Elena Navarro
El passat 10 de juliol vaig poder assistir, en el CCC Octubre de València, a la projecció i posterior col·loqui del documental “El Tren Popular de la Cultura”, dirigit per la periodista i antropòloga xilena Carolina Espinoza, autora d’altres documentals sobre la transició xilena o sobre l’actual crisi espanyola.
El Tren Popular de la Cultura (d’ara endavant TPC) formava part de la mesura 40 del govern d’Unitat Popular presidit per Salvador Allende a Xile, de la qual el seu últim objectiu era la creació d’un Institut Nacional de les Arts i la Cultura i d’Escoles de formació artística en totes les províncies del país, com una forma de consolidació del socialisme a través de la construcció d’una nova cultura i de garantir l’accés universal a aquesta.
El TPC va sortir en febrer de 1971 de Santiago de Xile, solament tres mesos després que Allende guanyés les eleccions, rumb al sud de país i amb l’objectiu d’apropar la cultura a gent que, en ciutats o pobles remots, no tenien una altra forma d’accés a la mateixa. A bord del tren viatjaven més de 60 artistes representants de diverses disciplines: teatre, poesia, dansa, música, etc. Entre ells podia trobar-se tant a alguns dels artistes emergents de l’època, com a altres amb carreres més consagrades, com és el cas de Rolando Alarcón, representant de la nova cançó xilena.
Per a dur endavant aquest projecte es van tenir en compte experiències prèvies, com les missions pedagògiques de la II República, inspirades en la Institució Lliure d’Ensenyament, que portaven la cultura als llocs més apartats; el Teatre La Barraca de García Lorca o el Grup Teatral El Búho de Max Aub, que amb el seu caràcter itinerant i popular pretenien portar les peces clàssiques del teatre espanyol a gent sense accés a la cultura; o els Trens d’Agitació engegats després de la revolució russa, en els quals viatjaven actors i actrius que representaven petits actes amb gran contingut polític. Els vincles amb aquest tipus d’iniciatives no són d’estranyar si tenim en compte la presència de nombrosos exiliats espanyols, els quals van contribuir a posar en marxa projectes com aquest a Xile i a altres països d’Amèrica Llatina, com Argentina, Colòmbia, Mèxic…
Cal no perdre de vista que, en aquells anys, el tren era tot un símbol de la força i del progrés del país, capaç de connectar la complicada geografia xilena. De fet, la cultura no va ser l’única que va viatjar a bord d’un tren en 1971, doncs altres iniciatives van ser engegades pel govern d’Allende aprofitant la xarxa ferroviària, és el cas dels Trens de Sanitat, o dels Trens de Treballs Voluntaris. Avui dia la infraestructura ferroviària es troba en franca decadència a Xile i en altres països d’Amèrica Llatina, havent-se reduït considerablement el nombre de vies, la qual cosa implica que a molts dels pobles en els quals va parar el TPC, avui dia resulta impossible arribar amb tren.
El documental va ser rodat a Xile, Argentina i Espanya entre gener i juliol de 2014. Consta principalment d’entrevistes realitzades a protagonistes directes del Tren, tant a alguns dels seus integrants com a espectadors del mateix, així com a experts en la matèria; i de les escasses imatges d’arxiu que s’han pogut recuperar a causa de la censura posterior que va patir tot el relacionat amb el govern d’Unitat Popular. Finalment, una veu en off exerceix de fil conductor a través d’una narració de contextualització històrica dels esdeveniments.
Es tracta d’un projecte autogestionat pel propi equip de rodatge, per al qual es va contar tan sols amb algunes aportacions d’institucions involucrades en el projecte, així com amb donacions personals via verkami per a la postproducció del documental. No deixa de cridar l’atenció que moltes d’aquestes aportacions procedeixin d’institucions estrangeres, la qual cosa demostra l’existència d’un major interès per recuperar la memòria històrica del govern de Salvador Allende fora de Xile que dins del propi país.
Com l’autora va exposar en el col·loqui posterior a la projecció, el propòsit del present documental és rescatar de l’oblit aquesta iniciativa del govern d’Unitat Popular i rendir un petit homenatge als qui van participar en ella, molts d’ells posteriorment exiliats o represaliats per la dictadura de Pinochet, als qui es qualifica d’autèntics “obrers de la cultura”.
El visionat de treballs com aquest ens ha de convidar a reflexionar, a través d’experiències històriques, sobre el nostre present, sobre les nostres societats contemporànies. El TPC, que per a moltes persones va suposar el seu primer contacte amb la cultura, constituïa no només una iniciativa artística, sinó essencialment política. La cultura era compresa i actuava com un importantíssim vehicle per a la consolidació del socialisme xilè, en el qual, al seu torn, aquesta havia de tenir un paper essencial com a aglutinadora de l’expressió del poble, per la qual cosa era imprescindible assegurar l’accés de tots els xilens i les xilenes a la mateixa, doncs com bé expressa un dels artistes que viatjaven al Tren:
“No només estàvem fent música, estàvem fent política”.
Cal preguntar-nos, seria possible un tren popular de la cultura en el sistema actual?, en l’Espanya actual?, en la València actual? En la nostra societat de consum, en la qual tot es mesura sobre la base de la seva rendibilitat econòmica, podria posar-se en marxa el TPC? A aquesta pregunta va contestar l’autora del documental evocant una anècdota d’un col·loqui anterior, en el qual una companya seva havia bromejat sobre que l’única possibilitat de reproduir un TPC en l’actualitat és que aquest fora patrocinat per Coca-Cola. Entre rialles, tots els presents van comprendre, i vam comprendre, la cruesa d’aquesta afirmació.
Casals de barri, grups teatrals, museus locals… sense sortir del País Valencià, en molts llocs podem trobar-nos amb una estructura i amb una infraestructura cultural prèvia, a la qual tan sols resta dotar d’un sentit popular a través de mesures que impulsin el seu finançament i el seu ús social. Encara és prompte per extreure conclusions, però potser en aquest nou període polític que s’obre càpiguen iniciatives culturals com la del TPC, càpiguen polítiques culturals que comprenguin a aquesta com una necessitat i que busquin la forma de fer-la realment accessible per al poble.
Enllaç a la web del documental: http://www.sociedadsonora.com/trencultura/index.html
Trailer del documental: https://www.youtube.com/watch?v=aTXvypakvHQ
