Gustau Muñoz
El context del nou govern valencià de Ximo Puig i Mònica Oltra, l’entorn econòmic, social i polític en què s’ha de moure, no podria ser més difícil. També ha estat complicada la seua formació i la consecució dels suports parlamentaris necessaris. La majoria absoluta de l’esquerra a les Corts Valencianes és clara, però les divergències, entre organitzacions i al si dels diferents partits i coalicions, també.
Cal molta gosadia, molt de valor, molta empenta moral per posar-se al davant d’una tasca tan feixuga i tan ingrata com és governar en aquestes condicions, amb l’hostilitat gens dissimulada del govern central, amb un panorama social i econòmic farcit de punts foscos, amb uns recursos financers del tot insuficients i hipotecats, enmig d’una crisi social aguda i de la incertesa quant al futur de l’economia. Amb una ciutadania atònita per la magnitud de la corrupció i el desvergonyiment dels anteriors governs. I amb els grups de pressió de sempre a l’aguait i amb les ungles esmolades.
S’han fet moltes promeses i s’han contret compromisos que s’hauran de complir o explicar per què no es poden complir. Un bon nombre de mesures tenen a veure amb la forma de governar, la transparència, la participació i l’eradicació de la corrupció. Són les més factibles en termes financers. Altres tenen un fort contingut social i són inajornables en una situació d’emergència per a milers de persones. La reobertura de RTVV planteja incògnites legals i financeres, però és un punt clau, una promesa que s’haurà de fer realitat. Un altre compromís, en el qual ens fixarem ara, té a veure amb l’impuls d’un nou model productiu. Quant a aquesta qüestió, transcendental, estratègica, la concreció dels Acords del Botànic en el discurs d’investidura es resol en uns pocs enunciats:
-Planificació Estratègica del sector agroalimentari – Reindustrialització intel·ligent – Pla Integral de Competitivitat turística per a les diferents destinacions i pimes – Articulació d’una Agencia d’Innovació – Refundació de l’Institut Valencià de Finances (IVF)
Dues Conselleries, la d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball i la d’Hisenda i Model Econòmic, a banda dels organismes que tindran competències en Investigació, Innovació o Turisme, hauran de materialitzar i concretar l’esperit genèric que es pot intuir rere els enunciats ací consignats.
El “model” productiu valencià actual es basa en els serveis i el turisme, amb una agricultura residual (encara que important, però en part desaprofitada) i una indústria en davallada. La gran dinamitzadora havia estat la construcció, ara detinguda. Les opcions triades pels governs del PP han deixat una herència molt pesant i negativa en termes d’endeutament, urbanisme descontrolat, PAI’s a mig fer, pèrdua del sistema financer propi, danys a la imatge col·lectiva i al prestigi dels valencians, equipaments en ruïna, retallades on menys oportunes eren (ensenyament, investigació), pèrdua de posicions en tots els rànkings, predomini de serveis primaris, turisme marcat per l’estacionalitat, pèrdua de teixit productiu, baixa productivitat, i així successivament. No està solucionat ni de bon tros un tema clau com el corredor mediterrani ni la qüestió vital d’un finançament just. El risc d’un empobriment i marginalitat estructurals de la societat valenciana, en el marc de la crisi del sud d’Europa, és molt real. Per tant, s’imposa un canvi de rumb.
Ara bé, refer o canviar el perfil productiu d’un país no és tasca fàcil. No es fa per decret ni n’hi ha prou amb la bona voluntat, ni amb enunciats genèrics. A més d’un context exterior implacable, hi ha forces incontrolables darrere, una dinàmica socioeconòmica molt complexa que no obeeix en primer terme a decisions polítiques, tot i que les decisions polítiques, ben orientades i dirigides, poden tenir eficàcia a llarg termini. Cal la combinació d’esforços públics i privats, la cooperació, la implicació dels agents socials, mesures estratègiques i una decisió de treballar de comú acord i amb visió de futur. És possible, viable, tot això en una societat com la valenciana?
