Carme Colomina
Turquia ha començat a bombardejar les posicions de l’Estat Islàmic (EI) al nord de Síria. Després d’un any de pressions nord-americanes per sumar l’exèrcit turc a la coalició internacional contra el terror jihadista i d’acusacions de connivència de Recep Tayyip Erdogan -per a qui el principal enemic a batre continuava sent el president sirià, Baixar al-Assad- amb l’EI, l’estratègia ha canviat de dalt a baix. Per què ara?
Ankara ha acceptat, finalment, obrir les seves bases militars als avions de la coalició internacional a canvi de crear una “zona de seguretat” que es podria estendre al llarg de la seva porosa frontera amb el territori sirià -per on han travessat armes, jihadistes i refugiats-. Una zona d’uns 90 quilòmetres de llarg i 40 d’ample on les forces kurdes lluiten avui poble a poble per fer retrocedir l’Estat Islàmic.
La lluita d’Erdogan contra el “terrorisme”, però, té un doble objectiu. Coincidint amb l’anunci d’aquest canvi d’estratègia, avions F-16 turcs han començat a bombardejar intensament també posicions del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, al nord de l’Iraq. El procés de pau iniciat el 2012 entre el govern d’Ankara i els principals representants de la població kurda a Turquia ha saltat pels aires. Dos anys de treva fràgil han donat pas als bombardejos aeris turcs contra el PKK i a atacs del PKK contra policies o militars turcs, com l’explosió suïcida en una caserna, aquest cap de setmana, que el govern d’Erdogan ha atribuït a la milícia kurda. És el retorn al vell escenari, el de la polarització per la violència, el de l’amenaça interna que mobilitza el vot nacionalista.
Ankara havia començat a témer l’aparició d’un embrió d’estat kurd en formació a la seva frontera amb el vistiplau de les grans potències occidentals. Fa mesos que els analistes internacionals havien declarat els kurds com els grans guanyadors de la lluita aliada contra l’Estat Islàmic. Ara, a més, les victòries militars s’estaven traduint també en un enfortiment polític. A les eleccions legislatives del mes de juny, una nova força prokurda a Turquia, l’HDP, que per primera vegada s’havia pogut presentar a uns comicis parlamentaris, es va convertir en el partit revelació i, amb els seus 80 escons, va arrabassar el somni de la majoria absoluta a un Erdogan decidit a ser el president més poderós de la història recent de Turquia. La “zona de seguretat” proposada per Ankara trencaria de facto la continuïtat d’una futura entitat kurda al nord de Síria i l’Iraq, reconeix un analista turc. Les amenaces i detencions contra diputats i militants de l’HDP per presumpte “suport al terrorisme” han començat a fer la resta.
Dissabte el líder del Kurdistan iraquià, Massud Barzani, demanava al PKK que abandonés les seves posicions en aquest territori per evitar provocar més víctimes civils a causa dels bombardejos turcs. És l’última conseqüència d’aquest gir: reobrir les històriques tensions entre el partit de Barzani i el d’Abdullah Öcalan.
La política interna ha motivat el canvi d’estratègia de Turquia contra l’EI i la coalició internacional ha caigut -voluntàriament- en la trampa. Els Estats Units, que durant tot aquest any van declarar els kurds aliats clau en la lluita contra l’Estat Islàmic, s’han limitat a dir que els bombardejos turcs contra el PKK no es van discutir mai en les negociacions d’aquest acord de col·laboració. L’OTAN encara ha estat més imprecisa. Després d’una reunió extraordinària d’ambaixadors de l’Aliança Atlàntica, dimarts passat, l’organització va assegurar que Turquia té el seu “suport” en la “lluita contra el terrorisme”, però no van especificar de quin terrorisme es tractava. La Unió Europea ha expressat amb la boca petita una certa incomoditat. El president francès, François Hollande, ha demanat a Erdogan que “no confongui els objectius”.
“¿Els Estats Units han venut els kurds?”, titulava fa uns dies l’article del principal redactor sobre temes de seguretat del setmanari Foreign Policy, que va arribar a la conclusió que “la força més efectiva sobre el terreny en la lluita contra l’Estat Islàmic es podria convertir en dany col·lateral” d’aquest acord entre Washington i Ankara. El ritme de creixement de l’economia turca s’ha anat alentint, el panorama polític del país està més fragmentat i el poder del partit d’Erdogan, l’AKP, ha patit un revés que l’obliga a jugar la carta de la coalició o les negociacions polítiques. La resposta d’Ankara ha estat apostar pel vell joc de la defensa de la pàtria.
Publicada a l’Ara, dimarts, 4 d’agost de 2015
