Rosa Peris
Amb els dies històrics (i parle des de la meua curta experiència vital) passa que de vegades no som capaços d’apreciar que ho són fins mesos o fins i tot anys després, quan se’ns fan clares les conseqüències. Amb el referèndum grec de diumenge passat i la victòria del No, podria passar això mateix. Guanya el No, però el ministre Varoufakis dimiteix (una jugada més en la partida de pòquer a què s’assemblen les negociacions de Grècia amb la Troika) i les converses entre el govern hel·lè, les institucions europees i l’FMI es reprenen igual com els últims mesos, però amb cares noves.
No obstant, caldria no deixar-se portar pel frenesí mediàtic i ser conscients del que representa aquest No en el referèndum, i no oblidar el seu significat mentre continuen les negociacions. Aquest és un referèndum que apareixerà probablement marcat en negreta als llibres d’integració econòmica i d’història de la Unió Europea, i que representa els ideals democràtics front a les autoritàries maneres de fer de les institucions europees, a les quals sempre se’ls ha retret la poca participació de la ciutadania en la presa de decisions. Però ara, en contra de la tònica habitual, un xicotet país que a penes representa el 2% del PIB de tota la Unió, no es doblega davant les exigències dels membres més poderosos.
Tsipras va guanyar les eleccions a gener amb un programa polític que rebutjava les mesures d’excessiva austeritat imposades per la Troica, i quan aquesta li fa una proposta que no podia acceptar (un Corleone a la inversa, en paraules de Krugman al seu bloc el 28 de juny: http://krugman.blogs.nytimes.com/) Tsipras decideix convocar un referèndum per a que la ciutadania es reafirme en allò que ja havien votat al gener. Una victòria del Sí hauria suposat probablement la dimissió en bloc del govern de Tsipras i la continuació de les mateixes polítiques d’austeritat que es practiquen des de fa 5 anys i que difícilment trauran a Grècia de la crisi abans d’una dècada. La victòria del No, és per tant una bona notícia dins de la catàstrofe grega, tot i la incertesa que implica.
A més, es tracta d’un No que té doble mèrit donades les circumstàncies de la votació, amb el país ja en control de capitals, amb els bancs tancats i amb el discurs de la por practicat des de les institucions europees. Significa, per tant, que la situació dels grecs ha arribat a límits insuportables, i tot i la preferència per continuar dins de l’euro, la majoria de la ciutadania té clar que no poden continuar així, que no tenen por a un possible “grexit“.
Com deia més amunt, al llarg de la seua història la Unió Europea ha funcionat poc democràticament. Massa vegades ignorant referèndums: tractant d’evitar-los o fins i tot repetint-los si era necessari. Ha evolucionat guiada principalment per França i Alemanya i de vegades el Regne Unit (no oblidem Tatcher). I des de la posada en marxa de la Unió Monetària fins ara, s’ha funcionat també ignorant sistemàticament tota teoria econòmica que no anara lligada als interessos del capital financer. No parle de teories precisament heterodoxes, sinó teories de les que s’expliquen a les facultats d’economia. Em referisc, en concret, al fet de crear una unió monetària unint uns estats amb característiques productives tan diferents i amb mercats de treball tan fragmentats, i ignorar després tant els esforços d’integració política i econòmica que caldria haver fet, com les conseqüències negatives per a alguns estats (com Espanya i Grècia) d’embarcar-se en un projecte així, construït a mitges.
La moneda única ha tingut en bona part la culpa de la gran quantitat de crèdit barat que han rebut economies com l’Estat espanyol o Grècia i que en els dos casos ha portat a bombolles immobiliàries. També la moneda única i el fet de no disposar de política monetària pròpia (què permetria una devaluació de la moneda i un creixement de l’economia per aquesta via) fa impossible la recuperació mitjançant les polítiques d’austeritat que demana la Troica. Sembla que els grecs comencen a ser-ne conscients i cada vegada tenen menys por d’una possible eixida de Grècia de l’euro.
Merkel i Hollande, en la represa de les negociacions aquesta setmana, farien bé de meditar seriosament sobre el significat del No al referèndum grec, i sobre allò que volen que siga el projecte europeu. No poden continuar ignorant que integració econòmica implica necessàriament solidaritat entre estats amb diferents característiques econòmiques, i no assumir-ho és una gran irresponsabilitat.