Històricament, els valencians han canviat de “model” econòmic algunes vegades. Les més recents, la introducció massiva del regadiu (més enllà del sistema tradicional de sèquies, amb els pous i els motors) a les planes litorals i alguns espais interiors i la gran expansió dels tarongers (base d’una agricultura comercial i pròspera, d’exportació), i després la industrialització dels anys 60/70 amb predomini de la petita i mitjana empresa (tèxtil, calcer, ceràmica, construccions metàl·liques, joguets, plàstics). Posteriorment vindria el boom de la construcció, el predomini dels serveis, del turisme, els grans projectes que volien articular tot això, mentre s’abandonava la indústria i l’agricultura. Fins que arribà una crisi devastadora enmig d’un canvi de coordenades a escales més àmplies que ho han trastocat tot. Un gran fracàs, una assignació nefasta de recursos públics i privats, que ha situat els valencians en posicions per sota de la mitjana en tots els indicadors de renda i benestar.
Què caldria aconseguir ara? Certament, un model econòmic diferent, perquè l’actual ens situa cada vegada pitjor en el context europeu i espanyol. Es tractaria de potenciar de manera equilibrada els sectors productius industrials, però també l’agricultura, els serveis, el turisme i fins i tot la construcció (amb un enfocament racional centrat en la substitució i la rehabilitació, no en l’especulació i el desgavell urbanístic), i de promoure la modernització ecològica. Potenciar el conjunt del sistema productiu valencià amb un sentit clar del valor afegit, la competitivitat, la qualitat i la productivitat. De la innovació, tant de producte com organitzativa, la visió estratègica i la inserció no passiva ni subsidiària en el món de la globalització i la revolució tecnològica. Es pot fer això, en una societat com la valenciana? Mancada de sistema financer propi i massa avesada a les bombolles especulatives?
Es difícil saber-ho, però el que està clar és que el futur no pot ser una repetició del passat. Reproduir la bombolla immobiliària seria impossible (pel costat del finançament, no per falta de ganes), a més d’una errada suïcida. I no està gens clara la hipotètica formació d’una “bombolla turística”, tot i que alguns la promouen, que també seria una errada d’efectes catastròfics i autodestructius.
El nou model productiu s’hauria de basar en la incorporació de coneixement als productes i serveis, en una assimilació de la innovació sostinguda en el temps, per afavorir la competitivitat no tan sols a partir de costos laborals baixos, com apunta A. Garcia Reche (en l’article – molt recomanable- “El cambio de modelo productivo: ¿realidad o ficción?” publicat a la revista Pasajes núm. 41). I això amb independència del sector a què s’adscriuen, és a dir, que també els sectors anomenats tradicionals (i no sols els de high tech) poden ser innovadors i competitius.
Hi ha molt de camí per recórrer, en una cursa complicada. Les claus dels avantatges competitius d’Alemanya, per exemple, es troben no en l’austeritat que predica, sinó en la inversió, la productivitat, el sistema públic-privat d’innovació, una banca pública que finança a llarg termini, l’elevada despesa en I+D, la formació professional, un sistema educatiu eficaç, la introducció de criteris ecològics, com apunta l’economista de la Universitat de Sussex Mariana Mazzucato (The Guardian, 28-6-15).
El sud d’Europa està patint una greu crisi, i sembla condemnat a formar part dels perdedors de la globalització i de la divisió del treball al si de la UE. Però hi ha excepcions i contratendències. No hi ha uniformitat. El País Valencià ha de maldar per afegir-se a les àrees més dinàmiques del seu entorn que aconsegueixen pal·liar o invertir tendències. En un altre temps semblava que podria aconseguir-ho sobre bases sòlides, o almenys tenia l’ambició de fer-ho. Ara, tot i que en un context molt difícil, hi ha una nova oportunitat.
