Joseph Stiglitz
Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.
Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.
És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. La troica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.
Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de la troica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.
Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors.
Hauríem de ser clars: de l’enorme quantitat de diners prestats a Grècia, gairebé res s’ha destinat efectivament a aquell país. Els diners s’han dedicat a pagar als creditors del sector privat -incloent-hi els bancs alemanys i francesos-. Grècia només ha rebut una misèria, però ha pagat un preu molt alt per preservar el sistema bancari d’aquests països. L’FMI i els altres creditors “oficials” no necessiten els diners que exigeixen. En un escenari de normalitat, el més probable és que els diners rebuts els tornessin a prestar a Grècia.
Com dèiem, però, el tema no són els diners. El tema és utilitzar els terminis per forçar Grècia a sotmetre’s i acceptar el que és inacceptable: no només mesures d’austeritat, sinó també altres polítiques regressives i punitives.
Però per què ho fa això, Europa? Per què els líders de la Unió Europea s’han oposat al referèndum i van fixar el 30 de juny com a data límit per al pagament que Grècia havia de fer a l’FMI? Que potser Europa no advoca per la democràcia?
Al gener, els ciutadans de Grècia van votar un govern compromès a acabar amb l’austeritat. Si el govern s’hagués limitat a complir les promeses que va fer en la campanya electoral, hauria rebutjat la proposta de la troica directament. Però volia donar als grecs una oportunitat d’intervenir en aquest assumpte tan crucial per al benestar futur del país.
La preocupació per la legitimitat popular és incompatible amb la política de l’eurozona, que no ha sigut mai un projecte gaire democràtic. La majoria dels seus estats membres no van buscar l’aprovació de la població a l’hora d’entregar la seva sobirania monetària al BCE. Quan Suècia ho va fer, els suecs van dir que no. Van entendre que l’atur creixeria si un banc central establia la política monetària del país, centrada decididament en la inflació (i també que no es tindria prou en compte l’estabilitat financera). L’economia patiria, perquè el model econòmic subjacent de l’eurozona estava basat en relacions de poder que desafavorien els treballadors.
I, com era d’esperar, el que veiem ara, setze anys després que l’eurozona institucionalitzés aquestes relacions, és l’antítesi de la democràcia: molts líders europeus volen veure com cau el govern d’esquerres del primer ministre Alexis Tsipras. Al cap i a la fi, és extremadament incòmode tenir a Grècia un govern tan contrari a la mena de polítiques que han ajudat tant a fer créixer les desigualtats en tants països avançats, i que està tan compromès a frenar el poder desbocat de la riquesa. Sembla que creuen que poden arribar a enderrocar el govern grec imposant-li condicions que contravinguin el seu mandat.
És difícil aconsellar als grecs què haurien de votar el 5 de juliol. Cap de les dues opcions -acceptació o rebuig dels termes de la troica – serà fàcil, i totes dues comportaran grans riscos. Un vot afirmatiu significaria una crisi gairebé infinita. Potser un país empobrit -que ha venut tots els seus actius, i que ha vist com els seus joves brillants emigraven- finalment obtindria la condonació del deute; potser, havent-se encongit fins a convertir-se en una economia d’ingressos mitjans, Grècia finalment rebria l’ajut del Banc Mundial. Tot plegat, podria passar durant la dècada següent, o potser durant la dècada posterior a la següent.
En canvi, un vot negatiu almenys obriria la possibilitat que Grècia, amb la seva forta tradició democràtica, tingués el destí a les seves mans. Els grecs podrien tenir l’oportunitat de modelar un futur que, tot i ser potser no tan pròsper com el passat, fos més esperançador que la tortura desmesurada del present.
Jo sé què votaria.
Publicat a l’Ara, 1 de juliol de 2015
