Gustau Muñoz
Un fantasma ronda per Europa. I no és el comunisme.
És el fantasma del retorn a una Europa ja coneguda, malaurada, embogida, explosiva, que va acabar molt malament. L’Europa de la primera dècada del segle XX, l’Europa del Tractat de Versalles, l’Europa dels anys trenta.
Un seguit d’esdeveniments recents, la política d’austeritat peti qui peti, el contingut i les formes (molta atenció a les formes!) del tracte que s’ha donat a Grècia, la resposta irrisòria a la crisi dels refugiats, la incompetència geoestratègica, i sobretot el retorn d’una Alemanya autosuficient, poderosa sense inhibicions, selbstbewusst, han desestabilitzat potser de manera irreparable la idea que ens havíem fet d’Europa. De l’Europa que durant tant de temps havia estat, per a nosaltres, aspiració i mirall.
El ministre alemany de Finances Wolfgang Schäuble remugava encara després de l’acord vergonyós, duríssim, imposat a Grècia, i amenaçava d’expulsar-la de l’euro. El filòsof Jürgen Habermas està esverat, amb raó, ha mostrat gran preocupació i ha fet unes declaracions significatives: amb la seua actuació en aquestes negociacions el govern alemany (integrat per una coalició de demòcrata cristians i socialdemòcrates) “ha declarat manifestament la seua voluntat d’imposar una hegemonia alemanya a Europa: així, en qualsevol cas, es veuen les coses a la resta d’Europa, i aquesta percepció defineix la realitat que compta… el govern alemany, inclosa l’ala socialdemòcrata, ha balafiat en una nit tot el capital polític que una millor Alemanya havia acumulat en mig segle. I ‘millor’ vol dir en aquest sentit una Alemanya caracteritzada per una més gran sensibilitat política i una mentalitat postnacional” (The Guardian, 16 de juliol 2015).
Jürgen Habermas ha publicat durant molts anys les seues reflexions polítiques a Die Zeit, un setmanari culte i ben informat, més intel·lectual que Der Spiegel. Són l’altra Alemanya, aquesta “millor Alemanya” (molt nombrosa, certament, i avui espantada) de la qual parla Habermas, la que deplora, per exemple, els excessos del Bild Zeitung, premsa groga que excita els baixos instints i que té un tiratge milionari. Contra el que es pot pensar, Angela Merkel és una moderada. Els seus socis de la CSU són pitjors. I encara més Alternative für Deutschland, partit emergent com Ciudadanos a Espanya, o l’extrema dreta filonazi de sempre. Però el que importa és un sentiment popular creixent de no voler ser solidaris, perquè ja en tenen prou amb la desigualtat i els treballs a temps parcial a casa. Això condiciona. I ja se’ls pot anar a explicar que en realitat la “solidaritat” és amb els bancs alemanys que van fer negocis imprudents… Sorgeix així un nou escenari de nacionalisme alemany “desacomplexat” que evoca els pitjors horrors.
Torna, doncs, l’Alemanya prepotent, que ho sap tot millor que els altres, que dóna lliçons, que menysprea els altres, siguen eslaus o llatins, que s’ha fet amb les institucions europees i imposa la seua hegemonia política a partir d’una evident fortalesa econòmica de base industrial. Un desequilibri brutal nord-sud, del qual naturalment no en són responsables exclusius els pèrfids del nord, l’euro o la UE. Les responsabilitats estan molt repartides. Per la nostra banda mai hauríem de deixar de subratllar, deplorar, destacar i esmenar la deixadesa, la corrupció, els dèficits democràtics, el clientelisme, la irracionalitat econòmica de la bombolla immobiliària o la bogeria de la xarxa radial de l’AVE, el saqueig de fons públics, la manca de visió i d’ajust a la nova realitat econòmica del món dels agents socials (inclosos els sindicats), i particularment les insuficiències dels empresaris, la voracitat amb què assetgen el sector públic, els serveis públics, alhora que no inverteixen en innovació, en recerca, per a ser competitius. El despotisme de la patronal, que només pensa en desregulació, més “reforma laboral” i salaris de misèria. Això, a l’Estat espanyol. Perquè de Grècia també caldria parlar-ne…
El politòleg John Keane (professor a la Universitat de Sydney) ha fet recentment una estada a Europa, s’ha entrevistat amb observadors representatius, membres de think tanks, per analitzar in situ els esdeveniments. Perquè no hem d’oblidar que aquesta Europa que posa el nus al coll de Grècia té la guerra a les portes, i el món s’ha fet molt més petit. “La vella civilització europea viu l’stress test més greu en una generació. L’alimenten la inacció i la incompetència de les elits polítiques, i el fet que cada mes desenes de milers de refugiats desesperats aflueixen a Europa des de zones veïnes fugint de la guerra o la repressió”. La perifèria d’Europa, i el seu centre mateix, pateixen els efectes de la desestabilització a Ucraïna, a Síria i l’Orient Mitjà, al Nord d’Àfrica. Les pressions per l’est i pel sud són creixents. L’amenaça terrorista de l’EI és un fet molt real.
I mentrestant Europa viu una crisi institucional, econòmica-financera, i de projecte realment greu. Una crisi de la UE però també política als diversos països, on es remodela el sistema de partits, amenaça l’extrema dreta (com a França o a Dinamarca) o es planteja la sortida de la Unió (cas del Regne Unit). Segons Mark Leonard, director del Consell Europeu de Relacions Exteriors: “Els partits d’esquerra representen els treballadors del sector públic i les indústries creatives, mentre que els de la dreta representen les grans empreses i el món de les finances, i tant els uns com els altres són més aviat liberals quant a valors socials. Això deixa amplis sectors de la població amb un sentiment d’indignació i de no veure-s’hi representada, sorgeixen nous partits amb un llenguatge diferent”.
Creixen les desigualtats fins i tot als països més forts econòmicament. Augmenta la pobresa. Un desafiament molt seriós. Segons John Keane: “La resistència cínica al projecte europeu com a tal augmenta. Els oportunistes aprofiten l’ocasió. El poder arbitrari avança. L’esperit de la igualtat democràtica lluita per sobreviure.” I conclou que el virus de la insolidaritat i la manca de projecte, davant els problemes dramàtics a què s’enfronta Europa, s’estén de manera perillosa (i no per primera vegada en la història). La seua anàlisi (https://theconversation.com -29 de juny 2015-), apareix sota un encapçalament eloqüent: “The European Madhouse”.
Un fantasma ronda per Europa. Tots, en aquest cas, hauríem de fer un esforç mancomunat per conjurar-lo. Per tancar la capsa de Pandora.
