Elena Navarro
No hi ha dubte que, després de les eleccions del 24 de maig, molt ha canviat l’escenari polític en l’Estat espanyol. Les antigues forces polítiques sembla que comencen a cedir i noves cares i formes de fer política irrompen en el tauler de joc. No podem donar per mort al bipartidisme, encara que sí podríem aventurar que aquest s’ha vist greument ferit. No obstant això, la d’allunyar a PP i PSOE no era l’única batalla que ens jugàvem. L’important no era canviar el qui, sinó el com. Caminar cap a noves polítiques més participatives, obertament republicanes, feministes… El que ens proposem en aquestes línies és posar-nos les ulleres violetes per a analitzar, des d’una perspectiva de gènere, els canvis en els ajuntaments de les tres principals ciutats de l’Estat: Madrid, Barcelona i València.
Manuela Carmena, Ada Colau i Joan Ribó es manifestaven feministes en les seves declaracions públiques i arreplegaven diverses propostes per a avançar cap a la igualtat en els seus programes polítics; però, com s’ha plasmat, de moment, aquesta intenció?, compleixen en les seves primeres mesures les perspectives que els podríem exigir? És prompte per a saber si el feminisme està realment impregnat en les seves accions polítiques, però sí que hi ha un punt sobre el qual ja podem establir clares conclusions: la composició dels seus equips de govern.
En els tres casos s’han reformat les juntes de govern, modificant o creant noves àrees o regidories fins a fixar-les en deu. De les deu àrees que componen el govern de Ribó a València, cinc compten amb una dona al capdavant: Consol Castillo (Compromís) en “Desenvolupament Humà”, Sandra Gómez (PSPV) en “Protecció ciutadana”, María Oliver (València en Comú) en “Educació, Joventut i Esports”, Pilar Soriano (Compromís) en “Medi ambient i Canvi Climàtic” i Gloria Tello (Compromís) en “Cultura”.
En el cas de les deu regidories de l’Ajuntament de Madrid, podem citar a quatre dones: Inés Sabanés (Equo) en “Medi ambient i Mobilitat”, Rita Maestre (Podem) com a portaveu i coordinadora de la Junta de Govern, Marta Figueres en “Equitat, Drets Socials i Ocupació” i com primera tinent d’alcalde; i Celia Mayer en “Cultura i Esports”.
Finalment, en el cas de Barcelona, també són quatre les dones al capdavant de regidories: Laia Ortiz (ICV) en “Economia, Empleo i Ocupació” i com segona tinent d’alcalde; Laura Pérez (Podem) en “Cicle de Vida, feminisme i LGTBI”, Gala Pin en “Participació i territori” i Mercedes Vidal (EUiA) en “Mobilitat”.
A més de tot açò, valga recordar que en dos d’aquests tres casos l’alcaldia està ostentada per dones, Manuela Carmen a Madrid i Ada Colau a Barcelona, qui a més s’ha convertit en la primera alcaldessa de la història de la ciutat.
Així doncs, en els tres casos no hi ha dubte que els governs són quantitativament paritaris i, en conseqüència, realment representatius de la societat; però passem ara a analitzar-los des d’una forma més qualitativa. A primera vista podem observar algunes pautes que es repeteixen: Medi ambient, Cultura, Mobilitat…, sembla que segueixen existint certes àrees associades al gènere femení mentre unes altres continuen sent patrimoni quasi exclusiu del masculí. En aquest aspecte criden l’atenció dos casos que sí són realment rupturistes. Es tracta, en primer lloc, de l’àrea de “Protecció ciutadana” (Policia, Guàrdia Civil…) de l’Ajuntament de València, encapçalada per Sandra Gómez; i la regidoria de “Economia, Empleo i Ocupació” de Barcelona, ocupada per Laia Ortiz. Economia i forces de l’ordre públic, sens dubte dues esferes del poder polític tradicionalment associades a allò masculí en les quals ara irromp una dona.
Seguint amb aquesta anàlisi qualitativa, un altre fet crida poderosament l’atenció: en dos d’aqueixos tres consistoris s’han creat regidories expressament dedicades a la qüestió de gènere: “Equitat, Drets Socials i Ocupació” en el cas de Madrid i “Cicle de Vida, Feminisme i LGTBI” en el de Barcelona, posant així en primera línia la lluita per la igualtat. En el cas de València, no obstant, a soles comptem amb una “Delegada d’Igualtat”, Isabel Lozano (Compromís), integrada dins de l’àrea de “Participació, Drets i Innovació Democràtica”.
Així doncs, s’observa una clara diferència entre els ajuntaments de Madrid i Barcelona i el de València en aquest aspecte, doncs en comptar directament amb una regidoria pròpia, es dota a la lluita feminista de majors recursos i d’una major visibilitat. Suposa, així mateix, una gran presa de consciència del problema real que acuita a totes les dones i se li dóna la prioritat que mereix.
En relació amb això, un altre aspecte crida l’atenció i ha suscitat cert debat: la nomenclatura que reben en tots dos casos, doncs lluny de mantenir el tradicional concepte de “igualtat”, fórmula que sí reprodueix la delegació creada per Ribó, s’opta per altres dos termes que han vingut a trencar l’esquema de més d’un i d’una: “Equitat” i “Feminisme”. Carmena, de tradició legal, opta per “equitat”, un concepte emprat més habitualment per les feministes llatinoamericanes, però poc o gens emprat a Espanya. L’equitat s’usa com a sinònim d’igualtat, és cert, però en la seva definició té certes diferències fonamentals, doncs amb ell es reconeixen les condicions de partida desiguals i les necessitats específiques d’un grup o col·lectiu respecte a un altre a l’hora d’aconseguir la igualtat entre tots dos. Així doncs, en recórrer al terme d’“equitat”, Carmena està reconeixent el punt de partida subordinat en el qual es troben les dones en la nostra societat i que, si bé en la teoria ja som iguals davant la llei i compartim drets i obligacions, en la pràctica és necessari aplicar polítiques específiques per a assegurar que homes i dones compten realment amb les mateixes oportunitats.
D’altra banda, Colau es manté fidel al terme de “feminisme”, que malgrat molestar en les oïdes a més d’un, és el qual ha acompanyat tradicionalment a la lluita per la igualtat i l’empoderament de les dones. A més, ho lliga a una altra qüestió transcendental: la lluita LGTBI, emparentada amb la lluita feminista, atorgant-li una gran visibilitat política i social.
No obstant això, ja per a concloure, cal deixar clar que l’important no és la forma o el nom que adopten aquestes regidories o àrees de govern, sinó que les seves polítiques siguen realment efectives, sobre el que, de moment, no podem extraure unes conclusions definitives, però sobre el que estarem molt atentes.
Està bé alegrar-nos per la creació d’aquestes noves regidories, però no hem d’oblidar que pel que hem de barallar és perquè la lluita feminista no quedi reduïda a un sector “de la dona”, “de l’equitat” o directament “del feminisme”, sinó perquè s’incorpore la perspectiva de gènere a totes les àrees: des de l’elaboració dels pressupostos fins al disseny dels plans de mobilitat; és a dir, que el feminisme siga una qüestió transversal a totes les polítiques dels ajuntaments.
