’urgència social, però es defensa una tercera via que, de poder ser possible, no ho podrà ser fins d’aquí a unes quantes legislatures dolorosament austeres. Es justifica l’oposició a la independència pel fet d’estar, suposadament, liderada per una formació de dretes, obviant que l’oposició a la independència està liderada per sectors situats encara més a la dreta. S’argumenta que no s’està d’acord en les fronteres, però mai es qüestiona l’Estat Espanyol. Es parla de processos constituents – que són anticonstitucionals- i simultàniament es defensa l’acatament de la Constitució i es parla de la reforma d’aquesta com la única via possible per fer canvis. Es defensa la república i la monarquia a la vegada. Es demana que abans de la independència cal saber quin país volem, però el rebuig a la independència comporta igualment un model de país imposat des de fora, no pas escollit per nosaltres. Es parla de “nova política”, havent participat en governs que feien “vella política”. S’abandera el desafiament a la troica, i el model a seguir és una Syriza que finalment ha acatat nous rescats amb retallades i privatitzacions. L’argumentari més repetit és, en definitiva, pura munició d’usar i llençar, no pas una arquitectura de pensament honesta i coherent que doni sentit profund a l’acció política.
En conseqüència, aquest cúmul de missatges contradictoris condueixen a sospitar que CSQP es veu impossibilitada per a fer plantejaments viables i adaptats al moment actual, amb discurs comprensiu i atractiu per a àmplies capes de la població catalana. Més aviat sembla que opta per enretirar-se al fortí segur d’una fidelització electoral restringida a uns sectors socials molt delimitats, opció que no ajuda gens a assolir la unitat de les classes populars, i en canvi sí que alimenta fenòmens clàssicament divisors i reaccionaris, com ho fou el lerrouxisme en el seu moment.
L’aportació de Podemos
En aquest sentit, l’aportació del flamant nou soci d’ICV no ha ajudat gens a mitigar aquests “handicaps” esmentats. Més aviat ha contribuït a reforçar-los: ha reforçat per exemple un estil poc participatiu de plantejar programes i candidats, ben lògic tenint en compte que Podemos és un partit que, des d’un primer moment, s’ha construït a partir del convenciment elitista que des d’un laboratori universitari, i sense base social activa, es pot dissenyar la fórmula miraculosa d’ocupació del poder per la via exprés.
Podemos també sembla haver aportat confusió afegida en l’encaix de Catalunya dins l’Estat, així com un rebaix en els continguts polítics més visibles: missatges simplificats que freguen l’insult a un electorat potencial que és tractat com si fos estúpid. En aquest sentit, l’”Enderroquem a Mas”, presentat com a lema de capçalera, ha esdevingut un eslògan pueril que alimenta una concepció capdillista de la política, fent ús poc escrupolós de la demagògia. Probablement degut a la manca de full de ruta definit, el lema revengista sembla que ha passat a ser la raó principal de la coalició. En focalitzar el discurs en aquest enderrocament màgic, fent recaure tota la responsabilitat de la crisi en una sola persona (i negant la complexitat d’una responsabilitat múltiple, en la qual també s’hi podria incloure els antics gestors de la Generalitat durant el Tripartit) es cau en una mena d’idolatria de l’adversari, i en darrera instància en una infantilització de la política, fet que no ajuda gaire a fer comprensible les raons profundes de la crisi sistèmica, estructural, que patim.
L’agressivitat simplificada i efectista, tanmateix, ara ja no s’utilitza contra una persona concreta (Artur Mas), ni tan sols contra un partit (CDC), sinó contra un gruix social i polític més ampli, que engloba també a ERC, a la CUP, a l’ANC, Súmate, i a persones independents declaradament d’esquerres. L’estil franctirador persisteix, malgrat els canvis recents d’escenari, de manera que, el que fa uns mesos, en un context d’eleccions amb llistes separades, podria haver estat una estratègia electoral més o menys reeixida, ara ha esdevingut maldestre i contraproduent: és absurd que una formació d’esquerres carregui de manera tant explícita i prioritària contra els qui en un futur proper haurien de ser socis preferents. Insultar a aquestes formacions, definint-les com a “comparses de la dreta”, és buscar un distanciament que sembla que pretengui afeblir les necessàries complicitats futures, i que s’opti per la reclusió o la preferència d’entesa amb forces unionistes i de dretes, contra les quals les invectives són menys freqüents.
Conclusió
Considerant aquest seguit d’incoherències, fa la impressió que CSQP ha optat per la renúncia a tenir un paper destacat en l’acció política transformadora i rupturista que s’albira en un horitzó imminent, i que s’ha resignat a esdevenir una trava, un escull, un instrument reaccionari per moderar i neutralitzar, més que per participar en un aplec de forces de canvi social. Ja sigui per indisposició a llegir el moment històric, ja sigui per sentiment de superioritat intel·lectual i mandra a l’autocrítica, ja sigui per reticències identitàries de part de la militància, ja sigui per un deute de dotze milions d’euros contret amb l’oligarquia bancària, o ja sigui una mica per tot plegat, el cas és que aquesta formació s’ha instal·lat en la trinxera de la reacció.
No és, en aquest sentit, gens casual la coincidència de discurs amb les oligarquies: en tot allò relacionat amb la qüestió nacional, els arguments són calcats als d’Unió, Partit Popular, PSOE o C’s. Utilitzar com a argument la capacitat de coerció dels poders fàctics – i per tant, subtilment, aplaudir aquesta amenaça, en lloc de denunciar-la— a fi de justificar la inconveniència d’una ruptura unilateral, és baix i propi d’una cultura política basada en l’abús de poder. Plantejar escenaris hipotètics d’indefensió, marginació financera i boicot internacionals, i utilitzar-los com a argument per forçar a la renúncia d’ideals absolutament legítims com el de la independència, s’allunya molt dels plantejament atribuïbles a l’esquerra.
A les portes d’una campanya electoral d’alt voltatge, es fa difícil imaginar un canvi de rumb per part de CSQP. Tot apunta que la seva opció serà la d’insistir en l’estratègia frontista, i centrar-se, com fan els partits unionistes, en carregar contra les dues llistes independentistes, atreure vots que siguin comptats com a NO, i buscar el bloqueig del procés d’independència per tal d’assegurar l’immobilisme, l’ofec de la sobirania i la impossibilitat de fer polítiques socials, coincidint i reforçant l’estratègia de les oligarquies del país. Mai és tard, però, per recapacitar, si més no per part del seu electorat potencial, que sempre és a temps de decantar el vot vers un rupturisme nítid i coherent.
Publicat a Crític. Periodisme d’investigació
