Gustau Muñoz
En les eleccions autonòmiques de 2015 la coalició Compromís ha obtingut quasi 460.000 vots, equivalents al 18,75 % del total. És un resultat que ha estat qualificat, amb raó en aquest cas, d’històric. Perquè culmina, de moment, una trajectòria històrica d’esforços que vénen de molt lluny. I perquè és la demostració viva d’un arrelament social innegable, que es manifesta també en la gran quantitat de regidors, alcaldes i uns resultats municipals en general extraordinaris, que inclouen un gran èxit a la ciutat de València i la consecució de l’alcaldia del cap i casal, que ha recaigut en Joan Ribó.
Compromís és l’expressió dinàmica, i en expansió, d’una combinació d’aspiracions socials d’igualtat i de llibertat amb la reivindicació històrica d’un País Valencià lliure, en la qual té un paper clau la idea de ciutadania democràtica i la defensa aferrissada de la llengua, la cultura, els interessos i els drets dels valencians. Una opció, per tant, progressista, democràtica, d’esquerres, ecologista, feminista i valencianista. Una combinació complexa, certament, però que reflecteix molt bé la realitat igualment complexa de l’escenari social actual, i que ha estat gestionada de manera exemplar, oberta i transparent.
El més important de Compromís és sobretot el fet social que hi ha al darrere. No és un reducte o un grup superideologitzat de vocació minoritària, sinó un col·lectiu que connecta amb els valencians i valencianes d’un espectre molt ampli amb tota naturalitat, i que desprèn frescor, simpatia, normalitat. Finalment el valencianisme, després d’esforços continuats al llarg d’un segle, ha aconseguit una expressió política important, capaç de prendre la iniciativa, de liderar socialment i de formar coalicions. L’esforç dels dirigents del Bloc com Enric Morera i la projecció social de Mònica Oltra, de Mireia Mollà o de Joan Baldoví, però sobretot dels milers de valencianistes escampats arreu del País, han donat finalment fruit.
Als orígens de Compromís hi ha els primers grups valencianistes posteriors a la Renaixença, molt febles en general, que només assolirien alguna entitat als anys trenta amb formacions com l’Agrupació Valencianista Republicana, Esquerra Valenciana o, particularment, el Partit Valencianista d’Esquerra. Durant el franquisme, a partir dels anys 60, van destacar el Partit Socialista Valencià i, posteriorment, Germania Socialista i el primer Partit Socialista del País Valencià, ja en la transició. En aquest període tingué molta rellevància també el Partit Comunista del País Valencià, amb dirigents com Doro Balaguer, el setmanari Cal Dir, i la voluntat de connectar amb el llegat valencianista de Josep Renau i Emili Gómez Nadal.
Els orígens directes de Compromís es podrien trobar, tanmateix, a la Unitat del Poble Valencià, que el 1982 tingué la gosadia de presentar candidatures a unes eleccions generals en les qual arrasà el PSOE de Felipe González. Llavors la UPV (una coalició de l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià i el Partit Nacionalista del País Valencià), que naixia com a producte i reacció davant les frustracions i traïcions de la transició al País, aconseguí només l’1,2% dels vots.
La sorpresa fou que mesos després, a les eleccions autonòmiques del 1983, la UPV, ja constituïda com a partit, aconseguí quasi 60.000 vots i el 3,09% dels vots. D’on havien eixit tants vots nacionalistes?, es van preguntar molts. Amb aquells resultats, sense la barrera del 5%, ja hi hauria hagut diputats valencianistes a les Corts Valencianes. Començà llavors una llarga travessia amb giragonses, encerts i errades, maduració ideològica, transmissions generacionals i osmosi amb l’entorn social, que els historiadors haurien d’estudiar ja. Temps difícils amb alts i baixos, amb episodis com la coalició amb EUPV el 1987 que permeté una primera entrada en les Corts. Temps d’hegemonia socialista primer (i ofensiva blavera anticatalanista) i d’hegemonia del Partit Popular després, amb una economia i una societat en transformació, entre la bombolla immobiliària, la corrupció generalitzada i l’esgotament de les fórmules tradicionals.
Fenòmens com les massives Trobades d’Escoles en Valencià, la Primavera Valenciana, els grans concerts d’Obrint Pas i l’esclat de la música en valencià, la consolidació de la literatura en català i les editorials (enmig de les dificultats), la tasca constant a les escoles, als instituts i a les Universitats, etc., marquen una nova època i l’entrada en escena de generacions ascendents, que protagonitzen el present. Compromís és també això, no sols història orgànica interna. És una nova síntesi que supera els seus components orgànics. La societat valenciana -o millor, una part molt important, capaç de ser hegemònica- ha madurat civilment, i ha deixat enrere vells fetitxes, vells tambors, i potser ha trobat un nou camí, més prometedor. Per fi s’ha decidit a repensar-se i a obrir un nou capítol, a superar fórmules polítiques esgotades i a bandejar fantasmes com l’anticatalanisme ignorant, que tant de mal ens han fet.
La connexió amb els problemes i inquietuds d’una societat colpejada per la crisi i la pobresa, per la precarietat i la manca d’expectatives, per la necessitat de reorientar-se econòmicament, serà cabdal. I no tant les ofensives demagògiques de la dreta mediàtica i política, a les quals cal fer el cas justet, però res més. La qüestió social i els problemes dels valencians normals i corrents són avui la prioritat absoluta. Una mirada atenta i responsable a l’entorn de pobles, barris, ciutats, ho dóna a entendre clarament.
En qualsevol cas, el capital social que representen 460.000 vots i la realitat social transformada de la qual són expressió, marca una inflexió decisiva del nostre poble, una nova etapa del País Valencià. Compromís, amb un diputat a Madrid, amb un eurodiputat, amb un nodrit grup parlamentari a les Corts, amb molta presència municipal, amb la presidència de les Corts, amb responsabilitats de govern al més alt nivell, amb líders socials reconeguts, amb capacitat d’iniciativa i de coalició, és un fet inèdit en la història valenciana. Però amb antecedents, amb orígens que cal cercar en l’esforç de molta gent. Compromís ve de lluny i anirà molt més lluny. Amb aquestes premisses sabrà superar sens dubte totes les proves, tan difícils, que se li presentaran en el futur immediat.
